DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. CLARA f.
La part blanca i menys consistent de l'interior d'un ou; cast. clara. Mit la scamonea el comí ab clara de ou per la boca, Nudr Ocells 17. Destemprat ab clara d'ou e ab leyt de ferabra, Tres. pobr. 14. Mescla-o bé ab clara d'ou e mit-lo-y per la boca, Flos med. 120 vo.
    Fon.: kláɾə (pir-or., Barc., Tarr.); kláɾɛ (Tremp, Balaguer, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); kláɾa (Andorra, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); kʎáɾɛ (Fraga); kʎáɾa (Tamarit de L.).
    Sinòn.: blanc d'ou.
    Etim.: femení de clar.

2. CLARA
Nom propi de dona; cast. Clara. Santa Margarita, Santa Clara e totes les altres santes, Llull Blanq. 8, 5. De la torre de sancta Clara entro al palau, Muntaner Cròn., c. 195.
    Loc.—a) Això és Santa Clara (Bal.); A Santa Clara fan funció (or.): vol dir «això és la pura veritat, sense amagar res».
    Refr.
—«Santa Clara, bona bugada»: al·ludeix al temps de la festa de Santa Clara, que és a 12 d'agost i és molt bo per a fer bugada perquè no hi ha perill que plogui (Men.).
    Etim.: del llatí Clara, nom d'una santa italiana fundadora de les monges franciscanes.

CLARÀ
1. Llin. existent a Barc., Badalona, Cast., Castell d'Aro, Igualada, Manresa, Moià, Mont-ras, Palamós, Peratallada, Torreblanca, Torroella de M., Vic, Vila-sacra, Vinaròs, etc.
|| 2. topon. Nom de diferents poblets situats prop de Prada (Conflent), d'Argentona (Maresme), de Torre d'En Barra (Camp de Tarr.).
    Etim.: del cognom llatí Clārānus.