Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  joan
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

JOAN
Nom propi d'home; cast. Juan. Vostre fill Blanquerna vol seguir la vida e la regla de Elies e de Sant Joan Babtista, Llull Blanq. 5, 4. Hi ha diversos sants de nom Joan, com Joan Evangelista, Joan Nepomucè, Joan de Déu, Joan de la Creu, etc.; però el més popular a la nostra terra és Sant Joan Baptista, anomenat també Sant Joan de Juny (doc. a. 1381, ap. Col. Bof. xl, 254) i molt dialectalment Sant Joan Faver (Ulldecona). Sant Joan Degollaci és el nom de la festa commemorativa de la degollació del mateix sant Joan Baptista. Sant Joan de les lletres grosses: era el nom que donaven certs pagesos a Sant Joan Evangelista, i especialment a la festa de Sant Joan ante Portam Latinam, perquè era el patró dels estampers i aquests posaven en el calendari el seu nom en lletres grosses (Aguiló Dicc.). Don Joan de Narbona (Cadaqués), o En Joan de França (Empordà, Rosselló), En Joan de Prades (Reus), o En Joan de Cabra (Tarr.): nom humorístic del vent en general, i principalment de la tramuntana. En aquell llarch troç de camí | que en Joan de França arreu desola, Caseponce Faules 130.
Joan: llinatge català, molt estès principalment a Mallorca i Eivissa.
Sant Joan: topon. Nom d'una infinitat de llocs catalans, dels quals ens limitarem a posar ací els més importants, o sigui, els nuclis de població que porten aquell nom. a) Sant Joan d'Alacant: poble de l'Horta d'Alacant.—b) Sant Joan Baptista: vila de l'illa d'Eivissa, a 22 qm. de la capital.—c) Sant Joan de les Abadesses: vila situada al N. de Ripoll, famosa pel monestir romànic que conserva.—d) Sant Joan les Closes: llogarret agregat al municipi de Vilanova de la Muga (Empordà).—e) Sant Joan de l'Ènova: poble de la Ribera del Xúquer, denominat popularment Sant Joanet.f) Sant Joan de les Fonts: poblet de 160 habitants situat a cinc qm. d'Olot.—g) Sant Joan de Fàbregues: districte municipal de 550 habitants situat en les Guilleries, anomenat també Rupit.h) Sant Joan Despí: vila de 1.500 habitants situada a tres qm. de Sant Feliu de Llobregat.—i) Sant Joan de l'Erm: poble del districte municipal de la Vall de Castellbò, part. jud. de La Seu d'Urgell, a 1700 metres d'altura.—j) Sant Joan Galí: poble del municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer.—k) Sant Joan d'Oló: poble del municipi de Santa Maria d'Oló, part. jud. de Manresa.—l) Sant Joan de Palamós: vila de 1.800 habitants situada molt prop de Palamós, formant gairebé un mateix nucli urbà amb aquesta població.—m) Sant Joan de Salelles: poblet de 65 habitants agregat al municipi de Cruïlles (part. jud. de La Bisbal).—n) Sant Joan de Vilassar: vila de 3.500 habitants situada al Maresme, a sis qm. al SO. de Mataró.—o) Sant Joan de Vilatorrada: poblet situat a tres hores de Manresa (Guia Cat. 105). Apareix anomenat en un doc. de l'any 1359 (Col. Bof. xii, 70).—p) Sant Joan de Vinyafrescal: poble agregat al municipi de Pobla de Segur, partit judicial de Tremp.—q) Sant Joan de Sineu (avui dit simplement Sant Joan): vila de 2.600 habitants situada en el centre de l'illa de Mallorca, entre Sineu i Petra.—r) Sant Joan de Pladecorts: poble situat en el Vallespir, prop de Ceret.
    Loc.
—a) Fer el Joan de Tarragona: fer el sord.—b) Esser un Joan Planelles: esser un home pusil·lànime.—c) Fer Sant Joan: exhaurir, acabar-se una cosa abans d'hora (val.).—d) Fer bon Sant Joan a algú: rebre'l o atendre'l bé; fer-li bona escomesa (Empordà).—e) Haver de menester les herbes de Sant Joan per a fer una cosa: necessitar molt de temps (Mall., Men.).—f) Joan de la carabassa gran (Barc.), o Joan de la vinya gran (Men.): cosa que es diu mig afectuosament mig burlescament als qui són de nom Joan, sobretot als infants.
    Refr.
—a) «Tots tenim, i Sant Joan té es xot»: vol dir que tots patim un mal o altre, o tenim un defecte o altre (Mall.).—b) «Li diré que Sant Joan és a l'estiu»: vol dir que li donaré una sorpresa desagradable (Olot).—c) «De Joan a Joan hi ha camp gran»: vol dir que hi ha gran diferència d'un home a un altre, en assumpte de saber, de bondat, etc. (Mall.).—d) «De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases»: es diu per la gran abundància que hi ha de persones que porten aquests noms.—e) «Dos Peres i un Joan fan un ase gran»: al·ludeix a l'opinió vulgar que els Peres són ases, i que de Joans també n'hi ha molts que ho són (Mall.).—f) «De Sant Joan a Sant Joan, sis mesos van» (Calasseit); «De Sant Joan a Nadal, mig any cabal» (o «mig any igual»); «De Sant Joan de Juny a Sant Joan de Nadal, mig any per igual» (Empordà).—g) «Sant Joan, el dia més gran»; «Per Sant Joan, una passa de gegant»: al·ludeix a la creixença del dia cap al mes de juny.—h) «Sant Joan i Sant Pere, adéu primavera»; «Per Sant Pere i Sant Joan, la calor va en gran».—i) «Aigua per Sant Joan, cap guany i molta fam»; «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam»; «Sant Joan plovent, fa el vi dolent» (Mall.).—j) «Per Sant Joan de juny, la falç al puny» (Empordà, Garrotxa); «Sembraràs quan voldràs, però per Sant Joan segaràs»; «Per Sant Joan, agafa el volant»; «Per Sant Joan, el blat fora del camp».—l) «A l'estiu tota cuca viu, per Sant Joan tot se fa gran».—m) «Si vols collir a bondó, per Sant Joan dóna un bon llauró» (Tortosa).—n) «Per Sant Joan, les garbes al camp; per Sant Pere, les garbes a l'era».—o) «Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era».—p) «A Sant Joan ves-li davant, i a Sant Pere ves-li darrere»: es diu referint-se al blat a segar, que sol esser verd per Sant Joan i madur per Sant Pere (Calasseit).—q) «A Sant Joan, en estar aturades, compten»: vol dir que el temps de la fumada o descans no és perdut (Santanyí).—r) «El que sega a Sant Joan no li ampra a Sant Pere» (Albaida).—s) «De Sant Joan a Sant Pere, la setmana fesolera» (Valls).—t) «A Sant Joan, bacores; verdes o madures, però segures» (Val.); «Bona vista vejam, bacores per Sant Joan» (Alcoi).—u) «A Sant Joan, com la sal; a Sant Pere, cem lo pebre»; «Les olives, per Sant Joan, són com a grans de sal; i per Sant Pere, són com a grans de pebre».—v) «Entre Sant Joan i Sant Pere, bona merda que t'ofegue»: es diu perquè la fruita verda és indigesta (Alcoi).—x) «Rinyes en Sant Joan, pau per a tot l'any»: es refereix al pagament del semestre pels arrendataris (val.).—y) «Per Sant Joan, el primer bany» (Val.).—z) «Cursos per Sant Joan, salut per tot l'any» (Val.).
    Cult. pop.
—A) Sant Joan de les canadelles (Vall d'Àneu, Ulldecona), o de les cadenelles (Men., Empordà, Eiv.), o de les cadenilles (Mall.), o de les canavelles (Vinaròs), o de les cassanelles (Guilleries): joc de nois i sobretot de noies, en el qual es posen les jugadores agafades per les mans fent renglera; entre la de darrera i la de davant s'entaula un diàleg, variable segons les comarques, i després les jugadores passen per davall el pont format per les de davant, de manera que en quedi una d'agafada amb aquestes i formant pont amb elles; es repeteix el diàleg, i després tornen a passar i en queda una altra d'agregada al pont; i així van repetint el joc fins que han passat totes; després fan força estirant d'un cap i de l'altre fins que es trenca la cadena de jugadores. Vetací algunes mostres del diàleg: «Sant Joan de les cadenelles!—Què mana, missenyor?—A com veneu el blat de la plaça?—A vint-i-un canó.—Deixeu-nos passar per aquest ferro traidor» (Empordà). «Sant Joan de les cassanelles!—Què mana missenyor?—A quant veneu el blat de plaça?—A tres reals el mesuró.—Mesurem-lo?—Sí senyor.—Ens voleu deixar passar, | lo prim prim verderol? | Ens voleu deixar passar | lo ram de gloriol?—A on voleu anar | lo prim prim verderol, | a on voleu anar | lo ram de gloriol?—A portar els ciris a l'altar...—El pont se'ns és trencat...—Feu-lo confegir-lo...—Els mestres i fusters no hi són...—Els mestres i fusters ja han arribat...—El pont ja és confegit...—Ens voleu deixar passar...?—Ja podeu passar...» Quan han passat, les dues que formaven el pont canten: «Dos cornuts n'hi hem trobat, | que en serem tres aviat; | el darrer que n'ha vingut, | vagi a buscar un altre cornut» (Rupit). «Sant Joan les canavelles. | Acompanya bon senyor.—Quantes fulles n'hi han a l'arbre?—Trenta i una i un capó.—Passeu pel pont dels pastissets.—Nyam, que dolcets!—Pel pont de les punxes!—Ai, que punxes!» (Vinaròs). «Joan de les cadenilles!—Què mana, senyor?—Quantes n'hi porten?—Vint i un canó.—Passarem, passarem per aquest mugaró» (Manacor). «Joan de les Cadenelles!—Què mana, senyor?—Per a quin carreró passen?—Per aquest, nostro senyor!» (Ciutadella).B) Sant Joan de les Coces: joc d'al·lots, en què fan un rotlle i es posen a rodar, agafats per les mans; un està defora, i ha de procurar agafar i aturar un dels del rotlle; però quan s'hi acosta, els altres qui roden li tiren coces procurant ferir lo perquè no n'agafi cap; si n'agafa un, aquest para, i segueixen el joc (Eiv.).C) La festa de Sant Joan (24 de juny) està dedicada a commemorar la naixença del sant Precursor del Messies, i és una de les més importants a la majoria de terres catalanes. El poble atribueix a aquesta diada virtuts meravelloses, de caràcter màgic: diuen que el sol surt ballant (Mall., Eiv.); que en sortir el sol en tal dia, les oliveres giren les fulles de cara al sol (Eiv.); que la diada té propietats endevinatòries referents a qüestions amoroses: la vespra d'aquest dia, les donzelles tiren davall el llit tres faves, una de sencera i sense pelar, una de mig pelada i una de pelada completament; a mitjanit, fiquen la mà sota el llit i cerquen una de les faves; si toquen la fava sencera, això indica que la noia serà molt feliç en el matrimoni; si toca la fava mig pelada, és senyal que no serà del tot feliç, i si toquen la fava pelada, això indica que farà un matrimoni molt desgraciat. També hi ha el costum de posar a la serena, dins un got o un plat, un blanc d'ou; l'endemà, dia de Sant Joan, el miren, i veuen quina forma ha pres el seu contorn, i segons la figura que fa, elles creuen veure-hi un emblema o senyal de l'ofici que tindran llurs respectius enamorats (si el blanc d'ou té forma de barca, l'estimat serà mariner; si té forma de martell, serà fuster o ferrer; etc.). També diuen que si una noia posa tres ametlles de casament sota el coixí en la nit de Sant Joan, es casarà amb el jove que ella somiï; i que el primer jove amb qui topa una noia, a la matinada de Sant Joan, serà el seu marit (cf., sobre aquestes i altres creences, BDC, xviii, 68 i ss.). Hi ha certes herbes que en aquesta diada adquireixen virtuts curatives especials; d'això ve l'anomenar les «herbes de Sant Joan» com a grans remeieres, principalment l'orenga, l'herba-lluïsa i la camamirla.—La cerimònia principal i més generalitzada de la nit de Sant Joan són els focs o fogueres, que s'encenen enmig dels carrers, en les masies i en els cims de les muntanyes. Segons tradició, aquests focs s'encenen en record del naixement del Sant, car diuen que la Mare de Déu i la seva cosina havien pactat que quan aquesta estaria a punt de parir faria encendre una gran foguera dalt una muntanya perquè en veure-la la Mare de Déu s'afanyés a anar a assistir-la (BDC, xviii, 71). Mentres estan encesos els focs, la gent canta i balla al voltant de les fogueres, i els joves i nois les salten, i es fa soroll amb corns, esquelles, xiulets, escopetades i petards. Aquests darrers anys, a les fogueres de Sant Joan d'Alacant, cremen uns cadafalcs amb figures simbòliques i quasi sempre satíriques, semblants a les falles de València. Una de les cançons que més es canten en aquesta ocasió és: «Sant Pere, bon home; | sant Joan, bon sant; | guardeu-nos de ronya | a tots els cristians»; i es diu que el qui té ronya i salta el foc de Sant Joan, se'n guareix; i si no en té, queda immunitzat contra aquesta malura.—Una altra cerimònia d'aquesta nit, però d'àrea més restringida, és la de les falles que els muntanyesos de l'Alt Pallars encenen i amb les quals enceses baixen a tot córrer fins a la plaça del poble, on encenen amb les falles el foc de Sant Joan, i allà es posen nois i noies fent rodona, agafats per les mans, saltant i cantant diverses cançons, unes religioses, altres satíriques. Els fallaires d'Ísil o Gil d'Àneu celebren una gran dansa en rodona al voltant d'una foguera; comencen el ball rodó primer les dones soles, i canten una cançó amb què inviten els fadrins a agregar-s hi: «Fadrinets, entreu en dansa | los qui esteu per a dansar; | poseu's entre dues noies, | agafeu-les per la mà»; els fadrins entren al ball i regracien amb una altra corranda la gentilesa de les balladores; en acabar la passada, els balladors es deixen anar de les mans; els fadrins es treuen la gorra, mentres les fadrines fan una lleugera reverència de cara a la foguera; antigament uns i altres s'agenollaven davant la foguera i es posaven les mans esteses damunt el pit (Amades Diad. ii, 109-110).—A Mallorca, el dia de Sant Joan se celebra a diferents pobles (Montuïri, Pollença, Felanitx, Son Servera) amb la intervenció d'un personatge anomenat Sant Joan Pelós, que antigament anava vestit d'una pell d'ovella sense assaonar; representa el Sant Precursor, i actualment porta camisa i pantalons blancs, una curta capeta vermella amb un viu daurat, i un capell rodó molt pla; en una mà porta una creueta de fusta amb una banderola vermella, i sota l'altre braç duu un anyellet; balla i salta a compàs d'una melodia especial, no sols en el carrer, sinó també dins el temple al temps de l'ofertori; una de les seves gràcies consisteix a anar a salts des del cancell fins a l'altar major, i procura fer aquest trajecte amb el menor nombre de salts possible. Els infants al·ludeixen a aquest personatge cantant cançonetes com aquesta: «Sant Joan Pelós | va vestit de seda | amb una candela, | agenollem-nós».—A Ciutadella (Men.) es celebra la festa de Sant Joan, patró de la ciutat, d'una manera extraordinària i original. Es tracta d'una festa principalment cavalleresca, l'origen de la qual s'atribueix als cavallers de Sant Joan de Malta. Tot el festival es fa a base de cavalcades i exercicis eqüestres. Els qui hi prenen part s'anomenen caixers, i formen la cavalcada en aquest orde: davant de tot, sa somereta, que és un ase muntat per un funcionari municipal que sona el tambor i el fabiol; després, el caixer fadrí, elegit entre els joves solters, que porta la bandera vermella amb la creu blanca; el segueix el caixer casat o caixer menestral; després vénen els dos caixers pagesos, que són llauradors d'edat avançada; segueix un nombre indeterminat de genets també pagesos, i es clou la comitiva amb el caixer senyor, representant de l'estament noble i caporal de la festa, i la capellana, sacerdot que representa l'estament eclesiàstic. Tots aquests encavalcats porten vestits a estil del segle XVIII, amb capell de teula els pagesos i bicorn tots els altres, jaqueta de frac, botes altes i pantalons negres (els pagesos i la capellana) o blancs (el caixer senyor i el caixer menestral). El diumenge abans de la festa (es dia d'es be), tot aquest ajust va a peu a convidar per a la festa les autoritats i altres persones importants, precedit d'un home vestit d'una pell de be, descalç, amb creus pintades en els peus i amb una simple visera al cap, i carregat amb un animal de llana no gens petit. El dia abans de Sant Joan, a la tarda, es van arreplegant d'un en un els participants en la cavalcada (començant per la somereta i acabant per la capellana) i van a la plaça del Born, on donen tres voltes amb salts i corregudes dels cavalls excitats pels sons de la música i pels crits i bots del jovent; després van a l'església rural de Sant Joan, on es canten completes; tornen a la ciutat, i allà fan es caragol (les tres voltes ja indicades) a diferents indrets de la població, passant pels carrers plens de gent jove i entrant dins les cases del trajecte; al dia següent, festa de Sant Joan, es fa diverses vegades el caragol i uns exercicis eqüestres en Es Pla, en els quals es veuen fortes reminiscències de les justes i torneigs medievals: es corren sortilles (anelles que els cavalcadors han d'enfilar amb una mena de llança), es corren carotes (figures grotesques pintades a una espècie d'escuts de fusta que un genet porta i que un altre ha de procurar rompre a cops de puny o de rodiola), i corren parelles d'encavalcats procurant abraçar-se durant la cursa i anar abraçats fins a l'extrem del camp.—Per a més informació folklòrica sobre la festa de Sant Joan, vegi's: Griera, «Litúrgia popular» (BDC, xviii, 67-77); Amades Diad. ii, 101-123; Tres. Avis, i, no 6; iii, no 21; A. Ruiz Pablo, «Novel·letes menorquines».
    Fon.:
ʒuán (or., bal.); ʤuán (occ., Cast., Al.); ʧuán (Val.).
    Intens.:
—a) Formes abreviades (vulgarismes): Jan, Nan.—b) Augm.: Joanàs, Joanarro.—b) Dim.: Joanet, Janet, Janic, Joaniquet, Joanó.—c) Pejor.: Joanot, Janot.
    Var. ort.
ant.: iouan (doc. segle XII, ap. Pujol Doc. 15); iohan (Passi cobles 27); Juan (Comalada Pierres 8).
    Etim.:
pres del nom bíblic Johannes.