Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  enveja
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

ENVEJA f.
|| 1. Desplaer que se sent del bé d'altri; cast. envidia. No ha enveja dels pus nobles vestirs que vest son senyor, Llull Cont. 352, 23. Lo jutge no's corrompa per pecúnia ni per enveja ni per alguna naxença de carn, Scachs 25. Com sabeu que tostemps són estades enuejes, en special en les corts dels reys, Tomic Hist. 91. Vaent Dèdalo que aquest tan fadrí havia ja trobat la serra y el compàs, començà de tenir-li enveja, Alegre Transf. 67. Les cúpules pacífiques acallen | enveges de xiprers i minarets, Salvà Poes. 147. Morir-se d'enveja, o Menjar-se l'enveja a qualcú: tenir molta enveja.
|| 2. per ext.: Desig de posseir allò que té un altre; cast. envidia, deseo. Guillem Escrivà, com l'ach mort, per son desastre lluí-li la espasa en l'ull..., e mentres la li descenyia, un cavaller... vench-li e donà-li per les espatles tal colp que mort lo mès...; lo senyor rey reconech aquell G. Scrivà qui morí per la espasa que li féu enveja, Muntaner Cròn., c. 135. ¿Per què, mon fill, teniu vós enueja de conquistar ni auer altres béns?, Comalada Pierres Prov. 8.
|| 3. Objecte desitjat que produeix enveja; cast. envidia. Mahó, guarda d'Espanya..., n'és son port enveja de tota estranya gent, Ruiz Poes. 10. Va fer-me un estel que era l'admiració y la enveja dels atlots que'n feien volar d'altres, Rosselló Many. 60.
|| 4. Desig en general (Ross., Empordà); cast. deseo. Quan volien pentinar-la, s'arrabassava amb fúria la pinteta... com amb enveja frenètica de posar-se lletja, de fer-se mal, Víct. Cat., Mare Bal. 33. «Mon marit tenia enveja | de menjar carn de cabrit; | vaig matar-li una cabrassa | que nou anys 'via nodrit» (cançó pop. Llofriu). Especialment: a) Desig que sent una dona embarassada, de menjar tal o tal cosa, i que diuen que és perillós no satisfer-lo, perquè l'infant que neix d'aquell embaràs porta en el cos un senyal o altre, indicador del desig insatisfet de la mare (Empordà).—b) Taca inesborrable que es té a qualsevol part del cos, i que, segons la gent vulgar, és conseqüència d'un desig insatisfet de la mare durant l'embaràs (Empordà). Diuen que aquestes taques es lleven si se les renten a la mar el dia de Sant Joan a la sortida del sol.
    Refr.
—a) «Si l'enveja fos tinya, quants de tinyosos hi hauria!» (Cat., Val.); «Si l'enveja fos tinya, n'hi hauria molts que en tindrien» (Mall., Men.); «Si s'enveja fos tinya, tothom duria barret» (Men.).—b) «Més val enveja que pietat»: vol dir que és preferible excitar l'enveja dels altres que excitar-ne la compassió.—c) «Qui tinga enveja, que en tal se veja»: es diu amb ironia al·ludint als envejosos, que en el mateix pecat porten la penitència (val.).—d) «L'enveja no fa estar gras»: vol dir que no per tenir enveja dels altres obtenim els béns que ells gaudeixen.
    Fon.:
əmbέʒə (pir-or., or.); ambeʤɛ (Ll.); ambéʒɛ (Organyà); ambéјʒa (Tortosa); ambéјʒɛ (Vinaròs); embéʤa (Cast.); embéʧa (Val.); embéјa (Montesclado, Montardit); ambéјɛ (Tremp); əɱvə́ʒə (Mall., Ciutadella, Eiv.); əɱvέ̞ʒɛ (Maó).
    Var. ort.
ant.: enueja (la més freqüent); enuege (Per ira ne per enuege no digues a ton amich..., Jahuda Prov. 61); enuega (Aquel qui a caritad no a enuega a nula re, Hom. Org. 2); enueia (D'aquexa enueia se moren los vells, Proc. olives 1603); enveia (Enveia és dolor que hom té perquè algú posseix béns de fortuna, Egidi Romà, ll. i, pt. 3a, c. 1).
    Intens.:
envegeta; envejota; envegiques.
    Etim.:
del llatí invidia, mat. sign. || 1, 2.