Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. valència
veure  2. valència
veure  valencià
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. VALÈNCIA f., neol. quím.
Poder de combinació d'un element, mesurat pel nombre d'àtoms d'hidrogen, de clor o de potassi, amb què es combina un àtom del dit element o pel qual pot esser substituït; cast. valencia.
    Fon.:
bəɫέnsiə (Barc.); baɫέ̞nsia (Val.); vəɫέ̞nsi (Palma).
    Etim.:
derivat de valent.

2. VALÈNCIA
|| 1. topon. a) Ciutat situada a la vora del Mediterrani, capital d'una extensa regió i antic regne anomenat també Regne de València que té per límits al nord Catalunya, a l'oest Aragó i Múrcia, al sud Múrcia i a l'est el Mediterrani; cast. Valencia. Sporta de figa de València, Leuda Coll. 1249. Rey d'Aragó et de Mallorques et de València, doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). Unsa d'or de Ualència, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 307). Aquell que conquestà Mallorques e València, Desclot Cròn., pròl. En los regnes de València e de Mallorca, Ordin. Palat. 11. En lo reyalme de València, Boades Feyts 9.—b) València d'Àneu: poble situat en la Vall d'Àneu (Pallars Sobirà).
|| 2. Llin. existent a Tarr., St. Iscle de Vallalta, Benasau, Al., etc.
    Loc.

Quedar a la lluna de València: quedar-se sense obtenir allò que s'esperava o sense conservar allò que ja es posseïa. Al cap y a la fi res traurà... y es quedarà a la lluna de València, Rond. de R. Val. 51.
    Refr.
—a) «València no s'ha fet en un dia»: significa que no cal precipitar els esdeveniments ni perdre la paciència perquè es torba a arribar allò que s'espera.—b) «A València, el que va, pensa i pensarà»: vol dir que el qui va a València en guarda un record inesborrable.—c) «València és bona si la bossa sona» (i se sol afegir: «Si sona o no sona, València és bona»): es diu en el País Valencià, aplicant a València la dita que en altres regions s'aplica a Barcelona.
    Fon.:
bəɫέnsiə (or.); baɫέnsiɛ, baɫέnsia (occ.); vaɫénsia (Cast.); baɫénsia (Val.); vəɫέ̞nsi (mall.); vəɫέ̞nsiə (men.).
    Etim.:
del llatí Valĕntĭa, nom de la dita ciutat, que significa ‘força, fortalesa’.

VALENCIÀ, -ANA m. i f. i adj.
Nadiu o propi de València; cast. valenciano. Fom en la dita ciutat, tenguem cort als valencians, Pere IV, Cròn. 87. Vench una galea armada de valencians, doc. a. 1393 (Ardits, i, 28). En vulgar de valenciana prosa, Corella Obres 262. Arròs a la valenciana, Vilanova Obres, iv, 195. a) m. Parlar usat com a llengua nativa en la part de l'antic Regne de València que no parla castellà.—b) Vent que ve del sud-est (Plana de Castelló, Maestrat).—c) Cabra valenciana: nom d'una raça de cabres completament blanques (Alcoi).—d) Colom de casta petita, procedent de València (Tortosa).
    Fon.:
bəɫənsiá (or.); baɫensiá (occ., Val.); vaɫensiá (Cast., Al.); vəɫənsiá (Tarr., bal.).
    Intens.:
valencianàs, -assa; valencianet, -eta; valencianot, -ota; valencianíssim, -íssima.
    Refr.

—«Valencià, o l'ha feta o la farà» (es diu a Catalunya i té la seva correspondència en aquest altre refrany: «Català, si no l'ha feta la farà», usat a València i les Balears).