Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. clau
veure  2. clau
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. CLAU m.
|| 1. Barreta de ferro o d'altra matèria sòlida, de gruix i llargària variables, amb punta a un cap i cabota a l'altre, que, feta entrar a cops de martell, serveix per a mantenir unides dues peces, per a penjar-hi coses o per a fins ornamentals; cast. clavo. La forma de la nau és observada per los claus qui aquells fusts... fan estar conjunts los uns ab los altres, Llull Cont. 291, 26. Los pererosos seuen en cadires clavades de claus fort lonchs e espessos, Metge Somni iii. Lo pare ne despenja del clau l'arma fumada, Collell Flor. 73. Clau aganxat: clau ganxo (Val.). Clau agulla (ant.): clau molt prim. Per preu de marcavius claus agulles claus palmars e altres coses necessàries, doc. a. 1459 (Arx. Gral. R. Val.). Clau barquerol: clau cairat i de cabota petita, que s'empra principalment en la construcció de barques. (V. barquerol). Clau blanc: clau de sabater, un poc més gran que el clau groc; s'empra també per a clavar soles (Igualada). Clau bret: clau un poc més petit que la tatxeta comuna (Men.); cast. tabaque. Clau caragolat (ant.): pern (Pou Thes. puer. 153 vo). Clau d'ala de mosca: el que té la cabota de forma semblant a una ala de mosca. Clau d'apanyar: clau que els mestres d'aixa empren per apanyar, és a dir, per ajuntar el madís i l'estemenera del «madero» d'un vaixell de fusta (Mall.). Clau de bou: clau que serveix per a ferrar bous; té la cabota plana i la cama curta, una mica vinclada al cap per a donar-li sortida de la peülla (Puigcerdà). Clau de cavall: el que serveix per a ferrar cavalls; és de cabota quadrada i de cama llarga (Puigcerdà). Clau de carretoina: és quadrat, amb cabota de sis cares, de 10 a 12 cm. de llargària, i serveix per a clavar portes o carretes (Puigcerdà). Clau de cinta: el clau de devérs un pam de llarg, que serveix per a clavar les andanes o cintes a un vaixell de fusta. Clau groc o clau de clavetejar: clau petit, de color groc, que empren els sabaters (Igualada). Clau de corbada: nom dels claus grossos de ferro amb la punta esclafada i tallant, que els picapedrers claven als llenyams per a aguantar les corbes de fusta (Palma). Clau de Crist: el que té la cabota de forma piramidal (Mall.). Clau de ganxo: clau ganxo (Cat., Val.). Clau de gel: clau que té la cabota tallant i serveix per ferrar els cavalls que han d'anar al gel (Puigcerdà). Clau de gresa: nom dels claus que en la construcció de vaixells de fusta s'empren per a clavar la pelaia, el cantell inferior de la qual va col·locat dins la gresa de la carena (Palma). Clau de jou: clauganxo que serveix per a aguantar l'aixanguer del jou (Eiv.). Clau de mantí: clau molt llarg i de cabota també llarga, en forma de T, que serveix per a unir el mantí amb la cameta de l'arada (Mall., Eiv.). Claus d'embarrar o claus de llenxa: són llargs, prims i quadrats, i serveixen per a clavar els travessers o barres, els galfons i les corretges de les portes (Eiv.). Clau d'encabironar: clau gruixut i de cabota rodona (Val.). Clau de paret: clauganxo (Mall.). Clau de pla: clau que sol tenir devers 15 cm. de llargària i serveix per a clavar les taules que formen el pla d'un vaixell de fusta (Mall., Eiv.). Clau de planera: té 10 o 12 cm. de llargària i la cabota plana, i serveix per a clavar les lloses anomenades planeres (Puigcerdà). Clau de tern: nom d'una mena de claus que valien tres un diner (Barc., segle XV). Clau dinal: clau cairat, de cinc o sis cm. de llarg (or., occ.); clau que antigament valia un diner (Mall.). Dues dotzenes de claus dinals, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Clau dobler: clau cairat. de dos o tres diners, que s'empra per a clavar les taules del pla sobre els «maderos» d'una barca de bou, etc. (Mall.). Clau estaperol: nom d'uns claus petits i de cabota plana, ampla i rodona, que els pagesos se'ls posen a les soles de les espardenyes (Eiv.). Clau ganxo: clau que no té cabota, sinó que la tija està doblegada en angle recte i serveix per a penjar objectes; cast. escarpia. Clau mallat: nom d'una mena de claus que tenen la cabota grossa en forma de mall (segons nota de Mons. Carsalade). A la fira de Sant Joseph dit any 1733 he comprat tres cents claus mallats a rahó de onza sous, doc. a. 1733, Conflent. Claus palanquers: claus sense punta ni cabota i amb una obertura en els extrems, que serveixen per a ficar-hi un tascó i lligar així les palanques per passar els rius (Aguiló Dicc.). Claus palmars: Per preu de marcavius claus agulles claus palmars e altres coses, doc. a. 1459 (Arx. Gral. R. Val.). Clau romà: clau que té la cabota ampla i plana, la tija cilíndrica en la part de dalt i cairejada en la part inferior, i s'empra per assegurar la tapa de regala o soleta de l'orla dels vaixells (Mall.). Clau romà: és també una mena de clau de metall o de fusta, de cabota emmotllada, amb una rosca, per a posar-hi el ferro de sostenir una cortina. Clau tauler: el que serveix per clavar posts. Clau ternat: el que té la cabota grossa i piramidal (Conflent, segons nota de Mons. Carsalade).
|| 2. El bocinet de ferro que va ficat a la part inferior de la baldufa, i damunt el qual aquesta balla; cast. hierro, púa.
|| 3. Cadascuna de les dents més punxegudes, situades entre els incisius i els queixals (or., occ., val., bal.); cast. canino, colmillo.
|| 4. La primera arrel, que la llavor d'un arbre treu i que sol estar ficada perpendicularment en la terra (Vendrell, Men.).
|| 5. a) Exostosi o tumor que es forma sobre la corona de la pota dels animals de peu rodó, i que es cura amb puntes de foc (Puigcerdà, Bagà).—b) Tumor que es forma en les garres de les aus rapaces. Capítol dels porets e claus que's fan en les mans dels falcons, Anim. caçar 39.
|| 6. Inflor vermella que solen tenir les bísties a les nafres de l'esquena, i que entra dins la carn (Mall.); cast. clavo.
|| 7. Altra classe de tumor que es forma en el genoll de les bísties a manera de bòfega (Mall.); cast. lerdón, lerda.
|| 8. Clau de l'ull: taca al blanc de l'ull (Cat.); cast. clavo.
|| 9. Clavell d'espècia; cast. clavo. Reebet claus de girofle antefilorum, claus groses que són trobats entre'ls altres, Tres. pobr. 62. Ays pelats, claus y un poc de pebre bo, Penya Cuyna mall. 16.
|| 10. Claus de Nostre Senyor: planta de la família de les liliàcies: Mus cari racemosum i Muscari comosum (V. barralet).
|| 11. Claus dinals: herba molt punxenta, rastrera, que té les punxes semblants a claus (Àger).
|| 12. Peix de la família dels tríglids: Trigla gurnardus (Costa de l'Empordà i de Tarragona); cast. gallina de mar.
|| 13. pl. Ous d'ocell, en el llenguatge infantil (Empordà). Quan els nois van a caçar nius, el qui puja a l'arbre on hi ha el niu, si hi troba ous, diu als seus companys que «hi ha claus»; perquè, si deia que hi ha ous, els lluerts ho sentirien i se'ls anirien a menjar (Llofriu).
|| 14. Dolor aguda o pena que afligeix profundament; cast. clavo, puñal. Tenint un clau travessat al cor, Vilanova Obres, iv, 94. Oh quin clau per sa madona! Alcover Cont. 38. Compta el clau que devia esser per ells, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 216).Donar clau a qualcú: donar-li molèstia insistint en una cosa que li desagrada (Mall.). Ta mare no s'atura de dar-me clau y de dir-me tant sovint que vatx amb males companyies, Roq. 6.
|| 15. Quantitat mínima de moneda. «No valer un clau»: no valer res. «No tenir un clau»; esser extremadament pobre. «El tio ha fet testament i no m'ha deixat ni un clau» (val.). Car lo mariner, si no y hauia sinó un clau de què's pogués pagar, se deu pagar, Consolat, c. 138. Molt hom és bo per esser un catiu, | que per senyor no valdria un clau, Auzias March, cii.
    Loc.
—a) Més sec que un clau: molt prim, extremadament magre (or., occ.).—b) Fer claus, o fer un clau: fer el puny amb una mà, i amb l'altra pegar-li de pla, com a gest de sorpresa (Mall.).—c) Rebatre el clau o reblar el clau: refermar amb noves raons o proves. Y En Geroni, per més rebatre el clau, seguí contant fil per randa totes les proves d'amor, Penya Mos. iii, 128.—d) Apretar el clau: insistir fort per tal d'obtenir el que es desitja (Empordà).—e) Bon clau m'has fotut a la sabata!: ho diu el qui ha estat enganyat, especialment en el preu d'una cosa comprada (Empordà).—f) Esser una cosa de clau passat: esser molt evident o molt fàcil, de gran simplicitat.—g) No deixar clau en paret, o portar-se'n fins i tot els claus de les parets: endur-se'n tot el que hi ha, no deixar res. E s'emportaren juxta'ls matalaffets dels lits sens deixar clau en paret, doc. a. 1391 (Archivo, v, 119). Robaren... robes bous bèsties e totes altres coses tro als claus de les parets, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 139).—h) Tallar claus (Val., Mall.), o fer claus de diner (Val.), o fer claus de coranta (Val.): estar molt irritat, exaltadament irat. Es tres señoritos tayaven claus; fins se proposavan saltar en terra, Roq. 53. Y tallas claus y flastomas, Penya Poes. 88. Fer claus de diner diem al que està del tot cremat, que, com no pot desfogar-se, parla molt destarifat, Martí G., Tip. mod. i, 53a.—i) Picar al clau: ferir, endevinar, encertar bé una cosa, la solució d'un assumpte, la interpretació, etc. No pegar-ne ni una en el clau: no encertar cap vegada. Ferir una vegada al clau i tres a l'enclusa: tenir més equivocacions que encerts. «Tan aviat pica al clau com a l'enclusa». Mas, com n'e dat una en l'anclusa y altra en lo clau, Somni J. Joan 563. Ara perden lo fil y dempués tornan-lo a trobar... una 'l clau y tres en la ferradura, Guinot Capolls 18.—j) Voler fer entrar el clau per la cabota: esser molt caparrut, voler-ne sortir amb la seva a totes pasades.
    Refr.
—a) «Un clau treu l'altre»: vol dir que una dificultat en resol una altra, un mal sol llevar-ne un altre. Hi ha una versió més pessimista d'aquest refrany, que diu: «Un clau treu l'altre... si no s'hi queden tots dos» (Llofriu).—b) «Com més gros és el clau, més gros es fa el forat» (Urgell, Segarra).—c) «Qui no pot pegar al clau, pega a la ferradura» (Mall.).—d) «Per un clau se perd una ferradura» (Rib. d'Ebre). «Per un clau es perdé una ferradura, per una ferradura un cavall, i per un cavall un cavaller» (or.): vol dir que un mal petit en porta un de gros.
    Fon.:
kláw (pir-or., or., occ., val., bal.); kʎáw (Pont de S., Benavarre, Fraga, Tamarit de la L.).
    Intens.:
—a) Augm.: clauàs, clauarro, clauot.—b) Dim.: clauet, clauetxo, clauel·lo, clauí, clauiu, clauó, clauarrí.
    Sinòn.:
— || 2, ferro; || 3, caní, canina, ullal;— || 9, clavell;— || 10, barralets, calabruixa.
    Etim.:
del llatí clavu, mat. sign. || 1.

2. CLAU f.
|| 1. Peça de metall que, introduint-la en el forat d'un pany i fent-la girar, posa en moviment el mecanisme del pany i serveix així per a obrir i tancar; cast. llave. Aportaren la clau... e fem-li obrir la porta ab mos hòmens, Jaume I, Cròn. 32. Les claus de les portes d'amor són daurades de consirers suspirs e plors, Llull Amic e Amat, 42. Trameteren missatges... per totes les ciutats... que aportassen les claus e lo poder de cascun lloch, e les claus del lloch en nom de senyoria lliurassen al senyor rey, Muntaner Cròn., c. 60. Tancar amb clau: cloure una porta mitjançant el moviment de la clau dins el pany. Rodar clau, i ant. tòrcer clau: tancar amb clau. No li playa que li trametés dinés..., e axí que torcés la clau a la caxa, Curial, ii, 128. Rodarà sa clau y posarà biuló de part de dins, Ignor. 19. Les claus del cel, o les claus de Sant Pere: símbol del poder concedit a Sant Pere i als seus successors, d'obrir les portes del cel mitjançant el perdó dels pecats. Clau falsa: la que ha estat fabricada per obrir ocultament alguna cosa. Clau comuna o clau mestra: la que està fabricada de tal manera que serveix per a obrir tots els panys d'una casa. Serà determinat la vigília de Corpus... ab claus mestres obrir los arxius, Miquel Parets, I, 41 vo (ap. Aguiló Dicc.). Clau de lloba: la clau de ferro massís. Sis claus, tres lobes e les altres comunes, doc. a. 1504 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Que los manyans no pugan excedir per una clau de lloba xica de sis sous, clau de lloba gran de caxes venecianes una lliura, claus de panys de forrellat, sis sous, Capit. Iuiça 70. Clau de canó: la que té la canya de ferro buida, foradada en el cap, dins el qual entra un mascle que forma part del pany. Metre dins clau (ant.): tancar amb clau, posar en presó. Les claus del celler: les taques de vi que es porten a la barba quan s'ha begut al gallet (Empordà). «Se coneix que has begut vi: portes les claus del celler» (es diu humorísticament, Llofriu).
|| 2. Instrument de metall que té una o més mordales aptes per a agafar fort una peça i fer-la rodar, sia per desencaragolar-la, sia per donar corda a un mecanisme de rellotgeria, etc.; cast. llave. Item una clau d'arpe de vori e de ferra, Inv. Anfós V, 177. Clau d'afinar: instrument de metall amb la boca cairada que s'adapta a les clavilles d'un piano o d'un instrument anàleg i serveix per a estrènyer-les o afluixar-les i afinar l'instrument. Clau de desfer llits: maneguet de ferro amb un forat quadrat a un cap, que serveix per a desencaragolar els perns d'un llit en haver-lo de desfer. Clau anglesa: instrument que consisteix en un mànec o barra que té dues mordales que s'acosten o es separen mitjançant una espiga roscada i serveixen per a estrènyer una peça de maquinària, desencaragolar-la, subjectar-la, aturar-la d'obrar, etc.; cast. llave inglesa. Clau cingonya: eina consistent en un mànec de ferro que a un cap o a tots dos té una mossa adaptable a les cabotes de pern d'un diàmetre determinat, i serveix per a desencaragolar. Es diu clau francesa o clau de rodillo (Mall.) la clau cigonya que té un caragol que permet estrènyer més o menys la mossa i adaptar-la a diferents diàmetres de perns. També se'n diu clau muleta (Esterri), clau universal (Lledó), etc. Clau de tascó: instrument que consisteix en una barra de ferro, de llargària variable entre 40 cm. i un metre, que a un cap forma escaire i té una peça corredissa subjectable amb un tascó, la qual forma amb l'escaire la mordala destinada a subjectar perns, a agafar peces de ferro i donar-los garsesa, etc. (Mall.). Clau inglesa: peça de ferro, de forma adaptada a la mà d'un home, amb forats per a passar els dits, que serveix per a pegar violentament (Mall.).
|| 3. Instrument que serveix per a facilitar o impedir el pas d'un fluid per un conducte; cast. llave. «La clau de l'aixeta»; «la clau de l'electricitat»; etc. Una fontana o canó que se gouerna ab la sua xeta o clau, Agustí Secr. 120.
|| 4. Ferro llarg situat en la part inferior de l'arbrer de la ballesta i que serveix per a desparar-la; cast. llave. Ballestes... ab les claus e streps daurats, doc. a. 1393 (BSAL, iii, 92). Un arbrer fet a la castellana... ab l'estrep de ferre stanyat de blanch e la clau stanyada de groch, Inv. Anfós V, 159.
|| 5. Peça o conjunt de peces que en les armes de foc antigues servia per a inflamar la càrrega i desparar l'arma; cast. llave. Pany, canó, caxa o clau per a qualsevol arcabús pedrenyal, Const. Cat. 441.
|| 6. Pedra central que clou un arc o una volta; cast. clave. Ella serà la clau qui tancarà la obra, Metge Somni iv. Que hagen aparedar totes les voltes ab croers e claus... e altres coses necessàries a acabar tota la dita claustra de X voltes e X pilars e X claus de les dites voltes, doc. a. 1405 (Roca Hosp. 131). Per rahó e preu de tretze pedres appellades claus... a obs de acabar les finestres, doc. a. 1444 (Arx. Gral. R. Val.). Per preu de quatre carretades de pedra entre claus, sitis e entrepeus, doc. a. 1459 (mateix arx.). Clau del marge: la pedra vertical que tanca un marge (Ribera d'Ebre).
|| 7. La jàssera o angle de ferro amb què es reforcen interiorment les parets i s'asseguren els cantons; cast. abrazadera, llave (Un Mall. Dicc).
|| 8. Palanca de fusta o de ferro que serveix per a tibar la peça en els telers antics que no tenen regulador; cast. llave.
|| 9. Corretja cordellada que subjecta per baix les costelles al coixí de la collera, i serveix per a estrènyer o eixamplar adaptant el coixí al coll de la bístia (Mall., Eiv.).
|| 10. Conjunt de peces llargues de tauló unides pels extrems, que formen un cintell clavat de proa a popa d'una barca, per baix de l'orla, revoltant tota l'obra morta (or., val., bal.); cast. cintón.
|| 11. Cércol o frontissa de ferro que va col·locat enmig del banc de l'arbre d'una barqueta i serveix per a subjectar l'arbre al banc (or., bal.).
|| 12. Clau del bauprès: peça de fusta molt gruixada, quasi quadrada, amb un buit enmig i dues orelles laterals que entren en els espatlons i hi van fortament empernades; està en l'interior de la proa, i dins ella entren els extrems inferiors del bauprès i del botaló (Mall.).
|| 13. Clau de bauprès: trinca, o sia, cadena ajustada aproximadament a la meitat del bauprès (Mall.).
|| 14. Peça petita de fusta que es posa a la primera peça del codastre perquè no pugui sortir accidentalment el timó (Mall.).
|| 15. Clau d'una ceba: la part llenyosa de la ceba, per allà on surten les arrels (Olot).
|| 16. mús. Signe col·locat al començament d'un fragment musical i que indica quina ratlla del pentagrama correspon a una nota determinada, i per consegüent en quines ratlles i espais cal escriure les altres notes de l'escala; cast. clave. Les claus més usades són la clau de sol en segona i la clau de fa en quarta.
|| 17. El signe * que s'escriu abraçant dues o més ratlles o columnes contigües situades a la seva dreta o esquerra; cast. llave.
|| 18. a) Allò que dóna o impedeix l'entrada, el domini, etc.; cast. llave. Tots los predits lochs qui són claus de tots nostres realmes, Pere IV, Cròn. 63. La pau, qui de les virtuts és clau, Turmeda Diuis. 35. La ciutat de Esmira la qual és clau de la Turquia, doc. a. 1398 (Miret Templers 457). Per esser esta illa la clau de tota Hispània, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 75). L'epiglot és partícula creada que sia instrument de la veu e clau de la fariga, Cauliach Coll., ll. 1, d. 2a, c. 3. Mirau que aquí jau la clau de saluar-vos o dampnar, Cobles Antoni Roca 9.—b) Allò que cal conèixer per a entendre una cosa; cast. clave. Cercava la clau d'aquell geroglífic, Galmés Flor 141.
    Loc.
—a) Estar una quantitat en clau: en nombres rodons, sense fracció, sense sobrar-ne ni mancar-ne (Val.).—b) Estar el fruits en la clau: estar en el triquet, en el punt de maduresa (Val.)—c) Jugar les claus de Sant Pere: jugar-ho tot, esser un jugador incorregible. Destruir les claus de Sant Pere: destruir-ho tot, malgastar tota la hisenda. Fumar les claus de Sant Pere: esser molt fumador (Mall., Men.).—d) Portar més claus que el batlle de la Seu: anar carregat de claus (Amades Seu 68).—e) Deixar sa clau en es pany: anar-se'n un llogater d'una casa o d'una possessió sense pagar la renda (Mall.).—f) Tenir tancat amb cent claus: tenir una cosa molt ben guardada.—g) Perdre la clau: tenir corrença, diarrea (or.).
    Refr.
—a) «La clau és la pau» (or., occ., val.). «De tot lo món fiau, i dos voltes a la clau» (Val.). «Pany i clau, i barra travessera a la porta» (Men.).—b) «Una clau d'or obre qualsevol pany» (Mall.).
    Cult. pop.
—Hi ha la creença que dues claus amb canó, encreuades a l'esquena, estronquen l'hemorràgia nasal (Arx. Trad. i, 185). A Menorca hi ha qui creu que una clau posada a l'esquena, davall la camisa, atura el sangfluix.
    Fon.:
kláw (pir-or., or., occ., val., bal.); kʎáw (Pont de S., Benavarre, Fraga, Tamarit de la L.).
    Intens.:
—a) Augm.: clauassa, clauarra, clauota, clauot.—b) Dim.: claueta, claueua, clauiua, clauona, clauó, clauarrina, clauoia, clauarrinoia.
    Etim.:
del llatí clāve, mat. sign.