Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. català
veure  2. català
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. CATALÀ, -ANA m. i f.
|| 1. Nadiu o propi de Catalunya; cast. catalán. Metem los aragoneses d'una part e els cathalans de l'altra, e la cèquia era en mig, Jaume I, Cròn. 67. Huy és Mallorca una de les nobles ciutats del món,... poblada tota de cathalans, tots d'onrrat lloch e bo, Muntaner Cròn., c. 8. Cinch naus armades, tres castellanes y dues catalanes, Pere IV, Cròn. 305. Na Forciana | qui catalana | fou natural, Spill 1344.
|| 2. m. La llengua de Catalunya, que es parla no sols en aquesta regió sinó també a bona part del regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat d'Alguer de Sardenya; cast. catalán. Lo inventari o collectori de cirurgia en vulgar català fet, Cauliach Coll., ll. 7, d. 2a, c. 8. Malgilana que vol dir en català moradux, Robert Coch 52. En temps remots... que encara a la nostra terra es parlava bon català sense gramàtica, Ruyra Parada 141.
|| 3. a) adj. Pertanyent a la dita llengua, o que hi està expressat. Nosaltres publiquem tota la part catalana d'aquest recull, E. Moliné, pròl. de Flor d'Enam., p. 7.—b) m. i f. Que parla dita llengua com a vernacla. Catalans de Mallorca o de València: els mallorquins o valencians en quant parlen la mateixa llengua de Catalunya.
    Loc.

Parlar clar i català: parlar amb gran franquesa, sense eufemisme, sense dissimular (or., occ.). Va explicar-li cla y català el motiu del viatge, Genís Julita 20.
    Refr.
—a) «Un bon català, te farà d'una pedra un pa» (or.).—b) «Un bon català, té fred després de menjar» (Barc., Pineda).—c) «Tot bon català, beu aigua abans de dinar» (or.).—d) «No és bon català el qui no mira per l'endemà» (or.).—e) «No és bon català el qui no badalla quan veu badallar» (or.).—f) «No és bon català qui no pixa quan vol pixar» (Manresa).—g) . «Català, si no l'ha feta, la farà» (Val., Mall., Men.).
    Fon.:
kətəlá (pir-or., or., bal.); katalá (occ., val.); kataɾá (alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: catalanàs.—b) Dim.: catalanet, catalanetxo, catalanel·lo, catalaneu.—c) Pejor.: catalanot.
    Etim.:
V. Catalunya.

2. CATALÀ adj. ant.,
per catalàunic, nom d'una gran planura situada en el Nord de França, prop de Châlons-sur-Marne, i cèlebre per la gran batalla en què fou aniquilat el poder d'Atila. Li fo donada [a Atila] la batalla en los camps catalans de la Gallia prop Tolosa, e en aquella va morir Theuderet, Boades Feyts 57.
    Etim.:
del llatí catalaunĭcus ‘propi dels catalaunes’, poble de la Gàl·lia. El pseudo-Boades convertí aquest nom en catalans, per etimologia popular (cfr. el paràgraf últim de l'article Catalunya).