Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  muntanya
veure  1. muntanyà
veure  2. muntanyà
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

MUNTANYA (ant. escrit també montanya). f.
|| 1. Elevació molt notable del terreny, de molts metres d'alçada; cast. montaña, monte. Aquestes són les montanyes majors de Maylorques, Jaume I, Cròn., 72 Vòs sabets totes les muntanyes e tots los plans quants són, Llull Cont. 22, 6. Faeren la via de la muntanya que és davant Paguera, Pere IV, Cròn. 137. Los moros se'n pujaren en la muntanya, Tirant, c. 328. Sa muntanya el priva de veure'ns, Ruyra Parada 53. Muntanya d'arena: acumulació considerable de sorra en el desert. Muntanya de gel: gran massa de gel molt elevada que es troba sobretot en les proximitats dels mars polars. Muntanya russa: elevació natural o artificial del terreny, disposada per a llenegar-hi o córrer-hi amb fort impuls que permet seguir les baixades i les pujades.
|| 2. Part muntanyosa d'un país (per oposició a pla o plana); cast. montaña, sierra. «Estivegem a muntanya» (o «a la muntanya»). Reberen letra com les montanyes se eren reduhides a la voluntat del senyor rey, doc. a. 1469 (Ardits, ii, 492). Els altres fugiren a la muntanya, Jaume i, Cròn., 70. Roba de muntanya: roba gruixada i adequada a les excursions per terreny montuós. «Les nines de muntanya | en fan de bon aimar; | són fresques i gelades, | això ho fa el poc treballar» (cançó pop. empordanesa).
|| 3. Olivar petit, finca costeruda (Tortosa).
|| 4. Herbatge situat en prats molt frescos i alterosos (Ripollès).
|| 5. fig. Cosa que destorba o atura d'obrar; dificultat molt gran; cast. montaña. «Això m'és una muntanya». «Em fa molta muntanya aquesta visita»: vol dir que la veu difícil o molestosa.
Muntanya: topon. a) La Muntanya: poblet del districte municipal de Vallcebre (Berguedà), i un altre del municipi de Sant Feliu de Llobregat.—b) Sa Muntanya: alqueria del terme de Ciutadella (Men.).
    Refr.
—a) «La fe aplana les muntanyes»: significa que la fe venç totes les dificultats.—b) «La muntanya, afarta i enganya» (Vendrell); «Els de muntanya tenen gran manya» (Caldes de Mo.); «A la gent de muntanya, qui la perd la guanya» (val.); significa que els muntanyesos són llests i no es deixen enganyar.—c) «Qui de la muntanya es vol enamorar, per sant Joan hi ha d'anar».—d) «Quan la muntanya plora, la plana riu»: significa que quan plou a la muntanya, els camps del pla en surten beneficiats.—e) «Neu a muntanya, pluja a l'Empordà».—f) «Una muntanya es pot aplanar, però un gènit no es pot canviar»: es diu perquè generalment el geni d'una persona no varia fins a la mort.—g) «Les persones se troben, que les muntanyes no» (Cat.); «No són ses muntanyes qui s'encontren» (Bal.): vol dir que els homes es troben un dia o altre i es poden tornar els beneficis o els greuges.—h) «Ses errades no les fan ses muntanyes»: significa que tots els homes són errables, i es diu per excusar algú d'una fallida que hagi tingut (Men).
    Fon.:
muntáɲə (pir-or., or., bal.); muntáɲɛ (Sort, Tremp, Ll., Urgell, Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); montáɲɛ (Fraga); muntáɲa (Tortosa, val.).
    Intens.:
—a) Augm.: muntanyassa, muntanyarra, muntanyarrassa, muntanyota.—b) Dim.: muntanyeta, muntanyetxa, muntanyel·la, muntanyeua, muntanyiua, muntanyona, muntanyola, muntanyina.—c) Pejor.: muntanyot.
    Etim.:
del llatí vulgar *montānĕa, mat. sign. || 1.

1. MUNTANYÀ, -ANA adj.
|| 1. Muntanyenc; pertanyent a la muntanya; cast. montañés. És a prop meu la muntanyana soca, Carner Ofrena 160. Aquella dona muntanyana, Girbal Pere Llarch 273.
|| 2. m. Ocell de l'espècie Accentor collaris, que es troba accidentalment a les contrades muntanyenques de Catalunya; cast. alondra de las rocas, (Salvat Dicc. Enc.).
    Etim.:
derivat de muntanya.

2. MUNTANYÀ
|| 1. topon. Llogaret del terme de Navès (comarca del Solsonès).
|| 2. Llin. existent a Berga, Gironella, Ponts, St. Fruitós de Bages, St. Hipòlit de Voltregà, etc.
    Etim.:
segons Meyer-Lübke (BDC, xi, 12), del llatí Montiniānu, derivat del nom personal Montinius, com el topònim francès Montignan. En veritat també pot esser una mera aplicació toponímica i antroponímica de l'adjectiu muntanyà ‘muntanyès’ de l'article anterior.