Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  fideu
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

FIDEU m.
|| 1. Cadascuna de les peces de pasta de farina, de forma cilíndrica i de poc gruix, que es mengen cuites, sia amb brou, sia seques; cast. fideo. Dues liures de fideus, doc. a. 1429 (Aguiló Dicc.). De fideus que fossen bons yo crech, se vendrian a xexanta, doc. a. 1506 (BSAL, x, 303).
|| 2. Fideus de mar: actínia de tentacles molt llargs, que es fa per les roques marines i produeix coïssor a la pell del qui la toca (Empordà, Costa de Llevant).
|| 3. Banya de cep (Vimbodí); cast. zarcillo, tijereta. (V. banya, II, || 1).
    Loc.
—a) Esser prim com un fideu, o Semblar un fideu: esser molt prim; es diu especialment de les persones molt magres.—b) Quins fideus tan clars!: es diu a un qui dóna raons molt poc consistents (Mall.).—c) Quins fideus tan clars, per menjar amb forqueta!: es diu referint-se a una cosa que va de qualsevol manera, que no duu bona marxa (Mall.).—d) Menjar fideus: esser molt xerraire.—e) Estar tot fideus: estar ple de satisfacció, mostrar excés de complacència (Mall.).—f) Tot és estat brou i fideus: es diu referint-se a una cosa que semblava de gran importància o que anava molt bé, i a la fi s'ha resolt en no-res o ha fracassat (Mall.).—g) Posar-se fet un fideu: irritar-se molt. Son pare... vent que no's casava en qui ell volia, es possá fet un fideu, molt barifundo, Rond. de R. Val. 28.
    Fon.:
fiðέw (pir-or., or., occ.); fiðέ̞w (val., bal.).
    Intens.:
—a) Augm.: fideuàs, fideuarro, fideuot.—b) Dim.: fideuet, fideuetxo, fideuel·lo, fideuí, fideuó.
    Etim.:
incerta; segons Simonet Glos. cxciii, derivat del llatí fides, ‘corda’, per via del genititu plural fidium. Aquesta procedència del genitiu plural, ideada per a explicar la forma del mot espanyol fideos, en realitat no l'explica. En els textos hispanoàrabs medievals es troba la forma fidāux (Dozy Suppl. ii, 145), que és segurament un mot pres de l'espanyol. Segons J. Coromines (Est. M. Pidal, i, 41), fideu ve de l'àrab fāḍ ‘abundar, vessar-se’.