Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  dimoni
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

DIMONI (ant. demoni). m.
|| 1. L'esperit del mal; cadascun dels àngels rebels, i especialment llur príncep Satanàs; cast. demonio, diablo. a) Com a nom genèric dels esperits malignes. Si muir sutze, en peccat..., seré malmenat per los demonis, Llull Cont. 108, 13. Enfre demonis e colobres e serpents qui aquells turmentaran sens nuyl cessament, Llull Gentil 125. Sàpies que'ls prínceps d'Infern són dimonis, Metge Somni iii. No volia invocar déus stranys o demonis, Genebreda Cons. 44. Els dimonis que se li n'eren mesos dins del cors, Boades Feyts 152. Escardalencs dimonis, rebuig del negre cau, Atlàntida i. Ploren los àngels de Déu, i els dimonis fan gran festa, Verdaguer Idilis. Tenir mal de dimonis, o Haver dimoni: (ant.) estar posseït dels dimonis. Ueng una fenna qui auia una filla qui auia mal de demonis, Hom. Org. 7 vo. Aquelles orelles que... han hoït en la terra per los hòmens desconexents: «Demoni has tu!», e infinides altres injúries e vituperis, Villena Vita Chr., c. 219.—b) Per antonomàsia, referint-se al príncep dels àngels rebels. Lo demoni en infern turmenta los peccadors, Llull Cont. 345, 24. Un sant religiós estaua en oració en la qual lo demoni lo temptaua de luxúria, Llull Felix, pt. ii, c. 4. Hauia de vençre los tres cruels enemichs, lo món, la carn y lo dimoni, Pereç Sant Vicent 7. Cert los diables | crech los aydaven | e lo dimoni, Spill 1724. Esposar-te a fer coses mal fetes... posant en obra els mals consells del dimoni, Penya Mos. iii, 47.—c) Amb diferents denominacions adjectives. Dimoni coixo: el major dels dimonis (val.). Dimoni cucarell o dimoni bufarell (Mall.), o dimoni serenell (Men.): un dels dimonis importants de l'infern, segons la mitologia popular. (Se'n canten diferents cançons o variants d'una cançó, que transcrivim en la secció de cult. pop. d'aquest mateix article). Dimoni boiet: ésser fantàstic, esperit familiar anomenat a certes regions follet, al qual s'atribueixen moltes entremaliadures i malifetes ingènues (Mall., Men.). A la casa del miser Nadal del Pes de la Paya surten dimonis boyets y tiran pedres, doc. segle XVIII (BSAL, xxii, 43).—d) Home o noi que pren part a certes processons o festes populars, vestit en forma de dimoni (amb banyes i cua). Tu, qui tens més ocurrències | que's qui sol fer de dimoni | sas vegades que a la vila | ey ha festa y ball de cossis, Aguiló Poes. 171.
|| 2. Home encarregat d'atiar i tenir esment al foc de la fornal, en la tafona (Alaró). De la fornal ben encesa brollen flamaradas infernals cada vegada que'l dimoni l'atia amb l'ampla pala de mànec llarc, Rosselló Many. 24.
|| 3. Persona o animal molt temible per la seva gosadia, força, activitat, enginy, etc.; cast. diablo. Dix lo cardenal:—¿Quins dimonis són aquests qui aytal damnatge nos fan?—Dix lo rey de França:—Cardenal, aquestes són les pus lleyals gents a llur senyor que al món sien, Muntaner Cròn., c. 132. Done gust estar-se un ratet mirant... aquelles confitures... Ché, lo que fan eixos dimonis de sucrers!, Guinot Capolls 73. Esser un dimoni, o Esser el dimoni, o Esser el reverend dimoni: esser temible o extraordinari per qualsevol concepte (dolentia, enginy, gosadia, força, agilitat, ciència, etc.). Que seran el dimoni per comprar?, Alcover Cont. 47. No li he fet cap mica de mal, ni se n'és temut...—Tu, que seràs el dimoni?, Penya Mos. iii, 189. És el reverent dimoni! No l'hauran a cames! Hey perdrà ab ell tot quant hey posarà!, Alcover Rond. ii, 143. Com un dimoni, o com a dimonis: amb gran fúria, rapidesa, activitat. Tots eren com a dimonis | contra vós mon Redemptor, Alcover Cont. 105. Aquellas tacas de petroli... de las més estranyas formas, allargant-se, retorcent-se, embestint-se com a dimonis, Pons Auca 243. Dimoni boiet: infant molt entremaliat, que no té aturall ni repòs (Mall., Men.). En Belluguins... formava part de la quadrilla dels dimonis boyets..., composta de casi tots els bergantells de la vila, Galmés Flor 5. (cf. || 1, c).
|| 4. a) Cavall de serp, insecte de la família dels màntids, Mantis religiosa (Urgell); cast. santateresa.b) Insecte llarguerut, vermell amb piquets negres i unes banyetes llarguetes, que corre per les mates d'herba (Ribes).—c) Insecte blanquinós, molt primet, amb les ales molt primes, que vola pels horts (Eiv.).—d) Dimoni boiet: animaló semblant a una avespa, amb les ales negres, la part anterior del cos negra i la posterior vermella; no està aturat mai i persegueix les aranyes (Manacor).
|| 5. Tros de canó de llauna o de ferro que es posa dret damunt un braser o fogó perquè establint-se un corrent d'aire s'encengui fàcilment el foc (Manacor). A altres pobles de Mallorca en diuen un miracle.
    Loc.
—a) En frases interrogatives, ponderatives i exclamatives, la paraula dimoni s'intercala sovint per donar més èmfasi a l'expressió. «¿Com dimonis has pogut fer això?»«¿Qui dimonis ha vingut mentres jo no hi era?»«El dimoni són les coses que passen!»«Té una força de mil dimonis». ¿Qui dimoni deu esser?, Alcover Rond. i, 168. Cinch mil duros!... Cinch mil dimonis banyuts!, Oller Fig. pais. 31. Eixos almassorins... milacre serà si arriben sancers al poble. Eixes ventes del dimoni!, Guinot Capolls 61. Mal te botissen els llagrimers! Escuma del dimoni!, Galmés Flor 62. No hi podem res a pinyes... Té un braó de mil dimonis, Ruyra Parada 49.—b) Com un dimoni, o com cent mil dimonis: amb una gran velocitat. «L'auto se n'anava com cent mil dimonis». «Vaig fugir com un dimoni».—c) Fer el dimoni: fer tots els possibles per obtenir una cosa, esforçar-s'hi molt (Rojals).—d) Esser lleig com un dimoni (o més lleig que el dimoni), caparrut com un dimoni, etc.: en general el mot dimoni serveix de terme de comparació en tractar-se de qualitats dolentes.—e) Parèixer un dimoni condemnat: estar fortament excitat per una passió d'ira.—f) Semblar el dimoni quan vol haver una ànima: es diu del qui insisteix i s'esforça per obtenir a totes passades una cosa difícil (Empordà).—g) Posar-se (o estar) fet un dimoni: estar molt irritat, mogut de gran ira. També es diu donar-se al dimoni (o a tots els dimonis) i dur-se'l-en el dimoni: «Estic que el dimoni m'enduu»; «A son pare, el dimoni se l'enduia perquè veia que no el podia dominar».—h) El dimoni m'enduga!: exclamació de jurament, per asseverar allò que s'ha dit i que els altres no volen creure (Bagur). —i) Enviar al dimoni qualcú o qualque cosa: enviar-la a mal viatge, acomiadar-la amb males formes. «Ve-te'n al dimoni!».—j) Haver-hi el dimoni per enmig, o Ballarhi el dimoni de capoll, o Passar-ne el dimoni o Parar-hi taverna el dimoni o Endur-se les títeres el dimoni: haver-hi una gran brega o desorde, un desveri, un estat de coses on ningú s'entén. «Jo t'he de guanyar, encara que el dimoni en passi» (o «encara que el dimoni hi balli de capoll»).—k) Saber el dimoni on jau (Empordà), o Saber on s'ajoca el dimoni (Val.), o Saber el dimoni on se colga (Mall., Men.): esser molt deixondit i saber moltes coses difícils.—l) Fugir de qualcú o d'alguna cosa com el dimoni de la creu: tenir-ne gran por, fugir-ne més que de pressa.—m) Tenir més ràbia (a algú o a alguna cosa) que el dimoni a la creu: tenir-li molta ràbia, no poder-ho sofrir (Barc.).—n) Tenir pacte amb el dimoni: tenir molta habilitat o molta sort per a obtenir coses difícils.—o) Anar-se'n al dimoni: perdre's, fer-se malbé, esser destruït. «En dos anys se n'ha anat al dimoni tota la seva fortuna».—p) Fer dimonis sense motle: fer coses molt difícils, esser molt hàbil i astut (val.). Gimo del Portal... era dels que solen fer dimonis sense mole... més belitre que atre tant, Rond. de R. Val. 27.—q) Anar amb un dimoni a cada orella: anar molt viu, vigilar molt per no deixar-se sorprendre (Empordà).—r) Dur un dimoni a cada cabell: estar algú molt rabiós (Mall.), esser molt turbulent i entremaliat (Men.).—s) I el dimoni que estossegui!: es diu quan s'ha obtingut allò que desitjava, en to de befa per als qui s'hi oposaven (Llofriu).—t) El dimoni que ho entengui!: es diu davant una inconseqüència d'algú.—u) Fer-li llum el dimoni, a qualcú: anar-li tot bé, tenir molta sort (Mall.).—v) Donar greix al dimoni: fer males obres (Cat., Val., Bal.).—x) Fer la figa o la traveta el dimoni: sortir entrebancs, dificultats que impedeixen l'obtenció d'una cosa quan semblava que ja era segura (Barc.).—y) Fer el dimoni quatre: esforçar-se molt i posar tots els mitjans possibles per a obtenir una cosa difícil (Llofriu).—z) No guanyar-li el dimoni més que de banyes: esser una persona molt temible per les seves condicions extraordinàries (de gosadia, de força, d'habilitat, etc.). «Està-li alerta an aquest, que el dimoni només li guanya de banyes!» (Mall.).—aa) «Algun dimoni s'ha penjat, o Algun dimoni s'ha trencat el coll:» es diu quan fa una cosa ben feta algú que sol fer-ho sempre malament (Barc., Empordà).—bb) Esser de la pell del dimoni: esser molt dolent o molt entremaliat.—cc) Sense comanar-se a Déu ni al dimoni: sense reflexionar abans de fer una cosa.—dd) El dimoni series si no cagaves: ho diuen irònicament al qui es vanta d'haver fet una cosa que en realitat no té res de notable (Val.).
    Refr.
—a) «No és tan lleig el dimoni com el pinten» (Mall., Val.).—b) «No sé de qui m'he de veure bé: si de Déu o del dimoni» (Tortosa).—c) «La carn al dimoni, los ossos a Déu»: es diu dels qui tenen joventut depravada i vellesa de beatura excessiva.—d) «Cadascú que tengui lo que és seu, i el dimoni els dolents» (Mall.).—e) «En la porta tancada, el dimoni se'n torna arrere» (Val., Alcoi).—f) «El dimoni tapa i destapa» (Mall.); «El dimoni té una manta i un tabal» (Val.): vol dir que en les males accions sempre sol haver-hi un interès a encobrir-les i un altre a publicar-les.—g) «El dimoni fa olles, però no fa cobertores» (Mall.); «El dimoni no fa sinó una feina, i encara mal feta» (Empordà): es diu perquè el qui comet un delicte no sol pensar a eliminar tots els detalls que el poden descobrir, i algun d'aquestes és causa de la ruïna del malfactor.—h) «Fer i desfer, faena del dimoni»: es diu pels qui desfan o inutilitzen allò que s'han esforçat a fer (Tortosa).—i) «El dimoni sap més per vell que per esser dimoni»: vol dir que la llarga vida és la font principal dels coneixements pràctics.—j) «El dimoni, cansat de fer mal, se va posar frare» (val.); «El dimoni, quan va esser vell, se va fer ferrer» (Barc.): vol dir que els homes en fer-se vells adopten costums i conducta diferents de quan eren joves.—k) «Dimonis vestits de predicadors, per desgràcia n'hi ha molts» (Tortosa).—l) «En tot vol tenir part el dimoni» (Mall.).—m) «El dimoni, quan no té res que fer, amb sa coa mata mosques»: es diu al·ludint als peresosos que no prenen mai una ocupació seriosa i s'entretenen en frivolitats (Mall., Val.).—n) «El dimoni mai dorm» (Men.); «El dimoni, quan dorm, encara té un ull obert» (Men.).—o) «El dimoni sempre ajuda als seus»: es diu al·ludint als dolents que prosperen.—p) «Qui de dimoni fa, peca o fa pecar» (Olot).—q) «Quan el dimoni fa com que resar, llavò pensa com t'ha d'enganar» (Mall.).—r) «Per baixar, tots els dimonis ajuden»: vol dir que les baixades són fàcils (Empordà).—s) «A qui dóna i demana, el dimoni l'engana» (Mall.); «A qui dóna i pren, el dimoni l'estreny» (Men.): es diu per blasmar els qui tornen apropiar-se allò que havien cedit.—t) «Quan plou i fa sol, el dimoni tupa sa dona» (Mall.).—u) «En la caixa de l'avar, lo dimoni fa son jaç» (Dicc. Saura).
    Cult. pop.
—El dimoni és un esperit al qual la imaginació popular atribueix forma corpòria, considerant-lo extraordinàriament lleig, pelut, de color negre, vermell o verd, amb banyes, llarga cua, ales de rat-penat i potons de boc. Pot prendre diferents figures per no deixar-se conèixer dels homes i poder-los temptar més fàcilment, però això és accidentalment, i encara no poques vegades se li descobreixen les banyes o la cua malgrat del seu desfrès. Hi ha gent que assegura haver vist el dimoni en dies determinats; molts de Ripoll diuen que l'han vist la nit del Dijous Sant (BDC, xviii, 42). Els qui volen fer pacte amb el dimoni o fer-lo aparèixer, poden aconseguir-ho invocant-lo amb certes fórmules; a Mallorca, els invocadors del mal esperit el feien sortir llegint el llunari al revés, i per fer-lo desaparèixer havien de llegir el llunari a l'endret. El qui es troba davant una aparició del dimoni i vol fer-lo desaparèixer, no cal que faci més que el senyal de la creu, davant el qual el mal esperit perd tot el seu poder.—La gent atribueix al dimoni certa potència creadora, però sempre deficient en comparació de la de Déu Nostre Senyor. Una tradició catalana conta que el dimoni desafià el Bon Jesús a qui faria un aucell més bonic: Nostre Senyor féu l'oreneta, i el dimoni féu la rata-pinyada (Catalana, ii, 187). A Mallorca es conten diferents provatures creadores fetes pel dimoni per enveja de Déu, i que totes li sortiren esguerrades: quan Déu feia els porcs, el dimoni volgué imitar-lo, i li sortiren els eriçons; quan Nostre Senyor feia les ovelles, el dimoni provà de fer-ne també, i li sortiren cabres; per imitar el Bon Jesús quan feia els ceps, el dimoni produí els romeguers; per fer bous, féu caragols; etc. (cf. Alcover Rond. v, 85-89).—Quan es perd una cosa i no la troben, és molt general a Catalunya la dita: «Al diable la dono per caritat», i com que el diable no admet caritat, perquè és un orgullós i un desdenyós, al moment retorna la cosa que se li ha ofert, i la fa trobar al qui l'ha perduda i la cerca (BDC, xv, 58). Per aquesta idea, que les coses perdudes han estat preses del dimoni, hi ha aquesta invocació que fan els infants quan cerquen una cosa que han perdut: «Dimoni, dimoni, porta això, que no és teu ni meu, sinó de la Mare de Déu» (Empordà, Men.). També hi ha la creença que en apagar-se un llum sense que faci gens de vent ni altra causa que ho justifiqui, és que ha passat el dimoni i l'ha apagat per no esser vist (Garrotxa). També es creu que, de nit, cap noia pot mirar-se al mirall, car en lloc de veure's ella, veu dins el mirall la figura del dimoni; a Barcelona diuen, però al Penedès ho creuen, que s'hi veu ella, però amb el dimoni al seu darrera, el qual la segueix, després, cap a on ella va. Arreu de Catalunya es creu que la noia que, al punt de la mitja nit de Sant Joan, es mira en un mirall, tota nua, hi veurà la figura del dimoni que li fa ganyotes (J. Amades, ap. BDC, xv, 58). El darrer dia de Carnestoltes, els nens amaguen els jocs de cartes ben amagats, perquè diuen que passat les dotze de la nit, tornen dimonis les cartes i ho són fins al dia de Pasqua (Alcover Cont. 64).—El poble creu que hi ha moltes categories de dimonis, des del dimoni gros (En Banyeta, En Barrufet) fins als dimonions, que són esperits inferiors als quals s'atribueix forma corpòria petita i funcions de servitud respecte dels dimonis majors. Un dels dimonis més importants, segons el poble, és el dimoni cucarell (Mall.) o dimoni serenell (Men.), del qual es canten aqueixes cançons humorístiques: «El dimoni cucarell | va neíxer en temps de magranes; | sa mare tenia ganes | de tirar-lo en es bordell» (Llucmajor), o «de tocar-li es clotell» (Manacor, Palma). «El dimoni cucarell | va neixer en temps de cireres; | se n'anava per ses eres | a cercar es blat novell» (Manacor). «El dimoni serenell | va néixer en temps de magranes; | sa truja en va tenir ganes | i va fer molts de porcells» (Ciutadella).—Una de les castes inferiors de dimonis és la dels dimonis boiets, als quals la gent baleàrica no atribueix funcions de temptador ni malifetes terribles com als dimonis majors, sinó que els considera uns esperits inquiets, d'una gran activitat, que no poden estar aturats mai i que, o fan entremaliadures i trencadissa, o han d'estar fent feina d'encàrrec, que ells es cuiden prou de demanar contínuament. A la ciutat de Mallorca és tradició que els dimonis boiets construïren en una nit la torre de Ca'n Formiguera. A Manacor és creença que la falguera floreix i grana la matinada de Sant Joan, i que cada gra de llavor de falguera, si en caure es posa dins un canonet de plata, es converteix en un dimoni boiet que roman a les ordes del qui l'aplega; però com que la falguera és una planta somnífera, tots els fadrins que intentaven recollir grans de llavor dins un canonet de plata, s'adormien abans que la planta granàs, i quedaven sense llavor i sense dimonis boiets. Mossèn Alcover en les seves Rondaies, v, 67-76, conta que un senyor de Sa Gruta arribà a replegar dos granets de llavor, que en caure dins el canonet de plata tornaren dos dimonis boiets, i se'n portà el canonet ben tapat a la seva masia; però la seva senyora el destapà, i els dimoniets sortiren del canó i començaren a demanar feina, amenaçant amb destruir-ho tot si no els en donaven. Per alliberar-se'n, els encarregaren que transportassin l'aigua d'una font llunyana dins un aljub de la masia, i ho feren en molt poc temps, i seguiren demanant feina; els manaren que fessin una cisterna, i la feren tot seguit, i altra vegada a demanar feina; els manaren que fessin una mina per sota les cases de la possessió, i la feren; després els encarregaren que fessin un molí de vent, i el varen fer, però quan hagueren de posar el creuer a la roda, s'hi negaren perquè els dimonis no poden veure res que tingui forma de creu, i tornaren a demanar més feina; aleshores sa madona o masovera tingué l'acudit de donar-los un véll de llana negra i manar-los que el rentassin fins que hagués tornat blanc; se n'anaren a rentar-lo, i com que no tornà blanc mai, ho deixaren córrer per impossible i no tornaren molestar més aquella gent.
    Fon.:
dimɔ́ni (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: dimoniàs, dimoniarro, dimoniot, dimoniatxo, dimoniarrot.—b) Dim.: dimoniet, dimonietxo, dimoniel·lo, dimonieu, dimoniei, dimonió, dimonionet, dimonionetxo, dimonionel·lo, dimonioneu, dimonioi, dimoniarrí.
    Var. form.
eufèmiques: dimeni, dimentri, dimescli, dimontri.
    Sinòn.:
diable.
    Etim.:
pres del llatí daemŏnium, mat. sign. || 1.