Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. call
veure  2. call
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. CALL m.
|| 1. Duralló que es forma a les mans, genolls, peus o altres parts del cos, per efecte de la pressió o fregadís insistent d'un cos estrany; cast. callo. Call: per callar, per juyaria, per duralls de carn, March Rims 88. Perdràs set calls | e set brians, | quals en les mans | tens e als peus, Spill 12328.
|| 2. Palmell de la mà (St. Feliu de G., Mall., Men.); cast. palma. La vola de la ma, ço es lo call, sia ajustada ab lo musclo, Cauliach Coll., ll. 5, d. 1.a, c. 5. Passantvos es call de sa mà per ses anques, Ruiz Gana 28. «Aquest paper és més llis que es call de sa mà» (Mall., Men.). Tenir doblers a call de mà: tenir diners disponibles per pagar a l'acte (Felanitx). «Plouen gotes com es call de sa mà»: es diu quan plou a gotes molt grosses (Men.).
|| 3. Call de ferradura: bocí d'una ferradura (Gandia, Men.); cast. callo.
|| 4. Bocí de ferro que es posa a manera de tascó entre el mànec i el ferro d'una aixada o d'altra eina semblant, per fer forta la unió de les dues peces (Solsona, Pinell, Torà, Balaguer, Bellpuig, Penedès, Igualada, Sta. Col. de Q., Valls, Tarr.); cast. cuña.
|| 5. Call vermell: terra granada i molt seca, de color vermell, que esmola la rella en llaurar-la (Mall.). Se mudà el cassot que duya, que era tornat color de terra de call vermell, Penya Mos. iii, 90. El niu de call vermell l'oreneta hi feia, Rosselló Many. 75.
    Loc.
—a) Posar-hi call: acostumar-se a una cosa que de primer repugnava (Mall., Men.).—b) Tenir-hi call: estar avesat a una cosa, haver-li perdut la repugnància (bal.).
    Fon.:
káʎ (pir-or., or., occ., val., bal.); сǽʎ (Palma, Manacor, Felanitx).
    Etim.:
del llatí callum, mat. sign. || 1.

2. CALL m.
|| 1. Camí estret, situat entre dues parets o roques (Plana de Vic, Vallès). Ja eram lla on aquell stret call | ab lo segon marge se entrecroava, Febrer Inf. xviii, 100. Am l'escusa de cordar-se la beta de l'espardenya's quedà arracegat a mig call, Busquets Montseny 10.
|| 2. Espai estret per on es pot passar, entre dues fileres de persones o coses; cast. calle, paso. Obrir-se call: obrir-se pas. Per l'estret call tot just format pels que esperaven, Oller Pil. Pr. 370.
|| 3. La part del riu on aquest passa més encaixonat (Sallent, Manlleu).
|| 4. ant. Barri on habitaven els jueus; cast. judería. Los almugavers robaven ja lo call juhich de Girona, Desclot Cròn., c. 152. Mana lo dit batle a totz los Juseus, que negun no gaus aucir negun bou, vacha ni moton ni altra bestia, sino a masel del Call o dins lurs barreres, doc. a. 1305 (RLR, vii, 46). Que negun juheu no gos portar negunes armes vedades dins lo call, dels llums encesos fins al sol exit, doc. a. 1300 (BSAL, ix, 31).
|| 5. fig. Diferència, separació entre dues coses anàlogues (La Granja d'Escarp, ap. Corominas DECast, i, 604, que documenta aquest significat amb una frase sentida en el llenguatge viu: «Hi ha bon call del parlar de Massalcoreig al de Fraga!»).
Call: llin. existent a Artés, Barc., Berga, Capsanes, Cardona, Espluga de F., etc.
    Var. ort.
ant.: cayl (doc. a. 1345, ap. BSAL, xxii, 214); cahall (doc. a. 1488, ap. BSAL, ix, 286).
    Etim.:
del llatí calle, mat. sign. || 1. En l'accepció || 4 s'usava call unes vegades acompanyat de l'adjectiu judaic o juhic, però molt sovint sense adjectiu, de manera que call tot sol ja indicava el barri judaic. Aquest ús es pot explicar, segons Corominas DECast, i, 604, per contaminació de l'hebreu ḳaḥal, ‘assemblea, sinagoga’. Tal contaminació és confirmada per la grafia cahall d'un document mallorquí del segle XV que hem citat en el paràgraf de les variants ortogràfiques.