Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  olla
veure  1. ollà
veure  2. ollà
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

OLLA f.
|| 1. Vas de terrissa o de metall, de forma rodonenca, ventrut, generalment amb dues o quatre anses, que serveix per a coure els aliments, per a fer bullir alguna cosa, etc.; cast. olla, puchero. Aigua calda escalda e cou la carn en la olla, Llull Cont. 341, 13. Mit-ho en una bella olla e posa-la sobre lo foch, MS Klag. segle XIV, 13. Mentre érem en Egipte e estàvem sobre les olles de nostres carns e menjàvem fins que érem sadolls, Serra Gèn. 72. Una olla de aram ab sa ansa de ferre... en què's poden cuynar dos moltons, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 161). Havia deixat en un recó de la cambra l'olla de vesc, Ruyra Parada 17. Les olles de cuina reben diversos noms especials segons llur grossària: segons la nomenclatura emprada pels ollers de Pòrtol (Mall.), les olles s'anomenen així, per l'ordre de més petita a més gran: biel, malaguenya, borda, de mitja mà i perol. Olla de peça: la que per si sola fa peça, per efectes de posar-hi preu els ollers. Olla de tres dos: aquella que és de tal grossària que tres olles iguals constitueixen dues peces (La Bisbal). Olla francesa: la que té poc marcat el ventre, és a dir, que és gairebé tan ampla de dalt com de baix, i fou copiada de França (La Bisbal). Olla xata: la que és molt ampla i baixa. Olla de presa: la que serveix per a escalfar un presa de brou (Igualada).
|| 2. Menjar cuinat amb olla, i especialment el que es fa bullint carn i verdures; cast. olla, cocido, puchero. «Com és vel·la revenjoli! | —em va dir un olier; | —una olla, per estar bé, | ha mester sal, pebre i oli» (cançó pop. Mall.). Generalment l'olla es compon de carn, patates, cigrons, col i algun tros de cansalada o d'embotit; hi ha regions i famílies en les quals és usual afegir-hi altres ingredients, sobretot llegums. Separada la carn, ja cuita, queda l'olla pròpiament dita, i la carn d'olla és la carn que se'n separa després de bullir-ho tot plegat. Del brou de la carn se'n sol fer el primer plat del dinar, a base de pastes de sopa. Fer l'olla: coure el dinar o sopar (Empordà). Olla barrejada: cuinat d'arròs, col, patata, fesols i carn de porc (Camp de Tarragona, Ulldecona). Olla escorreguda: la mateixa olla barrejada, però separant-ne la verdura (Camp de Tarr.). Olla verda: cuinat de col, patates, mongetes i altra verdura (Pla d'Urgell). Olla de la Plana: cuinat que es fa en un gran calder, amb trossos de carabassa, naps, penques de cansalada, xerevies, fesols, espinacs o bledes; es bull bé tot això, es fan sopes de pa dins un plat, hi tiren aquell brou, un raig d'oli, un poc de sal, una cabeça d'alls, alguns vitets, i tots els de la família es posen a menjar sucant del mateix plat, carregant molt de pa i vi; aquest calder sol durar tota una setmana, i l'escalfen per a cada menjada; un temps era aquesta la menja ordinària dels pagesos de la Plana de Castelló. També se'n deia olla de regolfa. L'olla regolfa era son aliment cotidià, més nodrida de garbes de cardets i naps que de penques de cansalada, Pascual Tirado (BSCC, viii, 244).Olla podrida o Olla bruta: el cuinat dels ingredients normals de l'olla i alguns altres menys freqüents, com carn de ploma, cuit tot a la mateixa olla;—fig., conjunt de coses heterogènies, i en música, composició que consta de fragments diversos d'una òpera, d'una simfonia, etc. (tradueix el francès pot-pourri).
|| 3. Recipient semblant en certa manera a una olla de cuina i destinat a diferents usos. Olla colera: vas gran, de terrissa, de forma semblant a una alfàbia però amb la boca més ampla i amb quatre anses, que serveix per a posar-hi la llet destinada a fer formatge (Mall.). Duas ollas coleras, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 182). Va posar s'olla colera a sa calentor, Rosselló Many. 53. Olla melera: olla destinada a tenir-hi mel. Dues olles de terra meleres buydes, doc. a. 1458 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Olla lletera: recipient alt i profund, de terra o de metall, destinat a transportar-hi llet. Olla de vi o d'aiguardent: alambí, aparell per a destil·lar licors alcohòlics (Pla d'Urgell, Priorat, Gandesa). Olla o ormeig de fer ayguardent, Rúbr. Bruniquer, v, 284. Olla de la premsa: recipient de la premsa de fideus, dins el qual es col·loca la pasta que ha de convertir-se en fideus (Rupit, St. Feliu de C.).
|| 4. Nom de diferents objectes o cavitats que per la seva forma o disposició són semblants a una olla de cuina. Mirau detràs, quines grans olles | de mamellots!, Coll. Dames 258. Especialment: a) El crani (en llenguatge familiar o humorístic); cast. melón, calabaza. La olla del cap, Cauliach Coll., ll. i, fol aiiii rev. Rodà el mandró... y ens havíam d'amorrar a terra perquè no'ns badés l'olla, Pons Colla 30.—b) Espai situat entre els dos timons o braços del forcat, on va enganxada la bístia (Cullera).—c) Clot on està encaixada la lliura del giny d'oli (Vinaròs).—d) Clot practicat a la part central del sòl d'una cisterna, i dins el qual s'escorre la darrera aigua d'aquesta (Mall.).—e) Recinte inferior d'una torre de castell, destinat a tenir-hi presoners (Mall.). S'olla des castell de Bellver, Roq. 15.—f) Cavitat d'un forn, coberta de volta, on crema el foc.—g) Clot profund que constitueix la part principal del forn de calç (Mall., Eiv., Val.).—h) Cavitat que els carboners deixen en la part central de la carbonera, i dins la qual tiren el foc perquè d'allà s'estengui a tota la llenya (Casserres).—i) Niu de vespes format a un buit de roca o a un marge (Empordà, Vall d'Albaida).—j) La part superior dels pantalons, que cobreix el ventre i les anques (Mall.). Duya jachs llarchs y els calçons, amples d'olla, tayats de sastressa, Oliver Obres, v, 199.—l) Gorg, lloc on hi ha més profunditat d'aigua en el curs d'un riu o torrent; cast. olla, cadozo. Hi ha uns gorcs formats pels sa llents d'un primitiu torrent..., generalment són rodons, i an això deuen el nom d'olles que se'ls dóna per allà, Verdaguer Rond. 172.—m) Raconada rodonenca en la costa o vorera de mar; cast. ensenada. S'onatge es rebatrà com trenta dimonis per aquesta olla, Ruyra Pinya, ii, 70. L'Olla d'Altea, L'Olla de Benicassi: nom de raconades litorals situades prop d'aquestes poblacions.
|| 5. fig. Cassoleta, conjunt de persones confabulades o que intervenen en un assumpte. M'han semblat, molts cops, immorals certes operacions que tots els de l'olla, segons veia, tenien per morals, Oller Febre, ii, 188.
|| 6. Olla de grills (or., occ.), o olla de caragols (mall., men.), o simplement olla: cosa o persona desordenada, plena de confusió; cast. olla de grillos. «Aquesta casa és una olla de grills», o «és una olla». «Tinc el cap com una olla», o «com una olla de caragols». a) fam., usat com a adj.: Desordenat, mancat de correcció o de bon gust. Don Tomàs havia volgut fer viure dintre del seu despatx aquella barreja personalíssima i una mica olla de decoració, Sagarra Vida, i, 80.
|| 7. Olla: joc d'al·lots, en el qual un para i encalça els altres amb les mans plegades davant els pits, i quan en toca un, se'n van tots dos a mare, perquè els altres els peguen; després tornen a sortir tots dos agafats per les mans i encalcen els altres fins que en toquen un; tornen a sortir de mare tots tres també agafats, i així segueíxen fins que han estat tocats tots (Mall.).
|| 8. L'olla: a) Joc en què es posen igual nombre de jugadors a cada banda, i en el punt equidistant dels dos bàndols hi ha la ratlla divisòria dels dos camps; un jugador se'n va al camp contrari i pega un cop a la mà d'un dels altres jugadors; es posa a córrer, perseguit per aquell a qui ha tocat; si abans d'arribar a la ratlla divisòria l'agafa, el fa presoner; si no, en surt un de l'altre camp i persegueix el perseguidor del primer, i així segueixen fins que es cansen o fins que tots els d'un bàndol queden fets presoners (Pradell d'Urgell).—b) Joc que fan els xics o xiques el dijous llarder; van per les cases a demanar olles i càntirs badats, i després fan un rotllo i es passen una olla o càntir tirant-se'l de l'un a l'altre fins que el trenquen; després ho fan amb un altre i així segueixen fins que no en resta cap de sencer (Morella, Xàtiva).—c) Joc de nois, que fan un clot a terra i hi posen algunes bales o bolles; amb la bala més gran (que es diu bota o tatxadora) tiren dins el clot, i si en fan sortir una bala, la guanyen (Bagà, Pobla de L.). A Mallorca també s'anomena olla qualsevol clotet que hi hagi en terra i dins el qual vagi a parar una bolla de jugar.
|| 9. pl. a) Joc de xiquetes que s'entretenen a simular que cuinen amb objectes de fireta i amb fruites, herbes, etc. (Val.).—b) Joc de nois, en el qual es fan tants clotets a terra com jugadors hi ha; un d'ells tira la pilota procurant fer-la anar dins un clotet; aquell de qui és el clotet, ha d'agafar-la i llançar-la contra un dels jugadors, que fugen tan de pressa com poden; si en toca un amb la pilota, aquest ha de llançar-la a un altre, i aquest a un altre, i així van seguint fins que un la llança i no encerta ningú, i aleshores paga penyora i es torna a començar (Plana de Vic).—c) Joc de noies, que es posen en renglera i ajupides amb les mans sota els genolls, fora una que és la venedora i una altra que és la compradora d'olles; aquesta diu: «¿Teniu olles?»; la venedora contesta: «Aquí hi ha totes aquestes». La compradora els pega un cop amb el puny damunt el cap, i cada olla (noia) fa un so diferent; després diuen la compradora i la venedora: «Aquesta, ¿què val?—Un duro.—Aquí m'aturo.—Una pesseta.—Tota dreta.—Un ral.—Aquí el teniu si us plau». Aleshores entre la compradora i la venedora agafen pels braços la nena que aquella ha comprat i se l'emporten un tros lluny; després ho fan amb les altres; devegades, si pesa massa, la deixen caure, i aleshores diuen que s'és trencada (Empordà).—d) Joc de nenes, una de les quals és el dimoni i una altra la Mare de Déu; les altres són cintes, i seuen, amb una que és la venedora de cintes. Ve la Mare de Déu i diu: «Toc-toc.—¿Qui és?—La Mare de Déu, que vol entrar.—¿Què vol?—Una cinta.—¿De quin color?—De... (tal color)». Agafen la que té el nom del color que ha demanat, i la Mare de Déu se l'enduu al cel. Després ve el dimoni, i també en compra una. Si diu un color que no hi és, no se n'enduu cap. Després, en el cel els donen confits, i a l'infern els donen foc. (St. Antoni d'Eiv.).
|| 10. Olles olles del convent, o Olles olles de vin blanc: començament de l'estrofa d'una cançó i joc de nenes, en el qual fan rodona i canten, i en anomenar la nena que ha de girar-se, aquesta es gira; segueixen cantant i voltant, i en anomenar-ne una altra, aquesta es gira, i així van seguint fins que se són girades totes; després es peguen cops d'esquena o d'anques. Les principals lletres d'aquest joc que hem recollit a diferents comarques, són: «Olles olles del convent, | totes són plenes d'aiguardent; | fang i maduixa, | ¿qui serà la tuixa | qui se girarà? | La senyora...» (Rupit). «Olles olles del convent, | totes són plenes de vent, | mel i marduixa, | gira la conduixa; | ¿qui se girarà? | La senyora...» (Vic). «Olles olles de vi blanc, | totes són plenes de fang, | de fang i de maduixa, | estira la coduixa» (Igualada). «Olles olles de vi blanc, | totes són plenes de fang; | cuiru marruiru, | cuiru cuiret, | que la senyora... | se giri de culet» (Sta. Col. de Q.). «Olles olles de vin blanc, | totes sollades de fang, | santi madritxo | la senyora...» (Llucmajor). Cal advertir que a Igualada, quan han d'anomenar la noia que ha de fer la variació, diuen: «La senyora Marieta que us dongui bé la mà», i assenyalen una de les noies, davant la qual van passant totes les altres fent-li una encaixada de mans. També és curiós d'observar que a Vic, quan es peguen els cops d'esquena, diuen: «Gita gat, gita gat!»
    Loc.
—a) Tirar a algú una olla d'aigua calenta (o bullenta): donar-li una gran sorpresa, generalment desagradable, que el deixa sense paraula o sense saber què fer.—b) Anar dins s'olla de sa mel: entrar a una manera de viure molt descansada o feliç (Mall.). «Aquesta al·lota ha fet un mal casament; ella que es pensava anar dins s'olla de sa mel!»—c) Haver d'anar a ficar el cap a l'olla: esser xorcs, no tenir fills. Es diu al·ludint a la visita que els matrimonis que desitgen successió solen fer al santuari de Núria per ficar el cap a l'olla o cavitat que hi ha i que diuen que té la virtut de fer cessar l'esterilitat de les dones.—d) Anar l'olla gran dins la petita (o dins de la xica): resultar una festa extraordinària.—e) Capellà de missa i olla: sacerdot de pocs estudis i sense càrrec de responsabilitat.—f) Treure sa carn de s'olla a qualcú: sostreure-li allò que ell considerava com a seu.—g) Treure faves d'olla: començar a revenir, a posar-se bé un que ha estat malalt, i per ext., un que ha estat en mala situació econòmica (Mall.).—h) Fer per l'olla o Fer bullir l'olla: guanyar prou per a alimentar-se o per a alimentar la família;—i) No tirar-ne (o posar-ne) cap tros a l'olla: no treure'n cap profit material (de tal o tal cosa).—j) Fer tots una olla: cuinar juntes dues o més famílies.—l) Fer olla comuna: anar molt avinguts, estar en bona intel·ligència dues o més persones (Mall.).—m) Menjar tots d'una mateixa olla: estar sans tots els d'una casa, no haver-n'hi cap que no mengi com els altres (Mall.).—n) Esser de l'olla: esser de la colla dels qui manen o dels qui tenen influència.—o) Bullir molt l'olla: estar un assumpte molt remogut o complicat, amb intervenció activa de molts (Empordà).—p) Saber fer de tot, fora culs d'olla: es diu que sap fer això aquell que braveja molt de saberut o d'enginyós (Mall.).—q) De pressa, que s'olla vessa!: es diu per instar a anar aviat, a activar molt una cosa (Mall.).—r) No bastar per fer coure s'olla: no esser una cosa profitosa, que doni rendiment material (Men.).
    Refr.
—a) «De la guapesa, no se'n tira cap tros a l'olla».—b) «Amb bull i renou, s'olla cou»: vol dir que cal bellugar-se molt i esser actius perquè les coses que s'emprenen vagin per bon camí (Men.).—c) «Quan l'olla bull, alguna cosa té»: significa que quan es parla molt d'una cosa, és senyal que hi ha part de veritat en allò que se'n diu (Sort).—d) «Olla de molts, no bull»: significa que una cosa que pertany a diferents persones no sol estar ben atesa, perquè no hi tenen prou interès (Mall.).—e) «Olla vetlada, mai bull»: vol dir que les coses que esperem amb afany, solen trigar a venir (Mall.).—f) «Si a l'olla no s'hi afegís, mai seria plena»: es diu per justificar irònicament que el qui conta una cosa l'exageri (Olot).—g) «L'olla manté el cos i la casa»: significa que l'alimentació és el fonament de tot.—h) «Tot se'n va per s'olla», o «Tot s'aferra per s'olla»: es diu referint-se a un negoci o empresa en què els beneficis es perden per l'excés de despeses secundàries (Men.).—i) «Olla que no has de menjar, deixa-la cremar»: vol dir que no cal preocupar-se d'aquelles coses que no ens afecten directament o que no ens han de donar benefici ni perjudici (Men.).—j) «Un dia a l'any, s'olla es crema»: significa que en circumstàncies extraordinàries és oportú fer gran festa o despeses anormals (Mall., Men).—l) «No es fa bona olla amb aigua sola»: indica que les coses bones han de tenir tots els ingredients que pertoca.—m) «Olla grassa, testament magre»: vol dir que el qui menja molt i bo, no pot estalviar gaire diners.—n) «Ningú sap què hi ha dins s'olla (o «Ningú sap es mal de s'olla») més que sa cuiera que la remena»: es diu referint-se a un assumpte tèrbol o misteriós, sols conegut dels qui el manegen íntimament (Mall., Men).—o) «Lo que tens en l'olla, trau-ho amb lo cullerot»: aconsella no despendre més del que bonament es pot, o sia, no extralimitar-se (Val.).—p) «Gallina, vaca i moltó, és olla de senyor» (Manresa).—q) «Olla de cabró, tot naps i carnó» (Cullera).—r) «Els d'Alió, s'estimen més un plat d'olla que no un sermó».—s) «Tot és bo el que amb olla es cou»: significa que no hi ha res que no tingui alguna utilitat.—t) «Olla petita, prest vessa»; «Olla petita, prest bull»; «Olla xiqueta, aviat sobreïx»: es diu perquè les coses insuficients resulten inoportunes o inútils.—u) «Cada oller alaba les seves olles»: vol dir que cadascú procura valoritzar les coses que li pertanyen, encara que sien dolentes; per això hi ha qui diu aquest refrany d'una manera més completa, així: «Cada oller alaba la seva olla, i més si la porta esquerdada».—v) «Els tests semblen a les olles»: vol dir que els fills solen semblar a llurs pares.—w) «Qui estima s'olla, estima es tests»: significa que el qui fa cabal d'una cosa ha de fer-ne de les seves conseqüències. (Men.)«Qui té olles, prest té tests» (o «pot fer tests»): indica que el qui té diners pot fer moltes coses, o que el qui té béns o crèdit pot fer-ne diners.—y) «No hi ha olla ni olleta, que no trobi la seva cobertoreta»; «No hi ha olla ni ollot, que no trobi el seu cobertorot»: significa que qualsevol pot arribar a casar-se si s'ho proposa.
    Fon.:
ɔ́ʎə (or., eiv.); ɔ́ʎɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Fraga, Ll., Pla d'Urgell, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi); ɔ́ʎa (Andorra, Esterri, Pont de S., Calasseit, Tortosa); ɔ́ʎɔ (Pobla de S., Al.); ɔ̞́ʎa (Cast., Val.); ɔ̞́ʎə (Mall., Ciutadella); ɔ̞́ʎɛ (Maó). En la zona nord-oriental de Catalunya es troba la pronúncia am o tancada: óʎə (Arbúcies, Maçanet de C., Amer, Gir., St. Hilari SC, Bagà, Blanes, Plana de Vic).
    Intens.:
—a) Augm.: ollassa, ollarra, ollarrassa, ollassarra, ollarrot.—b) Dim.: olleta, olletxa, olleua, olliua, ollona, olloia, olló, olloi, ollarrina, ollarrineta, ollarrinoia.—c) Pejor.: ollota, ollot.
    Var. ort.
ant.: holla (Conex. spic. 32); ola (Capbr. Ribes 1283; Reua Perp. 1284; Una ola de coure gran que té XX escudelles, doc. a. 1431 ap. Est. Univ. x, 130); hola (Huna hola de quagar, doc. a. 1503, arx. parr. de Sta. Col. de Q.).
    Etim.:
del llatí ōlla, mat. sign. || 1.

1. OLLÀ (pròpiament ol·là), -ANA adj.,
grafia ant., per oldà. Un banch olla, doc. a. 1390 (Aguiló Dicc.). Lançols de tres teles, ollans, doc. a. 1410 (Alós Inv. 17).

2. OLLÀ
Crit per a fer anar una bístia cap a un costat (Pla de Bages, Urgell, Segarra, Priorat, Camp de Tarr.). V. ollaò.