Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. mallorca
veure  2. mallorca
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. MALLORCA
|| 1. topon. La més gran de les illes Balears; cast. Mallorca. En la illa de Mallorca, Llull Blanq. 80. També Mallorca | la lur riera | tota ribera | los derrocà, Spill 7644. Antigament s'usava sovint el nom en plural, Mallorques, segurament perquè en l'esperit dels qui anomenaven aqueixa illa existia la noció de tractar-se d'un arxipèlag. El diccionari Nebrija (segle XVI) posa: «Mallorcas illes de la nostra mar», referint-se a les vàries illes Balears; però moltes vegades apareix la forma de plural Mallorques referida clarament a una sola illa: Una illa sobre mar, la qual és apellada Mallorques, Llull Blanq. 65, 3; Aquell que conquestà Mallorques, Desclot Cròn., pròl. Per analogia amb aquesta forma plural, trobam també Menorques en lloc de Menorca: Nós érem a Maylorques al cap de la Pera quant Menorques se reté, Jaume I, Cròn. 129.
|| 2. f. Classe de tela de cotó molt forta, amb llistes o daus sobre fons blanc, de la qual feien camises, flassades, etc. (Cast., Val., Alcoi, Sóller). Una flassada blanca de mallorca usada, doc. a. 1690 (arx. de Montblanc).
    Loc.
—a) Fora Mallorca: expressió amb què els mallorquins indiquen tota terra separada de la seva per la mar. Les han de dur de fora Mallorca, Alcover Cont. 99. Per fora Mallorca, Penya Poes. 171.—b) No tocar a Mallorca: dir disbarats, estar lluny de la raó (Mall.). «Vaja, no digues això, que no toques a Mallorca!».
    Refr.
—a) «Mallorca, terra porca»: ho diuen els menorquins, que fins fa pocs anys tenien poques relacions i poc amistoses amb Mallorca.—b) «Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca»: significa que ens hem de refiar més de l'ajut dels veïns que dels parents (Camp de Tarr.).
    Fon.:
məʎɔ́ɾkə (or.); məʎɔ̞́ɾkə (Inca, Artà, Llucmajor, Men.); məʎɔ̞́ɾсə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx); maʎɔ́ɾka (Andorra, Tortosa, Cast., Val.); maʎɔ́ɾkɛ (Ll.); maʎɔ́ɾkɔ (Al.).
    Var. ort.
ant.: Mayorca (Cost. Tort., pàg. 7); Mayorcha (Pere IV, Cròn. 414); Mayorches (doc. segle XIV, RLR, viii, 56); Mayorques (doc. a. 1405, ap. Piferrer-Quadrado Bal. 922); Mallorcha (doc. a. 1377, ap. Miret Templers 433); Mallorches (Codi Lagostera 23); Mallorqua (Tirant, c. 100); Malorqua (Conex. spic. 37 vo); Maylorca (Llull Mil Prov. 489); Maylorques (Jaume I, Cròn., pàg. 92); Malorca (Entrev. Eyv. 40); Malorcha (doc. a. 1252, ap. Capmany Mem. ii, 21); Malorque (Entrev. Eyv. 6).
    Etim.:
del llatí Maiorĭca, mat. sign. 1. La forma Mallorca presenta l'anomalia de la ll, car de la i o j llatina no prové ordinàriament una ll. La forma catalana antiga era Maiorca, i d'aquesta pronúncia trobam deixalles en les antigues grafies Mayorca i Mayorques; però com en la majoria dels casos en què el mallorquí té una i intervocàlica, el català de Barcelona té una ll (com orella oreia, palla paia, etc.), la i de Maiorca fou interpretada pels catalans continentals com un dialectalisme mallorquí, al qual ells oposaren la pronúncia Mallorca, i aquesta, predominant en l'escriptura, acabà per imposar-se fins i tot als mateixos mallorquins. Aquesta és l'explicació, completament satisfactòria, que del canvi de Maiorca en Mallorca donà B. Schädel en Rev. Dial. Rom., i, 267.

2. MALLORCA f.
Panolla o pinya de blat de moro (Senterada).
    Etim.:
del cast. mazorca, modificat per analogia del Mallorca art. 1.