Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  llaurar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

LLAURAR v. tr.
|| 1. Fer solcs a la terra amb la rella de l'arada o amb altre instrument apropiat per a remoure la terra i fer-la apta per a fructificar; cast. arar, labrar. Les conamines que's solien laurar, doc. segle XI (Pujol Docs. 13). Res no sembràvem ne llauràvem, Muntaner Cròn., c. 223. En un camp laurave un pagès ab dos bous junyits. Alegre Transf. 142. Llaurar fondo: fer solcs profunds a la terra. Llaurar fuller: fer els solcs poc profunds (Gandesa). Llaurar amb arada plena: fer entrar molt l'arada, de manera que els dos orellons remoguin la terra. Llaurar dret: fer els solcs rectes. Llaurar aparellat: fer els solcs ben rectes i paral·lels (Gandesa). Llaurar tort: fer els solcs tortuosos. Llaurar junt (Gandesa) o llaurar prim (Mall.): fer els solcs espessos, molt acostats entre si. Llaurar clar, o doble, o gruixat: fer els solcs molt distants un de l'altre. Llaurar a la llarga: fer els solcs en sentit longitudinal al camp. Llaurar de través: fer els solcs perpendiculars a la llargària del camp. Llaurar escabalçat (Gandesa) o a bescum (Vinaròs) o de racó (Cast.) o de cartabó (Sueca) o embiaixat o de biaix o fent un cap alt (Mall.): fer els solcs en sentit diagonal a la línia de perímetre del camp. Llaurar a parell: llaurar amb dos animals junyits a l'arada. Llaurar de forcat: llaurar amb una sola bístia.
|| 2. fig. Fer moviments semblants per llur efecte a l'operació de llaurar la terra. La viuda comporta que l'home la llaure. | portant fluix l'aladre aprés del sol post, Viudes donz. 138. Especialment: a) Recórrer (terra o aigua) formant com un solc. Aquests pubils | jóvens gentils | ... | los carrers lauren, | mouen cantons | girant redons, Spill 198. Alguna nau rumbosa llaurant la mar que et colga, Atlàntida viii.b) Anar i venir els peixos dins la pesquera. Les bagres llauraran, Saisset Punyat 8.—c) Girar l'arròs escampat pel sòl de l'era o sequer, perquè s'assequi millor (val.). Remoure i escampar el blat per les sales per evitar que s'escalfi (Llofriu).—d) Arrossegar-se els caragols deixant un rastre per allà on passen (Gir., Vic).—e) Produir esberles en les galeries que fan els cucs arrossegant-se sota terra. Tant el llaurar dels cucs com el dels caragols és interpretat com indici de pluja (BDC, xviii, 282-283).—f) Arrossegar-se l'àncora en el fons de la mar, per no estar ben aferrada i no poder impedir el moviment de l'embarcació; cast. rastrear. En port fangós, | platja romana, | valenciana | hon laure 'l ferre, | en què s'aferre | no pot trobar, Spill 8557. Àncores que tant a fons d'arena com de roquissà, llauren totduna, Roq. 11.
|| 3. fig. a) Llaurar bé o llaurar dret: portar-se bé, obrar com cal. Llaurar malament o llaurar tort: portar se malament, obrar de mala manera. Hey ha dependents des municipi que no llauren dret, Roq. 30. Veient que sa madona no llaurava dret i anava fora de camí, Pons Llar 31. Prou ho necessita qui, com jo, està tan fet a llaurar tort, Vayreda Puny. 126. b) Llaurar d'un coll: anar units, obrar acordadament (mall.). Tot era una casa de bobians que ninguns llauravan d'un coll, Aguiló C., Rond. de R. 14. Ets homos polítichs no llauravan tots d'un coll. Roq. 35.
    Loc.

Llaurar en arena: treballar o esforçar-se inútilment. A la fi en arena hauria llaurat, Metge Somni i. Senyor, per què la senyoria tua llaura en arena? Tot quant fas és no res si ans de totes coses no prens lo rey de Tremicèn, Tirant, c. 294.
    Refr.
—a) «Qui no llaura en dur i moll, tot l any va amb el sac al coll».—b) «Llaurar fondo no és per a tothom»: significa que les obres grans o acurades no poden fer-les sinó les persones capacitades.—c) «Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps»; «Llaura ben fondo, que pa tindràs»: vol dir que cal posar en les empreses tot l'esforç que es pugui i confiar en la sort o en les circumstàncies per a completar el bon resultat.—d) «Llaura amb gelada, i tindràs bona anyada».—e) «¿A on aniràs, bou, que no llauris?»: significa que cada persona troba la manera de viure i d'obrar que correspon a les seves condicions o capacitat.—f) «El qui no té els seus bous, no llaura quan vol» (Val.).—g) «Pel maig, lo bon pagès, de llaurar ha d'estar llest» (Urgell, Segarra).—h) «Llaurat de vaques i cavat de dones, mal treballat i ben trepitjat» (Gomis Met. Agr. 131).—i) «Llaurar de rucs i batre de bous, merda a l'era»: vol dir que ni els rucs valen per a llaurar ni els bous per a batre (Gandesa).
    Fon.:
ʎəwɾá (pir-or., or., bal.); ʎawɾá (occ., alg.); ʎawɾáɾ (val.).
    Conjug.:
regular segons el model cantar. Unicament en alguerès té aquest verb una irregularitat, consistent en l'adopció del sufix -ejar en les persones de singular i en la tercera de plural dels presents d'indicatiu i de subjuntiu (Indic.: io llaureig, tu llaureges, ell llaureja, ells llauregen;—Subj.: llauregi, llauregis, llauregin); en canvi, en la primera i segona persona plural d'ambdós presents conserva les formes regulars: llaurem, llaureu.
    Etim.:
del llatí labōrāre, ‘treballar’.