Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. arma
veure  2. arma
veure  3. arma
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. ARMA f.: cast. arma.
I. || 1. Instrument que l'home empra per atacar o per defensar-se. Couench que hom elegués e triàs de totes les armes aquelles armes que son pus nobles e pus couinents a combatre et a deffendre hom de naffres e de mort, Llull Cavall. 7 vo. Los antichs... feren fer als cavallers armes de quatre maneres: les unes que vesten et calçen e les altres que's cinyen e les altres que posen davant si e les altres ab que firen, Pere IV, Cavall., llei xi. Desgraciadament no disponia de més arma que un petit ganivet, Ruyra Par. 50. Arma ofensiva: la que serveix per atacar. Arma defensiva: la que serveix per protegir. Gent d'armes: gent armada que forma la milícia. Quantes gents d'armes ha l'Amorat, Metge Somni iii. Guarnit de totes armes: (guerrer) que anava vestit d'armadura. Passa un caualler caualcant en son cauall, guarnit de totes armes, Llull Felix, pt. i, cap. 2. Vetllar les armes: cerimònia cavalleresca que consistia a passar la nit vetlant prop de les armes el donzell que l'endemà havia d'esser adobat a cavaller. Que vetlle anit les armes, jo lo'n faré al matí, Canigó, i. Usar d'armes: combatre. Nalura li defaylia per veylesa a usar d'armes, Llull Cavall. 4 v.oPendre armes: armar-se per lluitar. Dones, minyons e vells... e altra gent qui no era per armes pendre, Boades Feyts 360. Estar en armes: estar armat per lluitar. Tota aquesta terra està en armes, Lacavalleria Gazoph. Passar per les armes: matar un reu a trets d'arma de foc. Ni'm giro la casaca encara que m'haguessen de passar per les armes, Vilanova Obres, iv, 50. Entregar les armes: declarar-se vençut, desistir de lluitar. ¡A armes!: crit per fer pendre les armes per tal de defensar-se d'un atac. E cridaren a armes, que'ls feneuols uenen cremar, Jaume I, Cròn. 41. Armes reals: armes que s'empraven en els torneigs (per oposició amb armes de guerra) Qualsevulla que volgués junyir ab armes reals o ab armes de guerra, fossen les armes reals ab quatre puntes en lo broquet molt encerades, Tirant, c. 45.
|| 2. met. Mitjà eficaç per vèncer una oposició i obtenir un fi. Per combatre l'error y la malvestat ab les armes de la veritat y del bé, M. V. Amer (pròleg de Serra Gèn.). Si no dóna armes la ciència, | no les nega l'oració, Guiraud Poes. 54.
II. en plural.
|| 1. Milícia; professió de lluitador. Saluant los ffrares d'armes, doc. a. 1181 (Miret Templers 542). Esser estat pus ardit e virtuos en armes que Orithia, Metge Somni, iv.
|| 2. Combats. Que façats fer... una plaça en la qual puxen fer certes armes lo senescal de Affanaut e mossen Loiç d'Abella, doc. any 1403 (Anuari IEC, v, 522). Ha votat de anar encercar lo dit malvat donzel e de fer armes ab ell, doc. any 1419 (arx. mun. d'Igualada). A totes hores stauen fent armes, e moria-y molta gent, Tirant, c. 289. De les grans batalles e dels grans fets d'armes e de les grans conquestes que feren, Desclot Cròn., pròl.
III. en plural: Signe heràldic d'una família, d'una nació, d'un estament social, etc. Huna gran ymatge de Nostra Dona ab les armes d'Aragó, doc. a. 1419 (Bofarull Mar. 93). Dues banderes... aon son pintades les armes de la passió, doc. a. 1436 (Miret Templers 569). En dites polseres hage pintar les armes dels dits senyor y senyora, Docs. pint. 15. a) No tenir armes a la bandera: no reparar en res, anar a la seva sense vacil·lar ni aturar-se per consideració de cap cosa (Tarr.).
    Refr.
—a) «En temps de pau, fan armes» (Mall., Men.); «En temps de pau, compren armes» (Mall.).—b) «A l'arma i a l'enemic, no el cansis» (Labèrnia Dicc.).—c) «Ni males armes ni males manyes» (Labèrnia Dicc.).—d) «Home de moltes armes, covard segur» (Llofriu).—e) «Cada cavaller parla de les seves armes» (Mall.).—f) «Les armes són jornaleres»: vol dir que les lluites són incertes (Lacavalleria Dicc.).
    Fon.:
áɾmə (Barc., Palma); áɾmɛ (Ll.); áɾma (Val.).
    Intens.:
armeta, armota, armassa.
    Etim.:
del llatí arma, mat. sign.

2. ARMA f. ant.
Ànima. Los benahuirats con hi seran en arma e en cors, Llull Cont. 127. E l'arma se partí del cors, Muntaner Cròn., c. 146. Prech per la mia arma, Graal 66. Que neguna fembra, de qualseuol ley condicio o stament sia, no gos iurar per l'arma de Deu, doc. a. 1396 (Boll. Lul. iii, 36). Cell qui lo cors de l'arma vol departre, Ausias March xiii. L'arma coman a Deu, lo qui l'ha feta, Ausias March lxxvi.
    Etim.:
del llatí anĭma, probablement per via del prov. arma.

3. ARMA m. (vg.)
Mal d'arma: mal d'asma (Artà, Manacor).—V. asma.