Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. tos
veure  2. tos
veure  3. tos
veure  4. tos
veure  5. tos
veure  6. tos
veure  tòs
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. TOS f.
Expulsió violenta i sorollosa de l'aire del pit, produïda per la irritació de les vies respiratòries o per l'acció reflexa d'un desordre nerviós, gàstric, etc.; cast. tos. A cauall qui aia tos o vorm, MS Klag. segle XIV, 15. Age tos eternalment e les juntures gota li trench, Bernat Metge (Est. Univ. xviii, 122). Ne jaure ab hom qui haja tos, Jordi de St. Jordi xvii. Ni amor ni tos no's pot celar, Esteve Eleg. m 7. Hi que no'ls fa nosa la tos ni'l ruguall, Proc. Olives 1218. Aqueixa tos me rebenta, Aguiló Poes. 228. El pare acabava de despertar amb una ratxa de tos, Ruyra Parada 17. Tos seca o tos de ca (o de gos): la que té un so sec, sense ressonància. Tos de vidre: la que és molt seca (Empordà). Tos de gat: tos de so dèbil i esquerdat. Tos ferina (i en menorquí tos mala): malaltia infecciosa aguda que es caracteritza per accessos de tos repetits a intervals més o menys llargs i acompanyats de fenòmens convulsius i asfíctics; cast. tos ferina, coqueluche.
    Refr.

—«D'una cosa de dos, més val catarro que tos»: significa que entre dues coses dolentes, més val prendre la que és menys dolenta (val.).
    Fon.:
tós (en tots els dialectes).
    Intens.:
tosseta, tossina, tossota.
    Etim.:
del llatí tŭssi, mat. sign.

2. TOS (o toç). m.:
V. tòs.

3. TOS, TOSA adj., part. pass.
de tondre: Pelat arran; cast. trasquilado, esquilado. Boldrons tosos mija lana e tota lana, Cap. Ordin. Drets Gral. 1481. Ovelles toses de fresc, Massó Croq. 61. Duia el cap tos en senyal de gran dol, Colom Juven. 167. Tens flonjors de llana tosa, Salvà Poes. 90.
Tos (escrit també Thos): llin. existent a Sta. Col. de F., Lloret de M., Mataró, Badalona, Barc., Vilan. i G., etc.
    Fon.:
tós (en tots els dialectes).
    Etim.:
del llatí tōnsu, part. pass. de tōndēre, ‘tondre’.

4. TOS
forma de plural masculí de l'adj. poss ton; cast. tus. (V. ton).

5. TOS
forma dialectal usada a la zona extrema occidental (Catalunya aragonesa i Terra Alta) en lloc de la normal vos o us, de pronom personal dèbil de segona persona plural; cast. os. «Si sou bons xicots, tos donaré un prémio» (Benavarre). «¿No tos doleu de tal desgràcia?» (Benavarre, Calasseit, Maella). «Tos agrada lo codonyat?» (Calasseit). «Atansau-tos!»«Si tos ho ha promès, ja tos ho donarà» (Gandesa, Bot, Corbera, Prat de Comte).
    Etim.:
de vos, amb la inicial canviada en t per influència analògica del pronom singular te.

6. TOS
forma contracta de tots, pl. de tot. Et tos loauen e glorificauen, Evang. Palau. Haurets tos temps pobres, Evang. Palau.

TÒS (ant. escrit també toç, i modernament tos). m.
|| 1. La part posterior del cap i superior del clatell (Tortosa, País Valencià); cast. colodrillo, nuca. E la ymaginativa atretal en quant se posa enfre lo front e'l tos on se fa la fantasia, Llull Arbre Sc. i, 225. Lo barber li alçà los cabells del cap per tolre-los-hi e veé que en lo tos havia dos hulls; lo barber quant ho veé estech molt maravellat, e dix tot spaordit: E con tens tu uylls en lo toç?, Eximplis, i, 206. Descarnats ossos | cames e toços | allí'ls metien, Spill 1713. Lo toç: occipium, occipitium, Esteve Eleg. Evitar de dir... clotell per dir tos, Pau Regles 178. Coll alt que cobreix el tos o la cua del mocador de cap, Salvador FB 75. Caure de tòs: caure d'esquena pegant amb la part posterior del cap.
|| 2. La part més alta del cap situada entre les dues banyes d'un animal boví, oví o cabrú (Ribagorça, Urgell, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. testuz. Y el toro brau se humilla ab tal mansesa | fins a portar un jou sobre del tòs, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.).
    Loc.
—a) Beure a tòs: beure a gran raig alçant molt el cap.—b) Gratar-se el tòs: meditar, cavil·lar molt, estar molt preocupat pensant.—c) Clavar-se al tòs d'algú una cosa: ficar-se-li al cap; obstinar-se algú en aquella cosa.—d) Com si em besares el tòs: es diu per indicar que una cosa que algú vol fer ens és indiferent o que no l'apreciem (Alcoi).
    Fon.:
tɔ́s (occ.); tɔ̞́s (val.).
    Etim.:
incerta. S'havia afirmat que era el llatí tōnsu, ‘pelat’ (Arch. Rom. viii, 165; G. de Diego Dicc., 6743, el qual assegura que la idea primera de l'aragonès tozar ‘topar’ és la de ‘cap pelat’); però aquest origen topa, d'una banda, amb la vocal oberta de tòs, i d'altra banda, amb la z de l'aragonès toz, del murcià tozo i de nombrosos derivats espanyols com tozal, tozuelo, tozudo. etc. Corominas DECast, s. v. tozuelo, parteix d'una probable base *taucia que, segons ell, devia significar ‘rabassa’, significat que es troba en el castellà dialectal toza. (V. tossa, art. 1).