Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  baina
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

BAINA (amb sa var. ant. bahina). f.
|| 1. Estoig d'una espasa o d'una altra arma o instrument llarguer; cast. vaina. Senyís ell mateix la dita espasa; e puys com la s'ach sinta, tragué-la de la bayna, e brandí-la tres vegades, Muntaner Cròn., c. 297. No gos portar aquell treyt sino dins los fourres o baynes, doc. a. 1341 (Bol. Ac. B. L., xi, 420). Per una bayna de camut blau que feu fer pera la dita espaa, doc. a. 1378 (Rubió Doc. Cult., ii, 192). Una spasa... ab sa bayna cuberta de cuyr, Inv. Anfós V, 161. Tornaren les spases dins les bahines, Tirant, c. 65. Qui porta la spasa tan fort rouellada, que traure no pot per res la bayna, Brama llaur. 140. Torna lo coltell en la bahyna, Serra Gèn. 210. Mit lo coltell en la vayna, Evang. Palau.
|| 2. Bajoca de fava o d'altre llegum (Sanet, Al.); cast. vaina.
|| 3. Acte carnal (Ferrer Dicc.).
|| 4. m. i f. Persona de mala conducta moral, de mals sentiments (Mall., Men.).
    Fon.:
báјnə (Puigcerdá, Empordà, Barc., Mall., Men.); báјnɛ (Ll.); báјna (Tamarit de la L., Val., Al.); báјne (Organyà, Fraga); baína (els joves de Pego; els vells pronuncien báјna).
    Var. form.:
beina.
    Etim.:
del llatí vagīna, mat. sign. || 1. La forma més acostada a l'etimología és baïna (bahina), amb l'accent damunt la i; el pas de l'accent a la a de la primera síl·laba s'és acomplert per la tendència a carregar l'accent damunt la més oberta de dues vocals en hiatus, o segons Fouché per influències analògiques (cfr. els casos de reyna < reina, eyna < asina, etc., ap. Fouché Phon. 232). Per una etapa més avançada de l'evolució fonètica d'aquest mot, V. beina.