Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  espiga
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

ESPIGA f.
|| 1. Conjunt de grans disposats al llarg i al voltant d'un eix comú que forma la part terminal de les tiges o cames de les plantes gramínies; cast. espiga. Lo gra de forment... dóna de sa essència e de son ésser... als grans que engendra e que multiplica en la espiga, Llull Felix, pt. viii, c. 2. Laurador quant vol segar e troba la espiga buyda, Metge Somni iv. Creu trobar en l'erm espigues, Spill 8022. Que daura el sol i esgrana les espigues, Canigó xi. Grans i espigues deixaràs | per la gent desheretada, Alcover Poem. Bíbl. 85. Espiga de blat de moro: la panolla (Pobla de L., Mall., Men.); cast. panoja.
|| 2. Inflorescència formada per la reunió de flors sèssils disposades al llarg d'un eix. Especialment: a) Espiga d'aigua: planta del gènere Potamogeton (principalment les espècies Potamogeton natans i Potam. crispum), que es fa dins l'aigua dolça (Val.); cast. espiga de agua.
|| 3. Part terminal d'un objecte, aprimada perquè pugui entrar i subjectar-se dins un forat o encaix d'un altre objecte; cast. espiga. Espiga de empeltar: Surculus, insitum, calamus, Torra Dicc. Espiga de l'espasa: la part superior de la fulla, que és més estreta que aquesta i va ficada dins la part inferior del mantí.
|| 4. Peça cilíndrica guarnida de rosques que va ficada dins altres peces i serveix per a fer moure, estrènyer o eixamplar algun element d'un mecanisme; cast. espiga. Espiga de la premsa d'oli, de fideus, de roba, etc.: columna de fust o de ferro amb rosques que amb el seu moviment giratori fa pujar o baixar la peça que fa la pressió. Espiga de l'escala: columna entorn de la qual volta l'escala de caragol.
|| 5. Espigó de l'arada (Camp de Tarr.); cast. espigón.
|| 6. Porció de l'arbre de vaixell situada entre la cofa o creueta i el tamboret (Barc., Val., Palma); cast. espiga.
|| 7. Obelisc (Labèrnia Dicc.).
|| 8. Pinacle; part terminal aguda d'un arquet o d'altre element arquitectònic ogival; cast. aguja. Per II spigues que van sobre los dits arxets e porten formaret, doc. a. 1397 (Quadrado Isl. Bal. 922).
    Refr.
—a) «Poc eixarcolar, poques espigues al segar» (Cat.); «Es poc eixarcolar dóna poca espiga en es segar» (Men.): vol dir que el qui no treballa des del principi, no troba a la fi el profit que caldria.—b) «Dos aucells a una espiga, no lliga»: vol dir que no va bé que dos comandin al mateix temps en el mateix lloc (Men.).—c) «Per Sant Jordi, ves a veure ton ordi; si en veus una espiga ençà i una enllà, ves-te'n a casa, que bona serà» (Manresa); «Per Sant Jordi, ves a veure l'ordi: si en veus una espiga ací i una altra allà, torna-te'n a casa, que prou n'hi ha» (Urgell).
    Fon.:
əspíɣə (pir-or., or., bal.); aspíɣa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); aspíɣɛ (Sort, Tremp, Ll., Urgell, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi); əspíʝə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).
    Intens.:
—a) Augm.: espigassa, espigarra, espigota, espigot.—b) Dim.: espigueta, espiguetxa, espigueua, espiguiua, espiguella, espigona, espigoia, espigarrina.
    Etim.:
del llatí spīca, mat. sign. || 1.