Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. pols
veure  2. pols
veure  3. pols
veure  4. pols
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. POLS m.
|| 1. Batec produït a certs punts de les artèries pel moviment de la sang en circulació; cast. pulso. Lo metge fisicià... conex la malautia per urina e per pols, Llull Cont. 115, 24. Axí com és torbat algun bon metge | com del malalt lo mal no pot conèxer, | e veu bon pols e sa vida descréxer, Ausiàs March, cxix. Potència vital és aquella que mou los polços [sic], Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 1. Aquest malalt no té gens de pols, Lacavalleria Gazoph. Sento el dring de l'esquellot quan el tic-tac del meu pols no m'ho destorba, Massó Croq. 12.
|| 2. Punt d'unió de la mà amb l'avantbraç, on se sent bé el dit batec; cast. pulso. Prendre (ant. guardar) el pols: polsar, agafar la munyeca del braç d'una persona per observar-ne el moviment circulatori. Féu venir molts metges físichs, e guardaren-li lo pols, Eximplis, i, 53. Si vós, com a metge, prouàsseu de ueres | les jóuens fadrines, tocant los lo polç, Viudes donz. 98. Prenent-li el pols y badant-li les parpelles, Pons Auca 47. a) Vigor i seguretat de la mà per a l'execució d'alguna cosa, com escriure, manejar una arma, etc. Tenir bon pols: tenir la mà segura per a un treball. Tremolar el pols a algú: tremolar la seva mà per malaltia o defecte físic. A pols: amb la força de la mà, sense descansar el braç damunt cap suport. Diuen que aixeca a pols les portadores de verema, Ruyra Parada 50.—b) fig. Seny i precaució en un treball o assumpte.
|| 3. La part de la cara situada entre l'ull i l'orella, on se sent el batec arterial; cast. sien. De una nafra que havia en lo polç, Pere IV, Cròn. 49. Pugaren en la forcha..., despengaren l'om e fregaren-li los polsos, Eximenis Terç, c. 127. Per lo cervell | li fou ficat | e travessat | de pols a pols, Spill 7951. Sia recuyt sobre les celes e sia luyn dels polses templars, Alcoatí 50. Li besa els polsos que ornen com marc sedosos rulls, Atlàntida viii.
    Loc.
—a) Prendre el pols a algú: observar-lo discretament per deduir el seu estat d'ànim, la seva opinió, les seves intencions.—b) Deixar algú sense polsos: deixar-lo esglaiat. Quedar sense polsos: quedar esglaiat, sense saber què fer. Hi arriba, y no veu s'anyell, blanch ni negre; quedà fret, sense polsos, Alcover Rond. ii, 279.—c) Alterar-se de polsos: enfadar-se molt, anar a les males (val.).—d) Fer-se els polsos: pentinar-se, arreglar-se el cap (men.). «Si passes per s'auzinar, | no tomis ets aglans dolços; | val més que et facis es polsos, | que es vespre En Pere vindrà» (cançó pop. Men.).—e) Fer es polsos a algú: prendre-li avantatge, guanyar-li, vèncer-lo (Men.). «Si no estudies molt, En Joan te farà es polsos» (=et passarà davant, sabrà més que tu).—f) A pols: amb el propi esforç, sense ajut o condescendència d'altri.
    Fon.:
póɫs (or., occ., val., bal.); púɫs (Ross.).
    Sinòn.:
— || 3, temples.
    Etim.:
del llatí pŭlsu, mat. sign. || 1.

2. POLS f. (i en certs casos m.): cast. polvo.
|| 1. Conjunt de partícules no adherides, de terra o d'altra matèria sòlida, tan diminutes que poden esser alçades i emportades pel vent. Com és mort, lo cors esdeué en pols, Llull Felix, pt. viii, c. 4. E pel pols que era gran de la terra... entrà-se'n bé tro als ginols, Jaume I, Cròn. 15. S'ach desarmat lo capell per la calor e per la pols, Muntaner Cròn., c. 206. Com tots no som sinó pols e terra, Pere IV, Cròn. D'aquells qui dormen en la polç [sic] de la terra, Metge Somni i. Curial viu gran pols de gents qui venien per lo camí fort cuytadament, Curial, ii, 19. Sobre la pols que en terra sta, Spill 7952. Hages lo gra de la mostalla e deneja-la de la pols, Robert Coch 29. Se caragolen | amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats, Atlàntida i. Com la pols d'un mal camí, Maragall Enllà 40. En pols: reduït a partícules nombroses molt petites. Per 10 mijeres cals en pols a 16 diners mijera, doc. segle XVI (Miret Templers 580).Pols de tabac: tabac reduït a partícules petitíssimes.
|| 2. m. Porció que pot agafar-se amb els dos dits polze i índex, d'una cosa reduïda a partícules petitíssimes. Axí com un argenter a vegades de hun pols de argent farà una bella taça, mas no la farà sens la matèria, Sermons SVF, i, 170. No s'hi posa altre condiment que un pols de pebre, Serra Calend. folkl. 324. Un pols: una mica, un poquet. Si tenia la galta un pols humida, | si un pols seca, ja em tens desesperat, Sagarra Comte 236.
    Loc.
—a) Matar o Apagar la pols: deixar caure aigua en terra, de manera que aturi la pols d'alçar-se. «Ha fet un ruixat que tot just ha arribat a matar la pols».—b) Treure la pols d'un moble o d'altra cosa: espolsar-lo, netejar-lo. Treure la pols de l'esquena: pegar a algú, tupar-lo.—c) Net de pols i palla: producte líquid, net, descomptades les despeses.—d) Moure pols: causar enrenou, dissensions, controvèrsia.—e) No moure pols ni remolí: obrar quietament, pacíficament, sense promoure renou.—f) Aixecar o Alçar de la pols: alçar algú d'un estat baix, elevar-lo a una situació millor. Quals fades me fadaren, que aquesta reyna de noblesa a ses pròpies despeses me lleuàs de la pols!, Curial, i, 23.—g) No veure'n la pols (d'algú, d'alguna cosa): no veure gens aquella persona o cosa.—h) Fer pols una cosa: destruir-la, reduir-la a no-res. Tornar en pols: (ant.) esser destruït. Axí lo regne dels xristians inimichs nostres cuitadament sia tornat en pols, doc. a. 1488 (BSAL, ix, 286).—i) Fer la pols a algú: avantatjar-lo, passar-li davant, esser-li superior. Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses..., potser a València gastaràs més coratge, Ruyra Pinya, ii, 21.
    Refr.
—a) «Qui no vol pols, que no vaja a l'era»: significa que per a evitar perills o molèsties cal allunyar-se de les ocasions de caure-hi o de sofrir-les.—b) «D'aquella pols surt aquest fang»: vol dir que si es posen les causes, han de sortir-ne els efectes.
    Fon.:
póɫs (or., occ., val., bal.); púɫs (Ross.).
    Intens.:
polsarra, polseta, polsota, polseguera, polsina.
    Etim.:
del llatí pŭlvis, mat. sign. || 1.

3. POLS m.
Dit pols: V. polze.

4. POLS topon.
Poblet agregat al municipi d'Ordis (Alt Empordà).