Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. viola
veure  2. viola
veure  3. viola
veure  4. viola
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. VIOLA f.
|| 1. imatge  Gènere de plantes de la família de les violàcies, de fulles radicals o alternes, simples i estipulades, flors hermafrodites, irregulars, de color violat, blau, vermellós, groc o blanc segons les espècies, de cinc sépals persistents i apendiculats i cinc pètals, l'inferior esperonat, i fruit capsular unilocular; cast. viola. N'hi ha diverses espècies. a) L'espècie Viola odorata, anomenada simplement viola o violeta o bé viola d'olor i viola boscana, és la més típica del gènere, té el rizoma gruixut, les fulles ovato cordiformes, les flors de color morat fosc, alguna vegada blanques, molt oloroses d'un perfum típic finíssim, i càpsula globosa pubescent; cast. violeta. De violes e de flors al cap porten garlandeyles, Turmeda Diuis. 9. Has major plaer en odorar bones erbes, violes, roses, Sermons SVF, ii, 42. Trobí violes en lo meu hort, Spill 2289. Coronat de violes de bosc son front serè, Canigó i. Com la viola que embalsama els boscos, Maragall Enllà 55. Viola d'or i argent: premi consistent en una figura d'aquesta flor, feta d'or i plata, que en els jocs florals se sol donar com a premi a la millor composició poètica de caràcter religiós.—b) Viola de ca o de gos: l'espècie Viola canina, de fulles ovades, oblongues o lanceolades, més petites i estretes que les de l'espècie anterior; flors d'un blau clar, groguenques a la base i no oloroses, i càpsula truncada, glabra; cast. violeta perruna, violeta brava.c) Víola de la Mare de Déu: l'espècie Viola tricolor, de fulles fistonades, les inferiors suborbiculars o bé ovades, les superiors lanceolato-linears; flors de color variable, però amb predomini del blau, violat i groc barrejats; càpsula subtrígona, glabra, i llavors brunes i brillants; cast. pensamiento, trinitaria.d) L'espècie Viola alba s'anomena vulgarment viola boscana i violera o violeta, cóm la Víola odorata; té les flors blanques, i la subespècie scotophylla les té blavenques.—e) També es diu viola boscana l'espècie Viola hirta, de fulles ovades o bé ovato-oblongues, flors morades i càpsula globosa i pelosa.—f) Violeta de pastor: l'espècie Viola Bubanii, de fulles inferiors suborbiculars i les superiors oblongues, flors de color blau fosc i càpsula oblonga, lleugerament apiculada.
|| 2. Nom de diverses espècies de plantes que tenen alguna semblança amb les del gènere Viola. a) Viola blanca: l'espècie Anemone alpina de flors blanques; cast. flor del viento.b) Viola blanca o Viola d'hivern: l'espècie Galanthus nivalis, de bulb ovoide, tronc dret i fistulós, fulles linears planes i flor blanca solitària terminal, penjant, continguda dins una espata canaliculada, càpsula carnosa subglobulosa i llavors ovoides; cast. flor de nieve.c) Viola borda (val.) o Viola de llop o Viola de galàpat o Viola de pastor: l'espècie Anemone hepatica, de fulles radicals coriàcies trilobades persistents, flors blavenques o d'un color blanc rosat; cast. trébol de prados, hepática.d) Viola d'aigua: l'espècie Pinguicula grandiflora, de fulles gruixudes i grans que suen un suc glutinós, flors vermelles i càpsula ovoide; cast. grasilla, tiraña.e) Viola de bosc: l'espècie Pinguicula villosa (Companyó Bot.).—f) Viola de bruixa: apocinàcia de l'espècie Vinca minor (V. vinca).—g) Violes grogues: l'espècie Caltha palustris, de fulles cordato-reniformes, flors grans, solitàries, de cinc sèpals d'un groc d'or; es cria per prats i llocs humits dels Pirineus; cast. centella palustre.h) Violes de Sant Josep: l'espècie Primula elatior, més coneguda amb el nom de primavera.i) Violes de Sant Pere: planta de l'espècie Cyclamen balearicum (Mall.), més coneguda per pa porcí o artanita.
|| 3. Color morat com el de la violeta; cast. violeta. Oprès pel corbatí de satí viola, Víctor Català (Catalana, x, 2).
    Fon.:
biɔ́ɫə (pir-or., or.); biɔ́ɫɛ, biɔ́ɫa (occ.); viɔ́ɫə (Valls); viɔ̞́ɫa (Cast.); biɔ̞́ɫa (Val.); viɔ̞́ɫɔ̞ (Al.); viɔ̞́ɫə (bal.).
    Loc.
—a) Flors i violes: coses intranscendents, sense importància.—b) Tota la resta són violes: es diu per indicar que fora d'allò que s'acaba d'anomenar, totes les altres coses no tenen importància (Mall.).—c) Bona nit viola!: es diu per donar per acabada una conversa, un assumpte, un problema, etc.
    Sinòn.:
— || 1a: violeta, violeta de la Mare de Déu, violer;— || 1c, pensament, pensamentera, herba de la Trinitat;— || 2a, flor del vent, herba del vent, flor de Sant Joan;— || 2b, flor de neu, lliri de neu, allassa, aiguamoixos, fadrins;— || 2c, fetgera, herba fetgera, herba felera, herba melsera;— || 2d, herba de talls;— || 2f, vinca, donzell, donzella, pruenga;— || 2g, flor de mal d'ulls, herba centella;— || 2h, primavera, papagalls, cucut, flor de cucut, herba del mos del diable;— || 2i, artanita, pa porcí, rapa de porc, patata morenera.
    Etim.:
del llatí viola, mat. sign. ||1.

2. VIOLA f.
|| 1. Fillola de margalló (mall., men.); cast. hijuela. «Un temps me deies viola | i ara me dius garballó; | ¿com no em demanes s'amor | ara que estàs tota sola?» (cançó pop. Mall.).
|| 2. Brot que conté alguns fruits reunits, especialment dàtils o bananes (mall., men.); cast. ramo.
|| 3. ant. Teula o rajola petita. Que negú teuler ni teulera no gaus metre violes ni rajoles a neguna fornada, doc. a. 1284 (RLR, iv, 362).
|| 4. Aparell alimentat amb oli per a fer llum (Cadaqués, ap. BDC, xx, 276).
    Etim.:
incerta, però sembla que és difícilment relacionable amb el viola nom de flor (art. 1), i en canvi presenta analogia amb la de fillola o de fullola (vegeu aquests dos articles). De totes maneres cal admetre la influència analògica de viola art. 1 per al suposat canvi de fullola o fillola en viola.

3. VIOLA (i ant. viula). f.
Instrument de corda, semblant al violí, però més gros i de cordes més fortes, que entre els instruments de la seva classe equival al contralt; cast. viola (i ant. vihuela). Altres [han subtilea] en sonar viula, altres en sonar laut, e axí dels altres estruments, Llull Cont. 215, 7. Aquest trobà struments axí com òrguens, viula, Eximenis II Reg., c. 16. Una viola ab cordes e clavies, doc. a. 1410 (Alós Inv.). Sons de viola, | orgue, tambor, | arpa, tamor | farà sonar, Spill 12866. Sobre les cordes de la viula, Alegre Transf. 143. Tempra la viola de set cordes, Curial, iii, 31. Quant veu qu'en son tempre està la viola del músich Orpheu, Viudes Donz. 150. Dues dotzenes de cordes de biola, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Viola de arc: Lyra, Pou Thes. Puer. 115. Viola, instrument de música: Hic vel Haec Barbitus, Decumana barbitus, Lacavalleria Gazoph. Eix toca el violí, aquell la viola, Verdaguer Idilis.
    Etim.:
incerta, però probablement d'origen onomatopeic (com el fr. viule, cast. vihuela, etc.): cf. Corominas DECast, s. v. vihuela.

4. VIOLA
Llin. existent a Celrà, St. Pau de Seguries, St. Joan de Palamós, La Bisbal, Caldes de Ma., Barc., Algerri, La Jana, etc.