Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  menta
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

MENTA f.
|| 1. Planta labiada de diferents espècies del gènere Mentha; cast. menta. De la menta et del anet, Evang. Palau. Ací comencen les virtuts de la menta e sàpies que és calent e secha, Macer Erbes. Ab una rejola egualaren aquells enramant-la de menta y d'altres bones herbes, Alegre Transf. 71. a) El nom general de menta s'aplica principalment a l'espècie Mentha viridis, de tiges rogenques, fulles lanceolades, asserrades, verdes, flors de corol·la violàcia; és molt aromàtica, com totes les plantes d'aquest gènere; cast. hierbabuena.b) Menta pebrera: és l'espècie Mentha piperita, molt olorosa, amb fulles de base rodonenca, agudes i asserrades.—c) Menta d'aigua o Menta de riu: l'espècie Mentha aquatica, que és pelosa, té les fulles ovato-el·líptiques i els peduncles i calzes pelosos; cast. hierbabuena rizada o morisca.d) Menta borda o boscana, o menta de bou, o menta de gat: l'espècie Mentha rotundifolia (V. mendastre).
|| 2. Menta romana o Menta de Santa Maria: planta de la família de les compostes, de l'espècie Tanacetum balsamita, de flors tubuloses; cast. menta romana, costo hortense.
|| 3. Menta de gat: planta labiada de l'espècie Nepeta cataria, de fulles amples, aovades, peciolades, i flors amb corol·la blanca i vellosa; cast. hierba gatera.
|| 4. Menta d'Amèrica: planta herbàcia de l'espècie Tagetes minuta, de fulles més petites que la menta comuna, i amb floretes blanques i rosades (Empordà).
|| 5. Essència extreta de la menta comuna, emprada en medicina, en confiteria i en la preparació de begudes aromàtiques; cast. menta. «En es bateig hem begut una tasseta de menta» (Men.).
    Refr.
—a) «La menta, de tot mal renta».—b) «La menta, l'amor augmenta».—c) «Menta, dona calenta» (Men.).—d) «Si vols que la dona estiga contenta, dóna-li aigua de menta» (Benesau).
    Cult. pop.
—Hi ha una llegenda que explica per què la menta floreix, però no grana. Diuen que quan la sagrada família fugia cap a Egipte, hagué d'amagar-se entre unes garberes de blat perquè els soldats d'Herodes que els perseguien ja eren prop; i mentres Maria, Josep i el Nen Jesús estaven amagats, una mata de menta que floria al peu d'un marge deia i repetia: «Sota la garbereta està» (o segons altres versions, «Sota la garbereta l'infant i la Marieta»). Els soldats, feliçment, no sentiren la denúncia de la menta, i passaren de llis; però la Verge Maria volgué castigar la malvolença de la menta, i quan sortí de l'amagatall li digué: «Menta xerraire, floriràs i no granaràs»; i d'aleshores ençà, la menta no ha granat mai més (Cf. Catalana, i, 92; vi, 68).
    Fon.:
méntə (or., bal.); méntɛ (Ll.); ménta (val.).
    Etim.:
del llatí mentha, mat. sign. || 1.