Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. ell
veure  2. ell
veure  3. ell
veure  4. ell
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. ELL, ELLA pron. pers.
de tercera persona; cast. él, ella. a) Usat com a subjecte de l'oració. Et lex deu sólidos, et que vingan en poder de na Ramona et ella que los parta, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7). E membra'ns encara a nós les grans gràcies que ell moltes uegades nos hauia feytes, Jaume I, Cròn. 1. Que'l se puxa retenir ell o son hereu, doc. a. 1330 (Col. Bof. viii, 181).També en frases el·líptiques: Totas, totas eran més sortosas que ella!, Pons Auca 8. Voldria ser cavaller com ell, Canigó i. Doncs a matinejar més que ell!, Ruyra Parada 14.—b) Precedit de preposició. D'aquella part que aquell frau prouarà contra ella esser fet, Consolat, c. 111. Desijaven esser a ell acostats per via de matrimoni, Llull Blanq. 1. Acort e delliber fon pres entre elles, ibid. 6. E Fèlix vers ella venia corrent per tal que li ajudàs, Llull Fèlix, pt. i, c. 1. Feya gran festa ab elles e ab ells, Muntaner Cròn., c. 17. Per lo gran compliment de tot bé que en ell és, Jahuda Dits. Ab vostres pedrades | dreçades a ell, a vós encontrau, Proc. olives 216. La mia flaca forsa era per ell sobrada, Alegre Transf. 47. Deixant caure sobre ella | la serena dolçor de son esguart, Alcover Poem. Bíbl. 24.—c) ant. Usat com a complement directe (que actualment no es pot representar sinó pels pronoms personals febles, el, la, 'l, lo). Deu esser condempnat d'eyles [=elles] a retre, Cost. Tort. IV, xvi, 1.—d) ant. Usat com a antecedent del relatiu, amb valor de demostratiu equivalent a aquell. Hauia obtengut que si ell ab lo qual del adulteri era acusada..., la volia defendre, vencent la batalla seria quita, Curial, i, 13.—e) Usat com a adjectiu demostratiu equivalent a aquell. «Busquen al Magí | per elles montanyes»; «Ja l'en estacaren | ab cadenes llargues, | ja l'en rocegaven | per elles montanyes» (cançó pop. de Talarn, ap. Butll. C. Excurs. Cat., vii, 281). (Es un ús desconegut literàriament i dialectalment, que només hem trobat en els textos de cançó popular que acabam de citar).—f) Vulgarment es diu ell per dir ‘el meu marit’, i ella per dir ‘la meva muller’ (Empordà, Pla de Bages).—g) A València es considera poc respectuós emprar els pronoms ell, ella en comptes del nom de persones molt acostades: «Tot m'ho amaga ella.—No diuen ella!—Tot m'ho amaga la iaia».—h) Ells: els de casa. «Hola! Com va?—Bé, i ells?» (=i els de casa vostra?) (St. Jaume de Frontanyà).—i) Elles: les dones de mala vida (Tortosa).—j) Molt vulgarment, entre persones incultes, es diu ell en el sentit de ‘vostè’, dirigint-se a persona de categoria social superior (Berga, Conca del Llobregat, Cardona, Solsona, Ponts, Camp de Tarr., Riba-roja, Mall., Eiv.). «Estàs bo?—Sí, senyor; i ell?»«Farem lo que ell digui» (=lo que vostè digui). «Si ell volia (=si vostè volia), podria fer-me aquest favor». «Vols venir amb mi?—Sí que hi vindria amb ell!»—l) Molt dialectalment, s'usa ell de, ells de, en lloc de el de, els de (Agullana, Darnius, St. Llorenç de la Muga, Maçanet de C.). «Ells de muntanya són bona gent». «Ells de Terrades han dit això».
    Loc.
—a) «Cadascú per ell i Déu per tots» (Cat., Val., Bal.); «Com els de Beniparrell, cadascú per a ell» (Catarroja): significa que cadascú mira pels seus interessos i no es preocupa dels altres.—b) «En Massamagrell cadascú fuma del d'ell» (Val.).—c) «A ell, que és mesell!» (Val.); «A ella, que és de Godella!» (Val.): es diu per encoratjar a acometre una persona, una empresa, etc.
    Fon.:
éʎ (pir-or., or., occ., val., bal., alg.); έʎ (Gir., Amer, Llofriu).
    Var. ort. ant.:
eyl (Llull Gentil 7; Cost. Tort. VII, vii, 19); eil (doc. a. 1311, Capmany Mem. ii, 72); eyll (Turmeda Diuis. 19); el (V. el, art. 4).
    Pl.:
ells, f. elles; en rossellonès existeix la forma de plural masculí ellos (éʎus, Rosselló, Vallespir, Conflent), produïda per influència castellana.
    Etim.:
del llatí ĭllu, ‘aquell’.

2. ELL
partícula que s'usa al començament d'una frase exclamativa, per reforçar-ne l'expressió (Empordà, Mall., Men., Eiv.); cast. ant. ello. «Ell ha de ploure un dia o altre!» (Llofriu). «Ell tanmateix és gros, això!» (Men.). «Ell saps aquesta dona que ho és, de raonera!»«Ell tu saps que crides!» (Eiv.). «Ell això no acaba mai!» (Mall., Men., Eiv.). «Bondat suma, vós voleu | que de bon gust vostra sia; | ell jo no vos deixaria | per quant hi ha, bé ho sabeu!» (cançó pop. Manacor). «A Pollença vaig anar | a dur una pollencina, | i la volia fadrina; | varen dir: Ell no n'hi ha!» (cançó pop. Mall.). Ell sabeu quina al·lota que és!, Alcover Cont. 2. Ell seràs un senyoràs! ibid 4. Ell lo endemà de matí pren (Na Juanota) sa filoa y un muxell, Alcover Rond. i, 75. A Mallorca, en frases negatives és freqüent posar la partícula ell darrera el verb: «¿Que vendré?—No, no vendràs ell, tu!» (Mall.).
    Fon.:
éʎ (or., bal.).
    Etim.:
probablement d'una forma llatina ellu (< en illu), ‘vetaquí’, ‘mirau això’. L'ús d'aquesta partícula intensiva es troba en castellà (ello), v. gr.: «Vamos, bien estáis; ello me habéis hecho perder la paciencia treinta veces» (citat per G. Ebeling en ZRPh, xlvii, 652).

3. ELL grafia ant.
per el, article definit. Si ell dit senyor de la nau no li hagués feta la dita conuinença, Consolat, c. 94. De voluntat d'ells mercaders, ibid. c. 186. Confiant ells dits jurats que les dues coses serien loades, doc. a. 1463 (BSAL, viii, 51).

4. ELL grafia ant.
que representa l'aglutinació de la conjunció e i de l'article el (=e'l, e l'). Estàuem... nós ell Infant e cauallers, Jaume I, Cròn. 464. Diu quello rey de Nauara ell infant són tornats, doc. a. 1435 (BSAL, viii, 361).