Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  jutge
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

JUTGE m.: cast. juez.
|| 1. El qui està encarregat d'aplicar les lleis i té autoritat per a jutjar i sentenciar. P. Roig, jutge de Perpenyà e de Rosseyló, doc. a. 1275 (RLR, iv, 359). Bon conseyl de jutge val més que testimonis justs, Jahuda Dits, c. 3. No podien ni devien rahonablement esser part y jutges, Metge Somni ii. Jutge de pau: el qui administra justícia en assumptes de menor importància i procura posar d'acord les parts abans que pledegin. Jutge de primera instàncía: el jutge titular d'un partit o districte. Jutge d'apells o d'apel·lacions: (ant.) jutge superior davant el qual s'apel·lava de les sentències dels inferiors. Iutge de les appellacions que's fan de les sentències de dits cònsols, Consolat, c. 1. Dits cònsols de mar e jutge de apells, doc. a. 1447 (Mall.). Jutge de taula: (ant.) oficial ordinari que tenia poder i jurisdicció per a conèixer i resoldre les faltes dels oficials temporals. Com fonc per nós disposat en las causas que's portan devant los jutges de taula, Const. Cat. 232. a) En l'antiguitat, Magistrat suprem que governava el poble hebreu abans d'establir-s'hi la monarquia. Ni son pare Eli qui fon jutge, Sermo St. Pere.
|| 2. El qui és designat per a decidir en una competició o a emetre la seva opinió sobre un assumpte dubtós. Volgué que fos iutge lo rey de Anglaterra, Tomic Hist. 179. a) El qui està capacitat per a donar la seva opinió sobre una matèria. Quants dels que'ns gobernan haurian d'esser jutjes de sas pròpias faltas!, Pons Auca 248.
|| 3. Peix de color verd amb taques grogues i negres, probablement l'espècie Myhobatis aquila (Eiv.).
Jutge: llin. existent a Palamós, Palafrugell, Sant Feliu de G., etc.
    Loc.

Cara (o posat) de jutge: cara o gest molt sever, com de persona irritada o rigorosa. En to de reny y posats de jutge, Pons Com an. 86.
    Refr.
—a) «Qui pare ha per jutge, segur va a plet» (Tirant, c. 145).—b) «Val més sentència de metge que de jutge».—c) «Ningú pot esser jutge en causa pròpia».—d) «Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència».
    Fon.:
ʒúʤə (pir-or., or., bal.); ʤúʤe (occ., val. no apitxat); ʧúʧe (val. apitxat).
    Var. ort.
ant.: iuge (doc. a. 1314, ap. Finke Acta Ar. 714); iutge (Muntaner Cròn., c. 275); juge (doc. a. 1424, ap. Priv. Ordin. Valls Pir. 266).
    Etim.:
del llatí iūdĭce, mat. sign.