Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  bruixa
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

BRUIXA f.
|| 1. Dona a la qual s'atribueix un poder sobrenatural o màgic que li prové de tenir pacte amb el dimoni; cast. bruja. Es parenta de la vella bruxa que no fa mal sino a qui li fa be, Tirant, c. 226. Ab cert greix fus... se fan unguent e bruxes tornen, Spill 9731. Anem, veia bruixes i no tenia més senderi que un nen, Espriu Anys 61.
|| 2. Dona dolenta, de mala intenció o de conducta sospitosa; cast. bruja.
|| 3. Dona lletja o mal vestida, d'aspecte repulsiu; cast. bruja.
|| 4. Nena molt vivetona i bellugadissa (Men.).
|| 5. Figura de dona de paper retallat, amb set cames, que pengen en el portal de la casa, i cada diumenge de Quaresma li lleven una cama (Vic).
|| 6. imatge  Ocell marí de la família de les procel·làrides; Procellaria pelagica L. (Men.); cast. petrel. Es de color negrós, i sol anar per damunt l'aigua abans de les tempestats o durant aquestes; per això els mariners el consideren ocell de mal averany i li donen el nom per bruixa.
|| 7. Òliba, ocell nocturn que la gent considera de mal averany (Empordà).
|| 8. Mosqueta blanca molt petita, de vida nocturna, que molesta molt amb les seves picades (Mall.).
|| 9. Papallona grossa que els nois persegueixen i claven amb una agulla a les portes (Empordà).
|| 10. Gallina que no pon (Cullera). «Eixa gallina està bruixa».
|| 11. Barralet || 2 (Baix Llobregat).
|| 12. Borrissol molt lleuger que es desprèn de certs cards i altres plantes i se'n va per l'aire, i els infants el persegueixen (Tremp, Morella, Bal.); cast. vilano. La bruixa de borrissol, que passa en suau volada, Salvà Poes. 50.
|| 13. Aparell compost d'una corriola amb corda i poal, que corre per damunt una verga de ferro situada en pendent des d'una finestra alta fins a una cisterna, de manera que poden poar de la finestra estant encara que estiga a molts de metres de distància de la cisterna (Palma).
|| 14. Paquet de pólvora detonant barrejada amb pega o substància anàloga amb encordillat de nyinyols, que tot plegat presentava l'aspecte d'una bomba d'artilleria (J. Collell, ap. Gaz. Vich, 1.o agost 1929).
|| 15. Calçat consistent en una espècie de botes en què els alts fan xap a la part de davant i la llengüeta de la sabata és continuació dels baixos, que són d'una sola peça (Selva de Mall.).
|| 16. Pensament o determinació extravagant i inesperada (Mall.); cast. ventolera. «Li va pegar sa bruixa d'anar-se'n».
    Loc.
—a) Dur la bruixa (Mall.), o tenir ses bruixes (Men.): estar morrotós, irritat sense motiu raonable.—b) Ficar-s'hi la bruixa: posar-se discòrdies entre algunes persones (Vallès).—c) Fer córrer la bruixa: untar les corrioles, donar diners per aconseguir alguna cosa (Cat.).
    Cult. pop.
—Les bruixes i bruixots han estat objecte de gran temor i aversió en la nostra terra, com arreu del món; avui encara hi ha prou gent que hi creu, i es conserven gran nombre de tradicions referents a aqueixos malèvols personatges. Hi ha pobles considerats com a grans nius de bruixes, en els quals tothom és bruixa o bruixot ja des del naixement: tenen aquesta fama les viles d'Altafulla, Cadaqués, Centelles, Llers, Molins de Rei i altres. Però en els pobles que no tenen aquest estigma, la condició de bruixa s'ha d'adquirir individualment i voluntàriament, mitjançant un pacte amb el dimoni, qui, prèvia renúncia a la fe cristiana i a la pròpia salvació per part de l'aspirant, concedeix a aquest o aquesta certs poders màgics i es converteix en el seu caporal. Diuen que per fer-se bruixa una persona necessitava esser presentada al diable o al rei dels bruixots i sotsmesa a les cerimònies de la iniciació, que solien celebrar-se dins un gran coval i en les quals el neòfit no podia pronunciar el nom de Déu. El dimoni és considerat com a president de totes les reunions de bruixes i bruixots, on generalment apareix aquell en forma de boc (antigament anomenat el boc de Biterna). En fer una persona el pacte amb Satanàs i ingressar així en el gremi de les bruixes, el diable li fa un senyal a l'esquena, deixant-hi un clot on pot arribar a posar-se una agulla de cap. A més d'aquest senyal, hi ha altres maneres de conèixer si una dona és bruixa: en el Baix Empordà, fan ballar un sedàs sobre una punta d'estisores, dient certes fórmules imprecatòries i anomenant la persona que volen sotmetre a prova: si el sedàs balla, aquella persona és bruixa; si no balla, no n'és (cfr. Catalana, i, 44).—Les bruixes coneixen les virtuts de totes les herbes, de les quals es valen per fer llurs preparats màgics per embruixar o donar mal; es diu que l'herba que aprecien més és la ruda (que en algunes comarques s'anomena herba de bruixa). Les principals facultats que tenen, són: fer mal a la gent, no sols posant-la en contacte amb coses metzinoses, sinó també introduint a les cases objectes sobre els quals han pronunciat paraules malèvoles, especialment agulles; fer patir els infants clavant-los una llarga agulla al cor o al clatell; fer tornar eixorques les dones, o interrompre la gestació i impedir el part; congriar les pedregades i dirigir-les cap a l'endret on volen fer mal; convertir-se en animals, especialment en gats, cabres, porcs, ases o mules, sempre de color negra. Se diu que en divendres tenen la facultat de sentir tot allò que es diu d'elles, i prenen terrible venjança d'aquells que en diuen mal. Tenen especial amistat amb certs animals, principalment amb galls blancs, gats negres i bocs, amb els quals comuniquen i dels qual se serveixen per acomplir llurs malifetes.—En general les bruixes són persones com les altres durant el dia, tant que molt sovint els seus parents no saben res de llurs bruixeries; i a la nit, d'amagat de tothom, adquireixen les facultats màgiques i fan totes les malvestats. Se conten diferents procediments per passar les bruixes de l'estat de persona normal al d'essers malèfics. La manera més coneguda de fer-ho consisteix a despullar-se totes nues, untar-se amb certa greixina o altra substància màgica i pronunciar determinades paraules a la vora de la llar, que fan que la bruixa prenga la volada per dins el fumeral i se'n vaja volant allà on vol anar. Les paraules que pronuncia són de diverses fórmules; les més conegudes a Catalunya són aquestes: «Alta fulla!»«Alta fulla xemeneia amunt!»«Vola fulla!»«Fulla sobre fulla!»«En l'aire fulla!» A València diuen que per volar havien de dir: «Vola per damunt sota!», i que una vegada un bruixot digué «Vola per davall sota», i en lloc de pendre per amunt es posà a donar tutups per terra (Martí G., Tip. mod. i, 116). Diuen que abans de posar-se la untura, posaven un braç d'infant a cremar, la qual cosa feia que ningú de la casa es pogués despertar i descobrir l'escena. A Eivissa diuen que el suc de què s'unten per volar és greix d'infant. També es diu que les bruixes que són casades, abans de fer el viatge volant, posen un tió dins el llit perquè si el marit endormiscat se gira trobi l'embalum i no s'adoni que no hi ha la muller; i si tenen fills petits, abans de sortir de casa escupen a terra, i si, mentre són fora, l'infant plora i les crida, la salivada respon per elles i aconsola l'infant com si fos sa mare. Altra manera de passar de l'estat normal al de bruixa, és refregar-se tota nua per un esbarzer (car les punxes d'aquest no li fan cap mal); la mateixa operació, repetida en tornar del viatge malèfic, li fa recobrar l'estat normal. «També es creu que poden passar del seu estat normal al de bruixeria si es passen una agulla de fer mitja per l'orella esquerra fins que un dels seus caps surti per la dreta. Conserven el seu estat de bruixeria mentre tenen una d'aquestes agulles atravessades, i es desfà l'encís en treure-se-la. Es també molt general la creença que les nits que les bruixes no surten a fer de les seves, vénen obligades, al punt de mitjanit, de dir una oració de bruixeria; si no ho fan, perden la seva virtut i són fortament amonestades pel cabró, boc o dimoni que les mana. Quan una bruixa, per una o altra causa, vol deixar d'esser-ho, no ho pot fer sense haver cercat primer una altra que la vulgui substituir, ja que el nombre de bruixes mai no pot disminuir, però sí que pot augmentar. Les bruixes, quan es fan velles perden la seva força i el seu do de tals, i si el volen conservar han d'ensenyar el detràs a la lluna totes les nits que aquesta brilla; sense complir aquesta prescripció, perdrien el seu poder i esdevindrien iguals als altres mortals» (J. Amades, BDC xv, 15-16).—Cada dissabte les bruixes celebren unes grans reunions, a les quals no poden faltar, que són presidides pel diable o rei de les bruixes, en forma de boc. La nit de Sant Silvestre (31 de desembre) és considerada la festa major de les bruixes. Diu que aquella nit es reuneixen a un punt enlairat les bruixes de cada comarca i dansen amb gran gatzara mentre el dimoni toca el violí (creença del Pla d'Urgell). En la dita nit també és major el poder malèfic de les bruixes; diuen que si aquell vespre no senyen bé els infants, les bruixes els arrosseguen fins a la botera de la porta (Urgell). A Bagà és creença molt estesa que per celebrar la dita nit, les bruixes ballen dalt Pedraforca, passant d'una cuculla a l'altra amb una granera entre les cames.—Com que el fonament de la bruixeria està en el pacte amb el dimoni, s'atribueix a les bruixes una gran aversió a l'aigua beneita i a certes cerimònies religioses: l'aigua beneita els fa molt de mal, i per això quan entren a l'església no en prenen, car si la tocaven sentirien una forta fiblada. També es diu que, si al fons de la pica beneitera es posen encreuades dues agulles de picar, totes les bruixes que passen per davant la pica queden encortades i no poden seguir envant ni enrera. És creença que quan el capellà alça l'hòstia, totes les bruixes presents la veuen vermella, color del dimoni; i a Menorca diuen que quan el celebrant es gira, veu les bruixes amb la cara girada. Quan el capellà ha acabada la missa, si es descuida de tancar el missal, les bruixes no poden sortir de l'església i es posen a donar voltes i més voltes sense poder trobar la porta per fugir.—Hi ha diferents maneres d'alliberar-se de les males arts i poder de les bruixes. Un dels bons mitjans per això és posar-se una peça de roba al revés (especialment la camisa o les mitges). Diuen que també és eficaç, en les dones, portar el mocador del cap amb el pany petit damunt el gros (Empordà). També és creença estesa que per immunitzar una casa contra les bruixes no hi ha com posar sota la teulada una pedra de sílex pulimentada de les que es troben com a deixalles dels temps prehistòrics, i que per això s'anomenen pedres de bruixa. Però els remeis que són considerats millors contra les bruixes, són l'aigua beneita, les branques de llor beneit del dia del Ram, el romaní i olivera beneits, etc. El pa és també considerat com a virtuós contra tals éssers; hi ha moltes cases catalanes on el més vell de la família, el primer dia de cada any, posa un bocí de pa dins el calaix de la taula, i aquell pa no el toquen mai, fins que al cap d'anys arriba a haver-n'hi molts de crostons, i és creença que la seva conservació esquiva les males arts i duu la felicitat a la casa. «Quan alguna bruixa passa per la vora d'algú, o hi parla o se'l mira, el seu poder malèfic es pot destruir fent la figa, o sigui tancar la mà i introduir el dit pols entremig de l'índex i del mig; entretant es posa la mà a la butxaca o sota el davantal perquè la bruixa no vegi el conjur, mentre es diu: La figa i la flor; la figa et faig, gardela; la figa et faig i al dimoni la donc. Pèl de llop, tres cops en creu; posat dintre d'una bota, que mai més pugui rebotre. Aquestes fórmules màgiques, acompanyades del gest indicat, serveixen per a conjurar el poder dolent de les bruixes que són al davant o a la vora. També esquiven les bruixes els animals blancs d'aquelles espècies en què aquest color no abunda, com bous, cabres, etc.; és per això que es procura conservar els animals d'aquest color en les ramades, les quals es creu que per ells són preservades de les males arts de bruixeria. En canvi, els galls blancs són tinguts com amics i protectors de les bruixes» (J. Amades, BDC xv, 18). A Santa Coloma de Queralt ens contaren que, en conèixer una bruixa, acostumaven pegar cops de bastó a una albarda, i amb això la bruixa s'inflava i moria. A la mateixa vila ens digueren que, per conèixer l'hora en què una persona està embruixada, posen aigua dins un plat i llavores hi tiren oli, dient: «Si estàs embruixat al matí, valga'm Déu i Sant Martí; si estàs embruixat al migdia, valga'm Déu i Santa Maria; si estàs embruixat al vespre, valga'm Déu i Sant Silvestre»; i si l'oli fa com a serpetes en alguna d'aquestes invocacions, és que l'embruixament és en aquella hora.—Hi ha una multitud més de supersticions sobre les bruixes i es conten infinitat de casos de bruixeria que farien interminable aquest article si els haguéssim de retreure tots. Per una informació més completa, vejau: Joan Amades, en Butll. Dial. Cat. xv, 8-23; Apeles Mestres, en Arx. Trad. i, 183; Salvador Vilarasa, en Scriptorium, n.olxix (setembre 1928); Antoni Griera, en Butll. Dial. Cat. xviii, 16, 42; Joan Amades, en Butll. Dial. Cat. xviii, 230, 273; Antoni M.a Alcover, Rondayes Mallorquines, v (2.a edició), 125-161.
    Fon.:
bɾúʃə (pir-or., Empordà, Plana de Vic, Pla de Bages, Vallès, Pla de Barcelona, Penedès, Bal.); bɾúјʃə (Camp de Tarr.); bɾúʃa (Vall d'Àneu); bɾúʃɛ (Pla d'Urgell); bɾúјʃa (Val.).
    Intens.:
bruixeta, bruixota, bruixassa.
    Etim.:
desconeguda. A un document medieval escrit en llatí i citat per Du Cange, surt la forma broxae com a sinònim de ‘fetilleres’. El filòleg italià C. Nigra proposà (Arch. Glott. It. xv, 507) l'etimologia llatina brŭscu ‘calàpet’ per explicar el cast. brujo, l'ant. fr. bruesche i algunes formes dialectals italianes; i explicava el canvi de significat pel caràcter fadat que en l'edat mitjana s'atribuïa al calàpet. Aquesta opinió fou acceptada per Körting LRW 1601 a, però no ho és estada pels etimologistes posteriors Meyer-Lübke i Wartburg. L'origen de bruixa (i del cast. bruja, arag. broixa, port. bruxa, etc.) és encara avui un enigma. Segurament és pre-romà (J. Corominas en Vox. Rom. ii, 162) i fins potser no indoeuropeu (J. Hubschmid en ELH, i, 64).