Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  figa
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  Termcat

FIGA f.
I. || 1. Fruit de l'arbre Ficus carica, del qual hi ha nombroses varietats que es distingeixen principalment pel color de la pell i per la forma més o menys llarguera; cast. higo. Sporta de figa d'Alacant, Leuda Coll. 1249. Figues de Malicha, doc. a. 1249 (RLR, iv, 384). Aturam-nos aquí un poch e menjam-hi figues... e eren-hi un poch scalfades, e feu-nos mal la mar, que Nós les haguem vomitar, Pere IV, Cròn. 159. La figa no madura es diu figó (Mall.), però també s'anomena figa verda (en tots els dialectes) i figa tambollada (Al.), i a València es diu que la figa té color de donsaina quan és mig madura, que comença a tenir la pell moradenca. La figa ben madura es diu figa cóquera (Ribera d'Ebre), figa pansida i figa secallona (or., occ., bal.). Hi ha la cançó que resumeix les condicions d'una figa saborosa: «La figa per ser madura | ha de tenir tres senyals: | clivellada, secallona | i picada de pardals» (es canta a Catalunya, i amb lleugeres variants a les Balears). A Mallorca diuen que les condicions de la figa més bona són: coll de beata (un poc torçuda prop del capoll), llàgrima de viuda (el botonet de mel a l'ull) i vestit apedaçat (que sigui clivellada). Per la circumstància d'haver-se assecat o no, les figues es denominen figues tendres o verdes (les no assecades) i figues seques (les que han estat sotmeses a l'assecament). De les seques, les que han estat assecades només al sol es diuen figues d'es sol o figues verges (Mall.); les que han estat assecades dins forns s'anomenen figues forneres (Mall.); les que han estat exposades a la serena d'una o algunes nits, són les figues rosades (Tortosa, Vinaròs). En quant a les varietats de figues, que es distingeixen per l'època en què maduren o per les seves condicions de color, grossària i dolçor, tenen llur correspondència en una multitud de noms que les adjectiven, i que tractarem d'exposar i descriure tot seguit. Figa Acre o d'Acre: és grossa, molsuda, de color vinós, de pell clivellada i gra vermell fosc; quan són seques, són blanques i de gust superior a les de Fraga; abunden poc (Camp de Tarr., Priorat, Ribera d'Ebre). Figa agostenca (or., occ., mall., men.), figa d'agost (alg.), figa ostenca (val.), figa bostenca (eiv.): la que es fa en un segon esplet de certes figueres, i madura devers el mes d'agost i setembre. Figa alacantina (més vulgarment alagantina i galantina): figa petiteta, llarguera, rossa o blanquinosa, que madura pel mes d'agost i no és molt estimada per a menjar-ne les persones, sinó més aviat per a donar als porcs (Mall.). Figa albacor: es fa en dos esplets, un pel juliol i l'altre a la fi d'agost o al setembre, i és ben negra, grossa, llarguera, no molt bona (Mall.); n'hi ha de quatre classes: de molla vermella, de molla de meló, de molla blanca i ramona o del Beat Ramon (Manacor). Figa alenyana: és mitjancera, blavosa i no gaire bona; n'hi ha de flors i d'agostenques (Porreres). Figa alfarenca: és petita, rogenca, molt tardana (Tortosa). Figa algerina o d'Alger (Costitx), o Figa angelina (Ariany): no és gaire bona abans d'assecar-se, però seca es torna molt blanca i molt bona. Figa bacora (o simplement bacora): és negra, molt grossa, bona, i primerenca, madura pel juny (val.). Figa de bacó: deformació del nom d'albacor o bacora, en el llenguatge del Penedès i del Camp de Tarragona. Figa bergunya: és molt dolça, de les més primerenques del mes d'agost, i devegades per Nadal encara n'hi ha; en fan especialment els pans de figa (Banyalbufar). Figa blanca: és verda per fora i blanca per dintre, grossa i prou bona; madura pel setembre (or., occ., bal.). Figa blanca-poma: és de color blanquinós i de la grossària d'una poma (Eiv.). Figa blancassa: varietat de figa alacantina (Ariany). Figa blanquella (Empordà), o Figa blanqueta (val., bal.): és petita, rosseta, madura per l'agost. Figa de Burjassot (occ., val.), o Figa bordissot (or., bal.): n'hi ha de negres i de blanques, són grosses, un poc aplanades, bones, i maduren entre l'agost i l'octubre. Les bordissots blanques formen la varietat anomenada també figues de Fraga, molt estimades. Figa botanda: és grossa, rogenca fosca, no gaire bona, i fa dos esplets (Porreres). Figa calderona: és negra amb la molla vermella, de pell gruixada, no gaire bona, i madura pel setembre (Mall.). Figa carlina: és petitona, rodoneta, blanca, i madura pel juliol (Llucmajor). Figa de cameta: és menuda, llarguera, de color roig fosc, bona; madura entre agost i setembre (Pego, Alcoi, Alacant, Campello). Figa capoll-llarg: té el capoll molt llarguer i sembla una carabasseta; no és gaire bona en no esser per a assecar; madura per l'agost (Mall.). Figa capoll-curt: és rodoneta i petita, amb molt poc capoll (Mall.). Figa carabasseta: és blanca groguenca amb ratlles verdes, grossa, bona (occ., val., mall.). Figa catalana: la de bordissot blanc (Men.). Figa cendrosa: és grossa, dolça, de color verdós brut (Camp de Tarr.). Figa de coll de dama: és blanca o negra, amb el capoll llarg, la pell gruixada, i la molla molt vermella i dolça; és de les figues considerades com a millors (or., occ., val., bal.); també en diuen figa coll de senyora (Rosselló, Empordà). Figa coll de beata o coll de frare: és semblant a la de coll de dama, mitjancera, un poc llarguera, negrosa, poc gustosa; madura devers el setembre o l'octubre (Mall.). Figa cocorella o cucarella: és mitjancera, blanca, de gust fat, bona per a assecar; té la pell gruixada (Mall.). Figa concorrella (Tremp, Organyà) o cucurrella (Pla d'Urgell): és negra, petita, molt bona, i madura a mitjan agost. Figa cucurella: és primerenca i de color blanc o negre (Gandesa). Figa corquellera: és negrenca, petita, i segons diuen, congria corcs (Palafrugell). Figa de bell cuiro: té la pela molt doble, és molt tardana i molt bona (Pla d'Urgell). Figa cul de ruc: és negra, grossa, bona; són les primeres que maduren i les darreres que se'n van (Pla d'Urgell). Figa deiana: és mitjancera, verda, no gaire bona (Manacor). Figa dolça: és blavosa, de molla un poc vermellosa, devegades dolenta (Mall.). Figa de l'Empordà: és grosseta, rodona, verdosa, bona, i madura devers el setembre i l'octubre (Llucmajor). Figa d'En Sala: és blanca i molt fineta (Urgellet). Figa fartabelitre (Ribera d'Ebre) o afartapobles (Pla d'Urgell): és tardana, grosseta, gustosa, i abunda molt. Figa de la filera: és grossa, blanca, primerenca, bona per a assecar (Mall.). Figa flor (or., occ., val., bal.), o figa de flor (Priorat, Ribera d'Ebre), o figa de Sant Joan (val., alg.): és la del primer esplet de les figueres que en fan dos cada any, i madura devers el juny i juliol; cast. breva. Figa de sa Font de Balafi: és grossa, de color de plom, amb la pell molt gruixada, i madura dins el setembre (Mall.). Figa frare-llec: la que té un cercle a mitjan lloc i és molt llarguera (Empordà). Figa garrofala: és forta, grosseta, ben vermella; madura pel juny, i el seu gust és d'una dolçor semblant a la de la garrofa (Priorat). Figa gavatxona: és petita, llargaruda, de color morat fosc (Camp de Tarr.). Figa geganta: és mitjancera o més aviat petita, i de color roig blanquinós (Mall.). Figa de geniva de mort: és molt blanca (Camp de Tarr.). Figa de la goteta de la mel: és verdosa, grossa i molt bona, i madura pel setembre (Camp de Tarr., Xàtiva, Alcoi). Figa gargeliga: figa rossa, molt bona, que madura entre juliol i agost (Pla d'Urgell). Figa hivernenca (Camp de Tarr., Mall.) o Figa hivernesca (Al.) o Figa vernesca (Cast., Cullera, Xàtiva, Gandia, Pego, Alcoi): és verda, mitjancera, o més aviat grosseta, i molt tardana, que madura entre el setembre i el novembre. Figa d'hortella o de la tira: és grossa, blanca, molt molsuda, de pell molt prima, de gust molt fi (Mall.). Figa julienca: és negra, de gra blanc, madura a primers d'agost (Tortosa). Figa de la llei: és de color verd clar i de forma semblant a la de Burjassot, però de millor gust (Tortosa). Figa llimonenca: és cònica i de color groc (Mall.). Figa maellana: és blanca verdosa, grosseta, de pell dura, de gust molt bo, sobretot si l'assequen; madura per l'octubre (Ribera d'Ebre, Maestr.). Figa de la Mare de Déu de Lluc: és semblant a les figues martinenques, grosseta (Mall.). Figa martinenca: sol esser negra, mitjancera, amb poc capoll, amb molta lletrada, i madura relativament tard; hi ha les varietats martinenca blanca i martinenca pintada (Mall.). Figa masclenya: és una varietat de la figa alacantina, molt grossa i com inflada, de capoll prim i llarg (Mall.). Figa modronya: és negra, grossa, bona per assecar (Ariany). Figa de molla vermella: és rodona, molt gruixada i forta, bona per assecar (Ariany). Figa morcienca: (ant.) figa que procedia probablement de Múrcia. Ffigua morcienqua d'Alacant fa de dret e macions en Tuniç..., Conex. spic. 10 vo. Figa morisca: és grossíssima, verda negrosa per fora i blanca per dins, no gaire bona, ben primerenca, i sol destinar-se al bestiar (Mall.). Figa de mort: és petita, de color groc esblaimat tant per fora com per dintre, i d'aspecte malaltís; són lletges, però molt dolces (Priorat). Figa napolitana (Cast., Llucena), o napoletana (Cullera, Xàtiva), o poletana (Gandia, Pego, Alcoi, Al.): és negra, grosseta i bona, i madura pel setembre i octubre; també n'hi ha de napolitanes blanques, però no són tan bones. Figa naueta: és menuda, de pell rasposa, de color vermellós, i madura per l'agost (Patró, Sanet). Figa negra: es destina al sequer, perquè és millor seca que verda (Massalcoreig, Priorat, Gandesa, Pego). Figa negrella: és menuda, negra, gens bona si no és per als porcs; madura a l'agost (Alcoi). Figa de Pamis: és blanca, grosseta, molt bona per a assecar (Pego). Figa parejal (Cast.), o paletjal (Rib. de Xúquer, Pego), o paratjal (Mall., Men.): és blanca o groga, devegades amb ratlles verdoses o fosques, grossa, de pell prima i de molsa groguenca i aigualosa, en unes regions molt bona, en altres no tant. Figa pecadora: és negra i la més poc fina (Organyà). Figa del peçonet: és petita, negra i molt dolça (Val.). Figa pèl de bou: és molt primerenca, amb la pell vermellosa, i és bona per als porcs (Mall.). Figa de la pell verda: és petita, verda, millor que la sejola i que la de coll de dama, i madura pel setembre (Solsona). Figa de la pera: és blanca i té la forma de pera (Costitx). Figa perdigona: és petita, de pell forteta, de color més o menys obscur i amb tot de pics morats, és molt bona i ve pel setembre (Priorat). Figa de pit de reina: és grossa, molt consemblant a la de coll de dama, però sempre negra (Camp de Tarr.). Figa de pom: és mitjancera, roja moradenca molt fosca, molt bona; madura pel juny i es fa a poms o apilotades algunes figues en el brot (Priorat). Figa de porc o porquenya: és mitjancera o grossa, de color blanc o negre, de molsa aigualosa i fadenca, i es dóna als porcs (Mall.). Figa de rei: és petita, negra, no gaire bona (Massalcoreig). Figa reneca: és mitjancera, blanca o negra, tardana, no gaire bona (Mall.). Figa de la roca: és verda blavosa fosca, no gaire grossa, tardana i de qualitat variable segons les localitats (Mallorca). Figa roja: és negra, de pericarpi gruixat i de molla rosada i sucosa; les primerenques són grosses i llargueres, i les agostenques són petites i rodones; totes són prou bones (Mall.). Figa rogeta: és menuda, vermella, bona, madura per l'agost (Alcoi, Gandia). Figa rotgisca: és negra, semblant a la figa roja, petita, molt forta; ve quan acaben de passar les figues flors (Mall.). Figa sejola: és negra, fluixa, no molt grossa, però bona, i madura pel setembre (Organyà, Solsona); és petita, cendrosa, un poc groga, bona, i ve per l'agost (Priorat); és vermella per dins i verda per fora, grossa, i la més bona de totes, i madura per l'octubre (Sta. Col. de Q.); és primerenca, blanca verdosa, ampla i curta (Camp de Tarr.). Figa sang de rossí: és negra, grossa i bona, amb la molla molt vermella, i madura entre l'agost i el setembre (Val., Alcoi). Figa de sarró de pastor: és verda, petita i de pell molt forta (Aguiló Dicc.). Figa sarrona o sarronenca: és de color blavós obscur, i no gaire bona si no és seca (Mall.). Figa del sen Jaume gran: és grossa, verdosa, un poc aplanada, de cuiro molt gruixat, molt dolça, madura devers el setembre i l'octubre (Manacor). Figa de Sant Joan: nom valencià de les figues flors. Figa segarrera o segarrenca: és blanca i de pell molt gruixuda (Camp de Tarr.). Figa de la senyora: és verdosa o negra, de molla rosada i molt dolça, amb el cuiro gruixat, de forma rodona, i madura cap a l'octubre i novembre (Mall.). Figa de set cotnes: té la pell molt gruixada (Manacor). Figa sitcel (Manacor), o sitcelis (Ariany), o xitxelis (Sancelles), o de set cels (St. Llorenç des C.): és verda i llarguera, una varietat de la de capoll blanc. Figa tendral: mitjancera, blanca, molt bona, que madura a la primeria de setembre (Alcoi). Figa de tres-fan-càrrega (Camp de Tarr., Priorat), o de sis-fan-carga (Vimbodí): és molt grossa, cendrosa, primerenca i no gaire bona. Figa d'ull de perdiu: és negra, amb la molla vermella, grosseta i molt bona, madura pel setembre (Organyà, Solsona); és blanca i petita (Gandesa); és blanca o groga, esclafada, mitjancera o més aviat grossa, i molt bona, madura pel setembre (Cullera, Gandia); és petita, verda blanquinosa amb un ull vermell i gros, madura per l'agost i setembre i és bona per a assecar (Mall.). Figa de bec de perdiu: és rogeta, menuda, no gaire bona; madura pel setembre (Cast.). Figa vacal o bocal: és molt grossa, primerenca, rossa, i no és bona més que per als porcs (Mallorca). Figa verdal: és petita, de pell gruixada i verda i de molla molt vermella i molt dolça; és primerenca i molt propensa a badar-se (or., occ., val., bal.). Figa xereca: figa flor que, oberta i seca, s'aferra una amb l'altra formant un acop (Eiv.); figa que es fa més prest que les altres del mateix arbre, o sia, que és molt primerenca (Men.). Figues menjals: nom que es dóna humorísticament a qualsevol classe de figues (Empordà). Figues albardades: figues seques mullades en pasta d'ou o altre condiment (Cast., Val.); cast. higos largueados. Figues en paella: les que s'unten de pasta de farina i aigua, es frigen en paella o en cassola i s'emmelen o ensucren (Ulldecona).
|| 2. Figa de moro (Gir., Barc., Tarr., Mall., Men.), o figa de punxa (Tarr.), o figa d'India (Camp de Tarr., Priorat, Eiv., Alg.), o figa de pala (Ribera d'Ebre, Cast., Val., Al.), o figa palera (val.), o figa de pic (Eiv.), o figa de Maó (Rosselló): fruit de la planta cactàcia Cactus opuntia, de forma oblonga, de color vermellós quan és madura, i amb la pell armada de moltes punxes; cast. higo chumbo. El temps tot ho madura poch a poch, com les figues de pala, Martí G., Tip. mod. ii, 319. Per contraposició a les figues de moro, en menorquí es diu figues de cristià a totes les varietats de figues de l'arbre Ficus carica, descrites en l'accepció || 1.
II. || 1. Peça d'excrement d'un animal de peu rodó (or., occ., men.); cast. boñiga. Al Pallars es diu a les buines figues de carreró (Violant Tragí 86).
|| 2. Espècie de berruga que tenen les bèsties de càrrega, semblant al fic, però més grossa (Pont de S.).
|| 3. Peça de forma rodonenca aprimada per una part, de forma semblant a una figa (I || 1). Especialment: a) ant. Pom de figa: pom d'espasa que tenia la dita forma. Una spasa bastarda ab pom de figa blanc, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 300).—b) Regruix que hi ha a l'extrem d'una camella de jou o de carro, i que serveix per a lligar-hi les llentures (Mall.).—c) Cadascun dels ferros que tenen la forma indicada i que estan en el volant i en el plat de la premsa dels molins d'oli per a agafar-s'hi i fer força els moliners voltant per premsar olives o raïm (Tortosa).
|| 4. Ampolleta ventruda, de forma semblant a una figa vegetal (or., occ., bal.); cast. redoma.
|| 5. Antozoari, especialment del gènere Sagartia, que es cria damunt la closca de certs mol·luscs i que, bullida, dóna molt bon gust a l'arròs (Tarr., Val., Mall.).
|| 6. Figues de riu: nom vulgar de les nimfees, plantes aquàtiques de l'espècie Nymphaea alba.
|| 7. Parts genitals externes de la dona (Ribera d'Ebre, Cast., Val., Al., Men.). La confricació de la verga en los labis de la figa, Albert G., Ques. 42.
|| 8. Acció de cloure el puny i mostrar el dit polze sortint entre l'índex i el dit d'enmig, com a senyal grossera de burla i menyspreu; cast. higa. Fer la figa a qualcú: fer-li aquell gest per burlar-se'n o significar-li menyspreu. Li fon accusat que quand son senyor li menaçava, que ell li feya la figa dejús la mànega de la almexia, Eximenis, Dotzèn del Crestià, c. 356 (ap. Aguiló Dicc.). Manasant me fan les figues per gran menyspreu, Sermó Bisbetó 38. Per força o per grat ell passarà a vós, aprés vos farà tres figues e les vos posarà en la barba, Tirant, c. 200. Dins lo convent li fan les figues, Spill 5671.
|| 9. m. Home fluix o excessivament delicat; cast. ablandabrevas. «Aquest és un figa, no podem comptar amb ell per a res». També es diu un figa blana, un figa molla, un figa flor, amb el mateix significat.
|| 10. Dita de doble sentit o indirecta (Mall.); cast. indirecta. «Quina figa que mos ha tirada avui es director!»
Figa: llin. existent a Bassegoda, Figueres, Palamós, Banyoles, Roses, Barc., etc.
    Loc.
—a) Més blan (o més moll) que una figa flor: molt fluix, o delicat, o mancat d'energia. Tornant-se més blanets que les figues sechols (figues de color de dolsayna, molt primerenques y bones), Caps y sent. 22.—b) Fer la figa: posar un dit damunt el dit llarg de l'altra mà. Fer la figa: medium ostendere unguem digito super imposito, Esteve Eleg.—c) Fer figa: flaquejar, fer falla súbita per manca de força, per un moviment fals, etc. «Les cames me fan figa». Ses balladores, que no són de bronzo, senten ses cametes que les fan figa, Ignor. 60.—d) Fer figa: fallar, sortir malament, no donar el resultat que calia esperar; cast. dar higa. «L'escopeta m'ha fet figa» (=no ha sortit el tret). Armen atra brega, atan terrible, que si no hagueren fet figa alguns trabuchs, s'agueren mort com a mosques, Rond. de R. Val. 71.—e) Fer la figa la figa: moure's una cosa per insuficiència d'estabilitat, per fluixedat (Empordà).—f) Fer coll de figa: morir-se (val.).—g) Pesar figues: fer becaines. Dos vigilants... que no fan altra feyna que seure y pesar figues tota la nit, Vilanova Obres, iv, 226.—h) Estar com figues en cofí: estar molt estrets, molt junts en un lloc petit (val.).—i) Donar figues per llanternes (Mall., Men.), o figues per bigues (Manacor), i ant. Donar figues per veixigues (usat per Arnau de Vilanova): donar o fer creure una cosa per una altra, enganyar. «Tu em vols donar entenent figues per llanternes».—j) Això són figues d'altre paner (or., occ., val., men.), o figues d'altre sostre (mall.): es diu per significar: «Això és una altra cosa, això és molt diferent del que pensàvem o del que dèieu».—l) Aquesta figa no és per a aquest paner: es diu d'una cosa que no lliga bé o no s'adapta a una altra (Mall.).—m) Més segur que figues seques: es diu per a ratificar una afirmació donant-la com a molt certa (Empordà).—n) Com ara plouen figues: es diu per indicar que es considera impossible o improbable allò que un altre diu.—o) Tan aviat és figa com raïm: es diu a una persona que ara diu una cosa i suara en diu una altra de contrària.—p) Mig figa i mig raïm: en un estat d'indecisió entre bo i dolent, entre un estat o un altre, entre fer una cosa o no fer-la, etc. «Estic mig figa i mig raïm: no sé si he de sortir o si he de quedar». «El malalt està mig figa i mig raïm: ni bé ni malament».—q) No estar per figues: no estar de bon humor, no admetre berbes (Men.).—r) Prear una cosa menys que una figa: estimar-la molt poc, no donar-li cap importància. Menys que una figa | tot ho preà, Spill 2928.—s) Agafar la figa pel capoll: prendre una cosa per una altra, o en un sentit diferent del que té (Mall.). No'n mancan may que agafan sa figa p'es capoll, Ignor. 8.—r) Acabar en aigua de figues: acabar una cosa en no-res o en un resultat insignificant (Cast.).—u) Com l'aigua a les figues: malament, sense coordinació o adaptació d'una cosa a una altra (Gandesa).—v) Sa figa encara no és madura: es diu per significar que encara no és temps de fer allò que algú proposa (Mall.).—x) Al collir les figues ens veurem: es diu per expressar que el resultat de les empreses no es sap fins a la fi d'aquestes.
    Refr.
—a) «Any de figues, no te'n rigues»: quan hi ha bon esplet de figues, plou poc a a la tardor i l'any és dolent per manca de saó (or., occ.).—b) «Any de figues flors, any de plors»: també significa que l'anyada de blat serà dolenta si la de figues és bona (or., occ., val.).—c) «La figa, si és bona, no és cara».—d) «Si hi ha una bona figa, és per a un porc»: es diu perquè sovint les coses bones cauen en mans de qui no les mereix (Rosselló).—e) «Figa badada, bona torrentada»: és perquè si les figues es baden, plou molt (Mall.)—f) «Quatre figues a un brot, bona anyada de tot»: es diu humorísticament pels qui exageren la importància d'una cosa (Men.).—g) «Figues i sermons, passat Pasqua no són bons» (Empordà).—h) «Cada cosa al seu temps, com les figues a l'agost» (or., occ., val.).—i) «Per Sant Llorenç, figues a querns» (Mall., Men.).—j) «En temps de figues, no hi ha amigues; en temps de réms, no hi ha parents» (Men.).—k) «Tres mitges figues fan figa i mitja» (Val.).—l) «Dasta (fins) les figues del cofí, tenen fi»: vol dir que tot arriba a acabar-se en aquest món (Val.).—m) «Sord i pobre, figa en ell!»: vol dir que al que és desgraciat, encara li augmenten la dissort (Alcoi),—n) «Qui és bo de figues, que no digui mal de sa figuera» (Men.).—o) «Vols que et diga, que bon bocí és sa figa... per qui la se menja» (Mall.).—p) «La figa, quan és madura, per ella mateixa cau» (Empordà, Garrotxa)—q) «Figa tocada, figa menjada» (Vinaròs).—r) «La figa i la dona, quan torç el coll és bona» (or., occ., val.).—s) «Les figues volen aigua; les peres i meló, vi felló».—t) «Figues i vi, mort de camí; figues i aigua, mort en l'aire» (Manresa).—u) «Qui s'ha menjades ses (figues) flors, s'ha de menjar ses agostenques»: vol dir que el qui s'ha aprofitat de la part bona d'una cosa, no ha de defugir la part més difícil o no tan bona (Mall.).—v) «Figa verdal i mossa d'hostal, palpant se maduren» (or., occ., val., mall.); «Figa blanqueta i mossa d'hostal, paupant se maduren i no elsi fan mal» (Men.).—x) «Una menjada de figues de moro, a ningú es plany»: vol dir que de les coses que valen poc, no cal mostrar-se'n avars (Men.).—y) «Darrera el rei, figues li fan»: significa que fins i tot les persones de més autoritat no són respectades quan no estan en situació de poder castigar (Mall., Men.).
    Cult. pop.
Capta de ses figues: acte d'anar els al·lots o fadrins o les dones pobres a captar figues seques a les possessions i cases de les viles mallorquines, el dissabte del Ram, cantant cançons al·lusives com aquestes: «Si deis que captam ses figues, | som a's dissabte del Ram; | de ses vostres figues dolces | donau-mos-ne un paner gran». «No les mos doneu forneres, | d'aquelles com a cerol: | dau-les-mos de ses primeres | que traguéreu an es sol». Vegin-se'n altres cançons ap. Alcover Cont. 76.
    Fon.:
fíɣə (pir-or., or., bal.); fíɣɛ (Sort, Tremp, Ll., Urgell, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); fíɣa (Andorra, Esterri, Pont de S., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al., Alg.); fíɟə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).
    Intens.:
—a) Augm.: figassa, figarra, figot.—b) Dim.: figueta, figuetxa, figuel·la, figueua, figuiua, figona, figó, figoia, figarrina, figarrinoia.—c) Pejor.: figota.
    Etim.:
del llatí vulgar fīca, var. de fīcus, mat. sign. I.