Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. cap
veure  2. cap
veure  3. cap
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. CAP m.
I. || 1. Part superior del cos de l'home, i anterior de la majoria d'animals, en la qual està el cervell i els principals òrgans de la sensació; cast. cabeza. Si és hom deu tenir lo cap descobert, Eximenis Conf. 6. Los cauallers an anar tots armats del cap tro sus als peus, Flos med. 14. Llevar lo cap de les espatles: decapitar (ant.). Fora stada poca marauella no li hagués fet leuar lo cap de les spatlles, Tirant, c. 100. La dita part del cos de l'home pren diverses denominacions adjectives: a) Segons la seva grossària. El cap molt gros es diu cap de bou (Cat.), cap de meló (or., bal.), cap com una barcella (val.), cap com uns tres quartans (or.).—b) Segons la disposició dels cabells. Cap de blens: cap despentinat (or.). Cap de farina: el que té els cabells blancs (Empordà). Cap d'escarola: el que té els cabells ben curts i caragolats (or.). El que no té cabells es diu cap pelat, cap de catúfol (Empordà), cap de llauna (Empordà), cap de plata (Mall.), cap de Sant Marc (Sineu), cap com un genoll (Val.).—c) Segons la seva posició. Cap alt: quan està dret i amb tendència a mirar amunt. Cap baix, o cap cot, o cap jup, i antigament cap cli: el que està inclinat, dirigit a terra. Humil estant ab lo cap cli, Fasset, p. 210. Cap per amunt: es diu d'una persona o cosa posada en posició normal. Cap per avall: persona o cosa posada en posició inversa de la normal. Depressa, com la candela que crema cap per avall, Picó Engl. 50.—d) Segons les seves lesions o dolors. Cap de cadernera: el que té un trenc i està vermell de sang (Mall.). Cap espès (or.) o cap carregat (bal.): el cap dolorit. Cap de llupia: nom popular d'un home que va amb una vesta i un caparràs amb una llupia davant la processó, per les festes de Sant Miquel (Vic).
|| 2. Cap de mort: crani.
|| 3. Part d'un vestuari que correspon al cap. Sis bombardes a sos mascles, sis caps eo celades, doc. a. 1485 (Arx. Gral. R. Val.). Cap d'arnès: elm (Un Mall. Dicc.). Caps de ferro: els homes que van vestits de soldats romans a la processó de Setmana Santa (Pego). Cap d'olla: el soldat romà que porta l'elm sense plomall en la processó del diumenge de Rams (Tortosa).
II. Part superior del cos de l'home, considerada com a residència del pensament; cast. cabeza. Yo tem de mort lo cor e mes lo cap d'aquella que de present es amant, Ausiàs March, lxxxv. Tenir bon cap, o molt de cap: esser molt intel·ligent. Tenir poc cap, o mal cap: esser curt d'enteniment. Cap obert o cap desfet: intel·ligència molt clara, gran talent. a) Per designar l'enteniment molt curt hi ha una multitud d'expressions formades amb el mot cap: cap aigualós (val.), cap clos (bal.), cap d'ase (bal.), cap de burro o cap de ruc (cat.), cap de barana (or.), cap de be (men.), cap de blens (or.), cap de carabassa (cat., bal.), cap de caraina (or.), cap de ferrada (mall.), cap de pa (cat.), cap de pasta (or.), cap de poal (mall.), cap de sola (men.), cap d'estopa (or.), cap de tartana (ross.), cap de tòtina (Ribera d'Ebre), cap de xai (Empordà). cap d'oriol (men.), cap d'uaixa (men.), cap d'uiastre (men.), cap dur, cap de maça (men.), cap gros (Vallès), etc.—b) Per indicar el poc seny, la lleugeresa en les obres, la falta de prudència, la irreflexió, hi ha totes aquestes fórmules: Cap buit, cap d'aigo (mall.), cap de carabassa (or.), cap de gri (mall.), cap de moixeta (mall.), cap de pardals o de pardalets (or., occ., val.), cap de rafel (mall.), cap d'estopa (cat.), cap esflorat (mall.), cap fluix (or.), cap lleuger (mall.), cap sense cervell (or., occ., bal.), cap sense dents (Camp de Tarr.), cap verd (or., occ., bal.), cap verjo (mall.), etc.—c) Per expressar l'enteniment avalotat, esborrajat, fàcil d'exaltar, es diu: Cap calent (or., occ.), cap de divissori (Olot), cap de tribulacions (Lluçanès), cap de trons (or.), cap de vent (or., occ., mall.), cap ferit (mall.), cap sorolla (Tarr.), cap escabellat, etc.—d) Les principals expressions per designar l'enteniment tenaç en ses idees i difícil de convèncer, són: cap de mastre (ross.), cap d'aram (mall.), cap de ferro (mall., men.).
III. || 1. La part superior del cos, presa per la persona mateixa o per cada individu d'una espècie; cast. cabeza. «Ens toquen dos pans per cap»: dos pans per cada persona. Que ho pertissen per caps o per nombres de pressones, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 75). Després dels fideus, lo criat porta per cap una costella, Alm. Ross. 1923, p. 43. «Baratar cap per cap»: fer un barat canviant una o algunes coses amb el mateix nombre d'altres coses. Cap de bestiar: cadascun dels animals que formen part d'un ramat o conjunt de bestiar. El pla de Beret es l'herbei més gran... No es cap raresa que hi pasturin 60.000 caps en bon temps, Verdaguer Exc. 40. Cap de caça: animal que s'agafa en la caça (Maestrat).
|| 2. La dita part del cos, presa per la vida mateixa de la persona; cast. cabeza: E asso sots pena de perdre lo cap si serà hom de paratge, doc. a. 1400 (BSAL, ix, 272). «T'hi va el cap»: t'hi va la vida. «M'hi jugaria el cap»: m'hi jugaria la vida. En aquest sentit s'usava i s'usa encara el mot cap en flastomies, imprecacions o juraments, formant locucions com aquestes: «Cap sagrat!»; «Cap de Déu!»; «Cap de creu!»; «Cap de tal!»; «Pel meu cap!». Per lo meu cap, no mereixes viure, Faules Isòp. 8. Que's creuen aquestes que'ns donem: per lo cap de tal! si'ns sabiem menjar los cavalls per fam, no'ns donavem a tan ruin gent, doc. a. 1524 (BSAL, viii, 75). Ay cap de greus en la gent!, Rector de Vallfogona. Posar (una finca o altra propietat) en cap de qualcú: registrar-la a nom seu, declarar-la propietat d'ell.
IV. || 1. El personatge principal d'una empresa, ocupació o col·lectivitat; cast. cabeza, jefe Nostre seinor qi es cab de totz omens, Hom. Org. 6 v.oLo dit Ifantilla qui era cap o guiador de sarrahins, Marsili Cròn. ll. 2. Ell era també cap de son llinatge, Llull Blanq. 1. Comana per major e per cap lo senyor en Pere, Muntaner Cròn., c. 14. Es rey l'enteniment e regina la volentat,... e cap dels cavallers lo franch arbitre, Eximenis Reg., c. 3. Esser de cap: esser dels principals, tenir predomini i autoritat. E lo marques del Guast, lo comte Plegamans; aquests son los de cap, Tirant, c. 144. Fer bon cap: dirigir bé. No fehya bon cap en la nostra fazenda ni en la sua, Jaume I, Cròn. 152. Donar cap a alguna cosa: atendre-hi, procurar-ne la realització. Conseller en cap: el president dels Consellers. Jurat en cap: el president dels antics Jurats de la ciutat. Prengueren en mig de si lo jurat en cap e posaren-se en ordre, Villena Vita Chr., c. 57. Tres per consellers en cap, tres per segons, doc. a. 1493 (Jocs Fl. 1895, p. 202).Cap de casa: el qui porta la direcció d'una casa o família. Convocant tots los caps de casa, doc. a. 1598 (Segura Hist. Sta. Col. 154).Cap de colla: el treballador principal d'una colla de feina, qui dirigeix aquesta (or., occ., val.); en general, el qui porta la direcció d'un aplec de gent dedicat a un afer. Un lladre de camí ral qui és de lladres cap de colla, Verdaguer Fug. 37. Cap d'era: el treballador que dirigeix la batuda (Cat.). Cap de s'escarada: en el tall de segadors, el qui va davant de tots, dirigeix la feina, cobra la soldada de tots els operaris i els la reparteix (Mall.). Cap major: el qui dirigeix el tall de segadors (Artà). Cap de dol: el qui presideix el dol en l'enterrament i els funerals (or., occ.). Los consellers son lo cap del dol y tenen lo dol fins a esser feta la sepultura, Ardits, iii, 445 (a. 1531). Durant els oficis, el cap de dol dóna les candeles, Scriptorium, oct. 1925. Cap de dola: la dona que presideix el dol (Ripollès, Plana de Vic). La cap de dola porta una cistella amb una oferta, Scriptorium, oct. 1925. Cap de cos: cap de dol (Camp de Tarr.). Cap de dansa: el qui dirigeix una dansa en les festes populars (Cat.);—met., el qui du la direcció d'una empresa o negoci, especialment d'un afer poc escrupulós. Cap de joglar: el minyó que lloga els joglars per fer ballar (Conflent). Cap de deena: caporal que comandava deu homes en les companyies de cent (Val.). Cap de guaita: caporal dels homes encarregats del servei de vigilància, en les hosts i ciutats antigues. Lanterner de cap de guaytes, Spill 883. De las obligacions del cap de guayta de la ciutat, Moradell Prel. 9. Cap d'altar: sant patró, que ocupa el lloc principal d'un altar. Lo dia de S. Gili, cap de altar de la present vila de Torà, doc. segle XVI (Catalana, vii, 575).Cap de mester (ant.): prohom d'ofici o gremi de treballadors. Continuam de rebre homenatge de tots cavallers... e homens de compte e caps de mesters, Pere IV, Cròn. 151. Cap mestre (ant.): mestre principal d'un ofici. Los caps maestres fusters han de salari lo dia II sous 4 diners, doc. a. 1377 (Aguiló Dicc.). Cap de vila: el batle (Valls). Cap d'obra: mestre de cases (Lledó). Cap de pastera: operari flequer que dirigeix l'operació de pastar, pastant ell també a un extrem de la pastera (or., occ., val.). Cap d'aula: l'estudiant millor o dels millors de la seva classe (Vic). Cap i causa (Tortosa), o cap i laula (Empordà), o cap i laura (Gòsol): que indueix altra gent a fer alguna cosa, especialment malifetes, i dirigeix la realització de aquestes. Cap de bandolina: qui dirigeix una partida de rebels o de malfactors (Mall.). Cap de taula: el qui ocupa el lloc de preferència en la taula de menjar. El vell padrí, cap de taula, Ramis Clar. 51.
|| 2. Lloc de preferència; cast. cabecera. Lay es cap de la taula on seon li mellor, G. de Cervera 109. Mira entorn l'apostolat i a Jesús al cap de taula, Verdaguer Somni 216.
|| 3. Localitat príncipal d'una regió, en la qual té residència el príncep o persona constituïda en autoritat; cast. capital, cabeza. Aquella ciutat fo, en lo començament del mon, cap dels prophetes, Llull Gentil 244. Maylorcha era cap de les altres yles, Jaume I, Cròn. 47. Tan excellent ciutat com es aquexa, cap maior e maestra d'aquex regne, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 537).a) Fer cap d'un lloc o a un lloc: habitar-hi, prendre aquell lloc per residència. E feyen cap de les cases de les santes dones, Pere Pasqual Obres, i, 39.—b) Fer cap a un lloc: anar hi per passar-hi més o menys temps. A França, hont han fet cap soldats de totes les terres, P. Aldavert (Catalana, i, 462).
V. || 1. La part més alta d'una cosa; cast. cabo, cima. «Quan arribeu a dalt al cap de la muntanya». «Un cap de tossal»: cim de muntanya (Tamarit de la L.). Cap de casa: algorfa (Ribagorça, Pallars, Urgell). Viu al cap de la casa dos lits, Llull Blanq. c. 15. Isqué-li corrent al cap de l'escala, Tirant, c. 229. Si donchs no muntauen sus alt al cap de la penya, Flos medic. 132 vo.
|| 2. La part anterior, per on comença una cosa; cast. cabeza, principio. En la cambra... qui es en lo cap de la sgleya vers la porta maior, doc. a. 1436 (Miret Templers 568).Cap de feina: bocí de pasta que els flequers deixen d'una fornada i que serveix de llevat per una altra fornada (Girona). Cap d'any: el dia primer de gener, que comença l'any. Ffo la festa de capdany, Ardits, i, 25 (a. 1391). Jorn de Cap d'any, Spill 4899. Cap i cua: quantitat que comença i acaba amb la mateixa xifra i que, llegida d'esquerra a dreta, té les xifres en el mateix orde que llegida de dreta a esquerra.
|| 3. La part final, per on acaba una cosa; cast. cabo, término. Al cap: a la fi. Que al cap ell lo farà, Jaume I, Cròn. 496. Fins al cap del viatge, Consolat, c. 300. Dur o menar a cap: acabar, realitzar complidament. Venir a cap: arribar al terme de realització d'una cosa. Si vós abdós volets, la cosa venrà a bon cap, Jaume I, Cròn. 146. Les coses que hauem començades hauem gitades, la mercé de Deu, a bon cap, ibid. 167. Que ell fos vengut a cap de la dita conquesta, Muntaner Cròn., c. 13. Cel qui dau les aventuras menar a cab, Graal 8. Per du a cap sa nostra empresa, Roq. 31. Al cap de... (aplicat al temps): indica el terme de certa duració. A cap de algun temps, Pere IV, Cròn. 28. Tornant al cap dun poch, Turmeda Diuis. 21. A cap de una peça, Eximplis i, 33. A cap d'una gran stona, Scachs 93. Dia 6 de juny, cap de octava de Corpus, Rúbr. Bruniquer, v, 297. Cap d'any: aniversari (or.). Misses del terç jorn o misses de cap dany, doc. a. 1436 (Miret Templers 455). Men sie feta novena y cap de any, doc. a. 1556 (arx. de Fulleda). Encara... pel cap d'any del succés aterrador li torna el tremolor, Verdaguer Euc. 260. Cap de mes: commemoració que es fa d'un difunt en complir-se el mes de la seva mort (pir-or.). Li va fer dir el bé, novena y cap de mes, Casaponce Contes Vall. 142. Cap de setmana: el dissabte, el dia que acaba la setmana de treball (Cat.).
|| 4. Extremitat, en general; part per on comença o acaba una cosa; cast. cabo, extremo. Troba lo breu... e cant el lach legit de cab a cab, Graal 183. Veig que... voleu passar per carrer qui no ha cap, Tirant, c. 210. Una toca blanca ab caps de grana, Inv. Exarch. Allà dalt, al cap damunt del turó, Verdaguer Exc. 76. La tomba és allà al cap d'avall que'ns aguaita, Verdaguer Ayres vii. De cap a cap de carrer, Penya Poes. 66. De cap a cap de s'any, Roq. 25. Cap de cantó: angle sortit que fan les parets d'una casa en la revogida. Cap de paper: bocí de paper. Millor que si me l'hagués escrita en un cap de paper, Verdaguer Rond. 33. Cap de peça: cadascun dels extrems d'un tros de roba on hi ha les llistes, o sia els senyals de començament i acabament de la peça, posades en el tissatge (Barc.). Especialment: a) Prolongació del terreny dins la mar; cast. cabo, promontorio. La nau feu vela e vingué el cap de sanct Vicent, Tirant, c. 86.—b) Cadascun dels fils o brins que van units per formar un cordill, una corda, etc. Cap de cerol: bocí de fil encerolat que serveix per cosir sabates (Mall.). Corda de tres caps: la que es compon de tres cordills o fibres reunides formant espiral.—c) Cap de corda, o simplement cap: tros de corda, de llargària variable, que s'usa en el treball, especialment en la maniobra de nàutica; cast. cabo. Per hun cap dargue de canem, doc. a. 1457 (Arx. Gral. R. Val.). Alguns caps de maniobra usats, doc. a. 1780 (Rev. Men. xix). Caps de revés: les escotes de barlovent i les bolines i bolitxes de sotavent que no serveixen en les posicions de bolina. Cap de treure: llibant que serveix per treure les barques de l'aigua (Empordà). Cap de Sant Pere: corda molt gruixada, amb una gassa de mà a l'extrem, que serveix per estirar des de terra una barca que està en perill (Barc., Blanes, Costa de Llevant). Cap sord: cap de corda que està tot sol, és a dir, que no és paral·lel ni s'ajunta amb un altre per subjectar algun pes durant una maniobra. Cap volant: el del sardinal que està situat més lluny de la barca (Vinaròs).—d) Cap de núvol (Cat.), o cap de nivolat (Men.), o cap d'ennigulada (Mall.): núvol solt, que sol produir una pluja breu. Eix cap de núvol tan negre no és pas signe de bon temps, Verdaguer Monts. 57. Per analogia del cap de núvol, s'usen aquestes altres expressions: Cap de fibló: remolí de vent (Mall., Men.). Cap de vent: bufada de vent impetuosa i breu. Ja es cap de vent va desmaiant, Ruyra Pinya, ii, 59. El pastor y el nen bufaren com un cap de tramontana, Vict. Cat., Sol. 90. Cap de riu o cap de torrentada: avinguda impetuosa i breu d'un riu, d'un torrent, etc.—e) pl. Caps: rebuigs de matèries filades, que quan són nets se desfibren en les màquines diables per a tornar-los a filar, i del contrari s'utilitzen per a la neteja de la maquinària, en lloc de drap (Barc.).—f) Cadascun dels temes o punts que es tracten en una conversa o en un escrit; cast. capítulo, extremo. Al segon cap vos responem... per fer resposta al comte de Foix a una letra... per ço com la dita letra contenia molts de caps, doc. a. 1462 (Col. Bol. xxii, 35). Dexant tots los caps de vostra resposta, Proc. Olives 641.—g) Cap de fil: principi d'una sèrie de cavil·lacions o raonaments.
VI. Forma part del nom de molts d'animals:
|| 1. Cap blanc: au palmípeda de la família de les mèrgides: Mergus albellus (Mall., Men.); cast. serratilla. (V. àneda, || 8). Té el cap blanc amb una retxa verda al voltant de cada ull.
|| 2. Cap blau: ocell de prat, gros com dues perdius, que té el cap de color blau (Mall.).
|| 3. Cap d'ase o cap bou: peix de la família dels tríglids: Trigla milvus Bp (Val.); cast. lira.
|| 4. Cap de bou: larva de la granota, que té el cap molt gros (Arles, Oleta, Cotlliure, Empordà, Barc.); cast. renacuajo. Aquella criaturota desnarida, que semblava un cap de bou de grossa que tenia la testa, Pous Per la vida30.
|| 5. Cap de coníll: peix de la família dels discobòlids, de l'espècie Liparis, segons Torra Dicc.
|| 6. Cap de mort: larva de la granota (Illa del Tec).
|| 7. Cap d'olla: a) Mamífer cetaci de la família dels delfínids: Globicephalus melas (Mall., Men.); cast. calderón. Té el cap molt rodó, el cos estret i llarguer, les aletes pectorals molt llargues; és de color negrós amb una retxa blanca pel llarg en el ventre; té devés quatre metres de llarg.—b) Mamífer cetaci de la família dels delfínids: Phocaena communis (Mall., Men.); cast. marsopa. Té una llargària de dos o tres metres, el cap rodó, el cos fusiforme, l'esquena negra amb lluentors verdoses o violàcies, i el ventre blanc.
|| 8. Cap gros: a) Larva de granota (Empordà, Berguedà, Ripollès, Plana de Vic., Barc.).—b) Mamífer cetaci de la família dels fisetèrids: Physeter catodon; cast. cachalote. Té una vintena de metres de llarg; és de color negre i té el cap molt gros i acabat en un pla vertical en la part anterior.
|| 9. Cap negre: ocell de la família de les túrdides: Sylvia atricapilla; cast. curruca de cabeza negra.
|| 10. Cap pla: peix semblant a la llissa, que té el cap planer, la panxa blanca i l'esquena de color de plom (Bal.).
|| 11. Cap roig: a) Peix de la família dels escorpènids: Scorpaena scropha L. (Mall., Men.); cast. raño, escarcho.b) Au aquàtica de l'orde de les palmípedes, de les espècies Anas ferina i Anas penelope (Gir.). (V. àneda, || || 10, 14).
|| 12. Cap tinyós: peix de la família dels escorpènids: Scorpaena ustulata Loewe (Mall., Men.); cast. rascacio. És molt semblant a l'escórpera, però un poc més rabassut.
|| 13. Cap vermell: au palmípeda de l'espècie Fuligula ferina (Bal.); cast. miluino.
|| 14. Caps i ànimes. conjunt de peix menut, com a cucs (Cat.).
VII. Forma part del nom de diverses plantes.
|| 1. Caps blancs: a) Planta de la família de les crucíferes: Iberis amara L. (or.); cast. zarapico.b) Planta de la família de les crucíferes: Alyssum maritimum (or.); cast. mastuerzo marítimo.
|| 2. Caps blaus: a) Planta liliàcia de l'espècie Muscari racemosum; cast. nazarenos. Jo m'ornaré amb bonicoies violetes i capblaus, Atlàntida (V. barralets).
|| 3. Caps d'ase: a) Planta labiada de l'espècie Lavandula stoechas L. (pir-or., or.); cast. cantueso. (V. tomaní).—b) Planta de la família de les compostes, espècie Cirsium ferox (or., occ.); cast. cirso (V. cardigassa).
|| 4. Caps de borró: planta labiada Lavandula stoechas (Ross., Conflent). (V. tomaní).
|| 5. Cap de bou: planta poligonàcia de l'espècie Rumex bucephalophorus (Val.)
|| 6. Cap de col: col de cabdell (Cat.), o sia la varietat capitata de la Brassica oleracea. També se'n diu cap de lladre, nom que prové de cabdellada, per etimologia popular.
|| 7. Cap de moro: planta liliàcia de l'espècie Muscari comosum (Mall.); cast. guitarrillo. (V. barralets).
|| 8. Cap de mosca o de mosquit: planta crucífera de l'espècie Clypeola Jonthlaspi L. (Cat.).
|| 9. Cap de soldat: col de cabdell (Cat.) (V. cap de col).
|| 10. Cap de Turc: planta cucurbitàcia de l'espècie Cucurbita melopepo (Cat.); cast. calabaza deturbante.
|| 11. Cap d'ocell: planta de la família de les compostes, espècie Senecio vulgaris (Arles); cast. hierba cana (V. apagallums, II, || 3).
VIII. En la tecnologia de diferents arts i oficis:
|| 1. L'extrem més voluminós d'un clau o agulla, oposat a la punta; cast. cabeza.
|| 2. La part més voluminosa del ferro del martell, que és la que pega (Mall., Men.).
|| 3. Disc de devés 30 cm. de diámetre, on els ollers col·loquen els pastons per muntar les olles (Pòrtol).
|| 4. L'anvers d'una moneda, on hi sol haver gravada la figura del governant, per oposició a creu, que és el revers, on va gravat l'escut (Cat.); cast. cara. «Jugar a cap o creu». Donar alguna cosa a cap i creu: vendre-la a preu molt baix (Camp de Tarr.).
|| 5. pl. Els estrenyedors que es posen darrera les armilles i els pantalons (Barc.).
|| 6. Cap de cavall: en els torns de manyà, placa de ferro amb traus colissos per a fíxar-hi la roda dentada reguladora del moviment rotatori del caragol (Barc.).
|| 7. Cap de frare: a) Peça de ferro de forma triangular que serveix per sostenir i subjectar el pestell (Terrades).—b) Barrina o trepant que té la punta cònica amb estries convergents (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. barrena cónica.
|| 8. Cap de gat: pedra de quarteró per avall, o sia, d'unes cinc o sis lliures de pes (Pego).
|| 9. Cap de moro: a) Cap de mort de molí (St. Llorenç des C., Manacor).—b) Bolla de plom penjada com a senyal a les peces de roba per vendre.—c) Tap d'un alambí que usen sense refrigerant, de manera que cau l'aigua destil·lada; cast. cabeza de moro.
|| 10. Cap de mort: a) Peça que va col·locada de pla damunt l'extrem de la roda de proa de la barca. Un ram de flors a sa galeta, i un altre as cap de mort per a tapar-li sa calbura, Ruyra Pinya, ii, 38.—b) Espècie de capsa de ferro, de forma semicircular, que a l'ensems fa servei de tapa i de suport a la roda intermèdia que transmet el moviment del corró ratllaf de darrera al d'enmig, en certes màquines de filatura (Barc.).—c) En el molí de vent, cabota cilíndrica de ferro fus, que sobresurt de la mola de davall; dins ella va ficada la part superior del badil, i té una mòssa en la qual encaixa la forcada i l'ansa (Mall., Men.).—d) En la impremta, negror o taca que resulta en fer-se l'estampació, per haver-se col·locat una lletra invertida.—e) En el joc de les olles, pedreta que es posa en l'olla o forat del qui té sis faltes (Vic.).
|| 11. Cap de tinya: peça en forma d'esclop, amb que acaba la roda de proa dels llaüts i falutxos (Barc.). És sinònim de cap de mort.
    Loc.

Alçar el cap, o aixecar el cap: cobrar forces, vèncer una malaltia, tribulació o gran dificultat.—Alçar el cap: anar-se'n decididament, empendre la marcha cap a un lloc determinat (Mall.). Me va pegar l'humorada d'alsar el cap y partir cap a Valencia, Penya Mos. iii, 112.—Treure el cap: començar a sortir, a deixar-se veure una persona o cosa. «El sembrat ja treu lo cap» (Andorra).—Anar amb el cap alt: anar amb dignitat, sense avergonyir-se. Jo puch anar pel mon ab lo cap ben alt, Penya Mos. iii, 147. Anar amb el cap sota l'ala o amb el cap davall la clova (Empordà): anar capbaix, sense força o sense coratge.—De cap a peus: completament, sense minves. L'erras de cap a peus, Penya Mos. iii, 36.—No tenir cap ni peus, o no tenir cap ni coa (ant. no tenir cap ni sòl): esser fet irracionalment, de mala manera.—Girar cap en coa: girar-se per fugir (Mall., Men.); cast. volver grupas.Estar treu cap treu maga: estar a l'aguait, mirant i procurant no esser vist (Mall., Men.).—No mírar cap ni cara: no guardar consideracions, obrar enèrgicament (Mall., Men.).—Posar el cap dins s'almud: entossudir-se (Mall.).—Tenir es cap dins s'aumud: no sentir la veu del qui crida (Mall.).—Dur es cap tapat: estar obcecat (Mall.).—Tapar el cap a qualcú: perdre la confiança en ell, considerar-lo inútil (Mall.). Y es mestre ja los havia tapat el cap, Aguiló C., Rond. de R. 13.—Pegar de cap: obrar precipitadament, sense meditar les coses abans de fer-les (Mall.).—Fer un cap nou o fer dos caps a qualcú: tupar-lo fort, trencar-li el cap. Es diu principalment en expressions d'amenaça: «Mira que et faré un cap nou!»«Si t'atrapo, et faré dos caps!»—Donar-ne pel cap i pels peus: donar molta molèstia, no cessar d'amoïnar.—Rodar el cap: moure el cap horitzontalment per fer senyal que no.—Rodar el cap (a algú), o tenir rodaments de cap, o anar el cap entorn: torbar-se el cap i donar la sensació que els objectes del voltant roden. No s'hi arrisqui ab valsos, que li rodaria'l cap, Vilanova Obres, xi, 9.—Fer el cap roig (a algú): matar-lo assassinar-lo (Val.).—Pesar a algú més el cap que el cul: estar embriac (Mall.).—Treure'n el cap net: escapar d'una situació difícil sense sofrir-ne perjui (Mall.).—Donar del cap per les parets: eixir fora de son seny a força de gran irritació o disgust. Veu lo duch de Macedonia qui anaua plorant e arrancantse los cabells del seu cap... e dant del cap per les parets, Tirant, c. 472.—Pegar-se tocs pel cap (Mall.) o picar-se'n el cap (Empordà): penedir-se fortament.—Estrènyer-se el cap: afluixar-se d'una cosa, veure's obligat a prescindir-ne (Mall.). «Me pisparen es rellotge i me n'he hagut d'estrènyer es cap».—Sortir-ne amb les mans al cap (Empordà) o anar-se'n amb ses mans damunt es cap (Mall.): resultar perjudicat.—Tenir una cosa entre cap i coll: tenir-la quasi llesta, envant d'acabada (Mall.).—Tirar una cosa a qualcú entre cap i orelles: tirar-li una cosa pel cap, procurant ferir-lo (Empordà, Bal.).—No tenir-lo p'es cap ni per sa coa (a qualcú): no poder-lo veure o no poder disposar d'ell, perquè sempre está absent o dedicat a altres coses (Mall., Men.).—Pendre (qualcú) per allà on té es cap girat: anar-se'n per allà on vol, sense trava de ningú (Mall.).—No treure cap a carrer, o no treure cap enlloc, o simplement no treure cap: no venir al cas, no tenir fonament racional. Trop que no sortiria cap en lloc es casarme, Roq. 27.—Eixir cap per mans (Val.) o venir cap per mànegues (Eiv.): venir just, no haver-hi sobrant. «Avui ses faves han vengut cap per mànegues» (Eiv.).—Anar a cap i barreja: anar malament, sense orde (Vimbodí). «Tot lo món va a cap i barreja».—Donar o rebre un cap de porc: donar o rebre un gros desaire, una ofensa (Llofriu).—Posar a algú el cap com un tabal, o com un tambor, o com una tarumba (Val.), o com una olla de caragols, o com una ferrada, o com un Sant Ponç, o com uns tres quartans: marejar-lo a força de contar-li coses amoïnadores.—Buidar-se el cap o rompre's el cap: cavil·lar molt intensament i amb preocupació seriosa.—No caber una cosa dins el cap: no esser comprensible.—Llevar una cosa del cap: fer desaparèixer una idea de qualcú.—Tirar per mal cap (Cat.) o anar amb es cap an es vent (Men.): anar de les seves, obrar malament i no voler consells.—Tenir el cap a tres quarts de quinze: estar molt distret, no pensar en les coses que caldria no oblidar (Cat.)—Dur el cap calent amb alguna cosa: dur-hi una idea molt forta, estar-hi engrescat.—Fer un cop de cap: pendre una resolució important (Cat.).—Fer el seu cap envant: fer la pròpia voluntat sense escoltar raons. Al entretant feia son cap envant seguint sa seua calesa, Aguiló Rond. de R., 15.—Donar cap: despatxar o dirigir les feines o proveir a les necessitats. La ciutat de Gerona veient que null cap sen donaua a tan gran dampnatge e perdicio, sen tenia per perduda, Boades Feyts 420. He de menesté madona que don cap a ses feynes, Roq. 28.—Estar al cap d'una cosa: tenir-ne bon esment, prestar-hi atenció. Com tenim per cert Vs. ms. de nostra desgracia ne estan molt al cap, doc. a. 1584 (Boll. Lul. ii, 226).—Dur de cap: tenir en projecte o intenció. Enllestit lo que duya de cap far, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 42).—Lligar caps: relacionar una cosa amb altres. «D'aquest assumpte no puc arribar a lligar caps».—Tenir lligat a dos caps: dur entre mans dos o més negocis, per treure profit d'un si l'altre no dóna bé.—Tallar caps: eliminar resoltament les coses que fan nosa (Mall., Men.).—Tenir bon cap de llengua: tenir molta facilitat per parlar.—Parlar de cap de llengua: parlar botillós.—Tenir una paraula al cap de la llengua: estar a punt de recordar una paraula, i no arribar a recordar-la.—Parlar de cap de nas: parlar amb forta nasalitat.—Sentir una cosa de cap de nas: sospitar-la, endevinar-la.—Menjar de cap de dent: menjar lentament, sense gana.—Saber una cosa pels caps del dits: saber-la perfectament, sense vacil·lacions. An es quinze anys ja sabia pes caps des dits sa clau de fa, Roq. 19.—Tenir ses formigues en es cap des tió: estar molt irritat, a punt d'esclatar violentament (Mall.).—De cap d'ala: de primera bona, de la millor clase. Los guerrers d'ala cauen de quatre en quatre; lo rebuig, com espigues de blat, de cent en cent, Atlàntida iii. Grossos infolis hont mot per mot buidaren sos estudis teòlegs de cap d'ala, Verdaguer Flors 136.—De cap de brot: de la millor classe, dels més eminents (en bé o en mal). Es diu per analogia de la fruita de cap de brot, que és millor que l'altra fruita del mateix arbre. Collien a ferotges abraçades les delicades flors del cap de brot, Verdaguer Nerto 78.—Dur el cap curt: sofrir la part més dolenta, sobre tot esser la víctima de les pesadures dels altres (Mall.).—Pel cap prim, o pel cap baix, o pel cap curt: com a mínim. Hey devia haver, pes cap prim, més de trenta persones, Roq. 7.—Al cap i a la fí, o al cap d'avall, o al cap i a l'últim: en darrer terme, com a darrera conseqüència; cast. al fin y al cabo.Al cap darrer: finalment, com a conclusió. As cap darrer arribàrem a sa Porta, Roq. 11.—De cap a punta: del principi a la fi. «He llegít el llibre de cap a punta» (Morella).—Eixir-ne a cap: acabàr feliçment alguna cosa.—Buscar postes de sol i caps de setmana: no anar de feina, frissar de deixar-la, esser malfeiner (Cat.).—No tenir cap ni sentener: no tenir seny (or., occ., val. bal.).—De cap i de nou: des del principi. Tenir qualcú de cap d'esquila, o de cap de llibre, o de cap d'inxa (Empordà), o de cap i rebufo (Pallars): tenir-li mala voluntat, odi persistent.—Mirar de quin cap fan estelles (Mall.) o de quin cap fan osques (Men.): arbitrar mitjans per escapar d'un perill o per vèncer les dificultats del moment. Ja pots veure de quin cap feim estelles, Alcover Rond. ii, 268.
    Refr.
—a) «Cap gros, cap talòs» (Empordà). «A qui el cap li creix, el seny se li enxiqueix» (Manresa).—b) «Cap dret i cor net»: vol dir que qui té la consciència neta pot anar cap alt per tot.—c) «Cap ros, cap pollós» (Empordà).—d) «Tants de caps, tants de barrets»: vol dir que cada home té la seva opinió pròpia, i que quan són molts qui comanden no hi sol haver unitat de criteri.—e) «A on no hi ha cap, tot són coes»: vol dir que allà on no hi ha qui regeix, les coses van malament. També es diu: «Allà on no hi ha cap, no hi ha barret» (Castelló).—f) «Més val ser cap d'arengada, que coa de pagell» (or., occ., bal.). «Val més ser cap d'arengada que cua de llus» (Urgell, Segarra). «Més val ser cap de sardina que coa de pagell» (Alcoi, Menorca). «Val més ser cap de sardina que coa d'anfós» (Men.).—g) «Cap pelat, cabellera de soldat» (Barc.).—h) «Cap pelat, tothom hi té part» (or.). «Cap sense barret, tothom hi té dret» (or., bal.). «Cap sense barretina, tothom hi barrina» (Pobla de L.).—i) «Cap sense cervell no ha menester capell» (or., bal.).—j) «El mal de cap, el ventre ho sap» (Manresa). «El mal de cap, el menjar el bat» (Olot, Vic).—l) «Quan el cap fa mal, tot fa mal» (Manresa).—m) «El mal del cap, prompte mort o curat» (or.).—n) «Si et fa mal el cap, unta't el cul d'oli»: es diu satíricament per al·lusió a la desproporció entre certs mals i els remeis que s'hi apliquen (Manresa).—o) «Lo que no és a un cap és a l'altre»: vol dir que la falta d'una cosa es compensa amb l'excés d'una altra.—p) «El treball d'En Galvana és buscar cap de setmana» (Manresa).—q) «Qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de cap d'any» (or.).—r) «Qui té el cap de vidre, que no jugui a pedrades» (Mallorca). «Qui té el cap de cera, que no es posi al sol» (Mall.).—s) «El qui diu que ja sap prou, té el cap més gros que un bou» (Manresa).—t) «Qui no té cap, que tingui cames»: vol dir que qui s'oblida d'una cosa ha de caminar després per anar-la a cercar.—u) «Val més un bon cap que una ciutat» (Men.).—v) «Es cap és de s'homo»: vol dir que l'home ha de regir la casa (Mallorca)—x) «Pels caps de girall se perden les juntes» (Empordà).—y) «En tenir es cap batut se posen sa cervellera»: es diu dels qui no preveuen els perills, sinó que procuren guardar-se'n quan ja hi han caigut (Mall., Men.).
    Fon.:
káp (pir-or., or., occ., val., bal., alg.); сáp (Palma, Manacor, Pollença); сǽp (Felanitx); сeǽp (Son Servera).
    Intens.
—a) Augm.: caparro, capàs, capot, capatxo (eiv.), capél·lo (eiv.); caparrot, caparràs, cabot (val.), cabota (val.).—b) Dim.: capet, capetxo, capèl·lo, capeu, capiu (eiv.), capoi (eiv.), cabet (val.), cabiu (val.), caparrí, caparriu, caparrinet, caparrinoi, caparriniu (eiv.), caparrinoiet, cabingo (val.), caboteta (val.), cabotiua (val.), caparró, caparronet, caparroneu, capico (eiv.).
    Etim.:
del llatí vulgar capum, var. de caput, mat. sign. I.

2. CAP prep.: cast. hacia.
|| 1. En direcció (a un lloc). Prou se coneix que va cap avall, Proc. Olives, 354. Cuytà a volar cap amunt, Verdaguer Sta. Eul. 60. Eix se'n va cap al soley, aquell vers la seva cova, Verdaguer Monts. 73. Davallava cap al sot, Casellas Sots 8. S'atansà cap a on érem en Lluís i jo, Ruyra Parada 49. A Mallorca se sol usar precedit de la preposició de (de cap): Sense dir mot anaven de cap a la sortida, Costa Trad. 182. Y una pedrada brunzí de cap a ella, id. ibid. 187. «Un fadrí que s'enamora | i s'al·lota ja hi està, | n'hi pren com un hortolà | que rega i s'aigo li va | de cap a sa regadora» (cançó pop. Manacor).
|| 2. Aproximadament (a tal temps). «Cap als cinquanta anys un home ja comença a decaure». «Vindré cap allà a les vuit»: devers les vuit (or.). Cap al tard: a entrada de fosc, quan s'acosta la nit. Serà allà cap a la una del matí, Guinot Capolls 67. Desde'ls cims a son entorn | cap al tart la vista escampa, Picó Engl. 26.
    Etim.:
de cap, art. 1, aplicat a indicar la direcció per tal com el cap és la part anterior del cos i la que dirigeix el moviment d'aquest. La construcció mallorquina de cap a, amb la preposició de, representa un ús més acomodat a la gramàtica del català modern, preferentment preposicional en sa sintaxi; en canvi, la construcció cap a (sense la preposició de) representa una supervivència de la sintaxi antiga, car és un cas d'ablatiu absolut (llatí capite ad) comparable al del castellà hacia (<llatí facie ad). En algunes comarques valencianes s'ha perdut la noció de la identitat etimològica del cap preposició amb el cap substantiu, i s'ha produït una metàtesi, convertint-se cap a en paca («paca ací», «paca allà», «paca casa», etc.).

3. CAP
|| 1. pron. (en frases condicionals o interrogatives): Algun. «¿Que n'ha vingut cap, de capellà?»Y calàpots que es retgiren | si hi abeuren cap cavall, Penya Poes. 52. Que'l corretgissen si feya cap capbuytada, Alcover Rond. vi, 100.
|| 2. pron. (en frases negatives): Ningun. Apres cap mes crit s'hoia, Cobles tristor. No tinch cap altre conort sino pensar com a cert temps tinch a voltar, Vent. Pel. Miro florir los lliris que cap vent esflora ni fa mal bé cap peu selvatge, Verdaguer Euc. 146. No hi tornes entrar cap volta, Penya Poes. 265. May perd cap passa, camina, id. ibid. 186. Cap vidre té la berlina, id. ibid. 159. En alguns dialectes s'usa cap seguit de la preposició de: «No hi havia cap d'home ni cap de dona» (Monòver, Novelda, Petrer). «Jo no tenc cap de dobler, | però no pens esser pobre» (cançó pop. mall.). «Dins es camp de l'Assussena | Adam i Eva va pecar, | i de llavonses ençà | no hi ha cap de cristià | qui per viure no pas pena» (cançó pop. de Llucmajor).
|| 3. adv. equivalent a pas, per reforçar la negació (Andorra, Alt Urgell, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp). «No enraona cap gaire com aquí» (Andorra). «No ho hai cap fet» (Andorra). «No val cap una gran cosa aquest auto» (Ordino). «No m'agrada cap, això» (St. Julià de Lòria). «No fevi cap de calor» (Seu d'U.). «No ho diuen cap» (Bonansa). «Ell no vindrà cap» (Pont de S.). «¿No l'han cap avisat, a vostè?» (Esterri). «No hi veig cap» (Cardós). «No volem cap venir» (Sort). «No hi arribaràs cap, al poble» (Pobla de S.). «Lo senyor rector no vindrà cap» (Pobla de S.).
    Etim.:
de cap, art. 1, III.