Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  cul
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

CUL m.: cast. culo.
|| 1. La part infero-posterior del cos humà i dels altres vertebrats, en la qual està situat l'orifici d'expulsió dels excrements. Ab un torn de paramanys | sten les veles, | y mostre'l cul a les steles, | y al sol, de dia, Coll. Dames 360. Estar de cul: estar assegut en terra. Caure de cul: caure cap arrera fins a posar el cul en terra. Cayent y tot la Pona de cul a terra al refermar la estrevada, Pons Auca 46. Anar de cul de cul: moure's fregant el cul per terra, com solen fer els infants quan encara no saben caminar. Anar cul arrera o de cul enrera: caminar en direcció oposada a la normal. Es forné, fent lloch de cul enrera, per sortir des rotlo, enfarinant tothom, Ignor. 31. Anar cul arrera: (fig.) anar perdent diners, prestigi, força, etc. «Aquesta casa, des de que se li ha mort el pare, va cul arrera». Cul de sabater, o cul de canonge, o cul de bugadera: cul molt voluminós. Cul de tremuja: persona que té el cos prim i les anques grosses. Cul d'anguila: noia que té les anques poc pronunciades (Val.). Cul d'ametlla: part posterior de les anques del bestiar, que té forma estreta i allargada (Sta. Col. de Q.). Arribar al cul o tocar el cul: pegar per les anques. Girar el cul a qualcú o a qualque cosa: girar-s'hi d'esquena per menyspreu, per desatenció, etc.
|| 2. La part posterior de l'olla dels calçons o pantalons (Cat., Val., Bal.). «Tu sempre fas un cul a uns calçons»: ho diuen a una persona que té poc mirament en el vestir, que li és igual posar-se la roba bona per a treballar que per a anar endiumenjada (Mall.).
|| 3. El sítil o seient d'una cadira (Urgell, Val.); cast. asiento.
|| 4. La part posterior d'un carruatge o d'una embarcació. Fer culs: pesar més un vehicle del darrera que del davant, per efecte de la mala distribució desigual de la càrrega (Barc.). Donar el cul a la mar: donar la popa, córrer en popa un vaixell (Barc.).
|| 5. La part més baixa d'un recipient, damunt la qual gravita el pes del contingut. Un paneret de figues flors..., en el cul hi ha uns quants regaldos per vossemercè, Penya Mos. iii, 95. Es una espècie d'ampolla molt xata del cul, Martínez Folkl. i, 26. «Cul» de l'olla, del sac, de la caldera, del cove, etc. Cul de l'arna: la tapadora que té el rusc a la part posterior (Sta. Col. de Q.). El cul del safareig: el fons d'un safareig (Empordà). Cul de la cisterna: el fons de la cisterna. Cul del forn de calç: el sòl del forn, la part més fonda, on fan el foc. Cul tapat: recipient que conté poca quantitat de coses, de manera que no se li veu el fons, però no arriba a estar mig ple (Mallorca). «¿Que tenia molta oliva aquella olivereta?—No, es cul tapat només» (s'entén que l'oliva produïda per aquella olivera bastava a tapar el fons del paner, però no va arribar a mig paner) (Mancor). Per ext.: a) Cul de femer: redol d'un camp on hi ha hagut un femer i el sembrat hi creix més esponerós (Falset, Mall.);—fig., persona de parlar obscè (Falset). Cul de formiguer: redol d'un camp on el sembrat es fa més alt per haver-hi hagut un formiguer (Mall.).—b) Es cul d'es dissabte: la darrera hora, quan ja quasi no s'hi és a temps (Mall., Men.). «Si ens heu d'encarregar res, no espereu es cul d'es dissabte, que després no tenc temps d'ocupar-me'n». «Tot ho deixau p'es cul d'es dissabte!»—c) Cul de la nit: les darreres hores de la nit. La funció durà asta allà el cul de la nit, quan volia ya rallar el dia, Rond. de R. val. 94.—d) Recó, part extrema, on se considera que acaba un lloc, un espai. Cul d'una badia: lloc on aquesta comença i acaba originant-s'hi un altre accident de la costa (Mataró, ap. Amades-Roig Pesca). Cul de botiga: recó de botiga (Alforja, ap. Griera Tr.). Cul de món: recó de món, lloc molt apartat. «Qui ens vindrà a trobar en aquest cul de món?» (Empordà). Cul d'hospital: lloc extrem d'un hospital. «Si et dónes a la mala vida, moriràs a un cul d'hospital» (Barc.). Cul de sol: lloc de muntanya on hi toca el sol poc o molt a certes hores (Ripollès). «En aquest cul de sol hi fa de bon estar». No fer un cul de dia: no fer dia, esser el dia molt curt, no donar temps per a res.
|| 6. La part més baixa d'un objecte qualsevol; la part que queda quan l'objecte s'ha consumit quasi totalment. Cul de ciri, Cul de candela: la part de baix del ciri o candela. Encendre una candela amb so cul pintat de vert, Ignor. 4. Especialment: a) La part de garba que queda després de tallar-ne les espigues (val., Sant Vicenç dels Horts, ap. Griera Tr.). «Poseu els culs fent un rogle» (Xàtiva, Gandia, Pego, Sanet).—b) L'acabament dels diferents depòsits i estats que pren la matèria tèxtil en les seves transformacions industrials, com cul de tela, cul de bot, cul de bitlla, de rodet, de fusada, etc. (Pons Ind. text.).—c) nàut. Porció d'un estrop que està en contacte amb l'extremitat inferior d'un botó o quadernal.—d) nàut. L'extremitat inferior del quadernal o del botó, o sia, la part oposada a aquella per on es passa el xicote de la tira (Mall.).—e) En la marraquinca, la part més plana, oposada a l'ull (Cat., Val., Men.).
|| 7. a) Cul de bòtil (Mall., Men.), o cul de got (Val., Men.), o cul de tassó (Mallorca): pedra preciosa falsa; tros de vidre de color que imita una pedra fina.—b) Cul de cossi: rompents amb grans blancalls de bromera que es formen a la mar quan el tràngol s'esvora i el vent bufa fort (Empordà, Costa de Llevant). «Si ens arreplega aquest cul de cossi, mos omple fins a's banc» (St. Feliu de G.).—c) Cul de gallina o cul de vella: sarzit rodó mal fet;—defecte que es produeix en els teixits a conseqüència de fils més fluixos que els altres, que s'arrufen i donen molt mal aspecte a la roba (Pons Ind. text.);—paper arrebossat d'un cantó en deixar-lo sobre la corda del molí paperer (Griera. Tr.).—d) Cul de gallina: posició dels dits que consisteix en unir-los per llurs caps donant a la mà una forma aproximadament cònica (Mall.). És la posició normal de la mà en agafar una cosa de petites dimensions. Usen molt l'expressió cul de gallina les collidores d'oliva, que per la possibilitat de posar la mà en la dita posició dedueixen llur capacitat de treballar; quan fa molt de fred i les collidores tenen les mans balbes, diuen que no poden fer es cul de gallina i demanen al majoral permís per anar-se a escalfar un poc, si no vol que el rendiment del treball sia molt migrat (Mancor).—e) Cul de llàntia: figura ornamental, generalment de forma triangular, que usen els impressors, gravadors, ebenistes, etc., per a cloure artísticament un final de capítol, un baix de taula, etc.—f) Cul de mona: cada un dels caps en forma ovalada amb què molt sovint acaben les calderes a vapor (Barc.).—g) Cul d'ou: sot fet a un arbre o turrió per a aturar-hi l'extrem d'un caragol de pressió (Barc.).—h) Cul de porc: planta herbàcia de la família de les borraginàcies, Echium vulgare (Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. viborera. Té la fulla i les branquetes plenes d'agullonets, les flors en ram, blaves amb vies vermelles, i aquestes flors són d'ús medicinal per a la confecció de cordials.—i) Cul de porc: bolet que quan és sec fa una pols negra.—j) Cul de sac: carrer sense sortida (Empordà).—l) Cul de café o cul de taverna: home que concorre amb excessiva assiduïtat a la taverna.—m) Cul d'església: persona que va massa a l'església (Barc., Tarr.).—n) Cul de dones: l'amic de rotllos, batxilleries i converses pròpies de dones (Vinaròs, ap. Griera Tr.).
    Loc.
—a) Per lo cul de Déu, i eufèmicament, per lo cul de tal: antiga fórmula de jurament irreverent de la qual es troben prou exemples en els vells documents jurídics. Barba merdosa, banyut, tu e lo batle muirets, e per lo cul de Déu que jo us daré mal viatje e us mataré, doc. a. 1373 (Hist. Sóller, i, 384). Dix públicament lo dit valencià: cul de tal! què's creuen aquestos, doc. a. 1524 (Boll. Lul. viii, 75).A l'Empordà s'usen encara expressions interjectives com «ai, me caso amb cul!», «ai, vatua cul!», molt grosseres, fundades en antigues fórmules de jurament anàlogues a les que hem citades.—b) ¿Què té que veure el cul amb les témpores?: es diu replicant a un qui vol relacionar coses que no tenen res a veure una amb l'altra.—c) Mostrar el cul: anar mal vestit, mostrant la carn; fig., quedar malament davant la gent, sia demostrant grosseria, sia fent fallida econòmica, etc.—d) No haver vist mai culs en finestra: trobar estranyes coses que no ho són; esglaiar-se de tot (Val.). L'home... pensant en la mona de Pascua, i com si nunca haguera vist cul en finestra, Rond. de R. val. 20.—e) Fer caure de cul: esser espatarrant, produir gran impressió.—f) Passar-li farina al cul, a qualcú: tenir-lo en gran por d'esser tupat o renyat (Ross).—g) No li taparien el cul amb set flassades (Mall.), o Li taparien pas el cul amb nou matalassos (Ross.): es diu d'una persona molt vana, molt satisfeta d'ella mateixa.—h) Donar o pegar una coça al cul: tractar de mala manera, i especialment pagar amb ingratitud els favors rebuts. Aquests subjectes que per davall mà vos unplen es cap de grins..., y en haver lograt es seus propòsits vos pegan una cossa a's cul, Ignor. 64.—i) Besar el cul a qualcú: subjectar-s'hi servilment o adular-lo amb mires interessades. Besa'm el cul!: expressió grossera amb què es manifesta a qualcú la disconformitat amb el que ha fet o dit. Besa'm el cul i vina a casa: es diu parlant d'aquells qui volen que els facin favors i que els facin així com volen, encara que causin molèstia a qui els fa (Olot). Besar el cul al negre: diuen que en entrar a un poble on no han estat mai, han de besar el cul al negre (Llofriu).—j) Esser cul i merda (Cat., Bal.), o Esser cul i braga (Tortosa): esser inseparables; es diu principalment dels amics que sempre van plegats, i més encara d'aquells qui van sempre junts per a mal fi.—l) Parèixer cul i bufa: esser molt viu de geni, molt irritable (Val.).—m) El cul d'En Jaumet, que no sap seure ni estar dret: es diu d'un infant o d'altra persona molt bellugadissa, que no està quieta mai.—n) Seu amb el cul, com les senyores!: ho diuen a un qui no està mai en posa, qui sembre es belluga (Mall., Men.).—o) Sembla que el cul no li cap damunt la cadira: es diu d'una persona molt bellugadissa (Eiv.).—p) Tenir el cul rodó (Mall.), o Esser un cul de mal assiento (Val.), o Tenir es cul amb puntes (Men.), o No tenir cul (Men.): no seure mai, estar sempre en moviment.—q) Saber més que el cul de mestre Vidal (Barc.), o Saber més que el cul de mestre Pere (Costa de Llevant): es diu humorísticament per a dir d'algú que és molt sabut.—r) Voler fer només allò que el cul li mana: voler fer la seva exclusiva voluntat, sense subjectar-se a ningú (Empordà). Ha de pegar ella de cap a través per eixos andurrials, només a lo que'l cul li done la gana, Rond. de R. val. 28.—s) Fer els tres culs: morir-se (Men.); arruïnar-se; en general, acabar-se, consumir-se en qualsevol sentit (Men.).—t) No tindre ningun cul que arrapar: estar molt desocupat, no tenir res a fer (Val.).—u) Anar-se'n amb un dit en es cul i s'altre a s'oreia: anar-se'n mal satisfet, haver rebut un gran desengan (Mall.).—v) Ficar-se la llengua dins el cul: callar (Val., Vallès, Penedès).—w) Xerrar o rallar més que un cul de vinyòvol: esser molt xerrador (Men.).—x) Parlar a algú el cul i tot: esser molt xerrador (Val.). «Boca i cul, tot li parla» (Vila-real).—y) Tenir el cul pelat d'anar per les aules: tenir molta experiència de la vida, saber comportar-se enmig del món.—z) Rossegar el cul per un lloc o altre: anar-hi molt, esser-ne concurrent assidu. Es Baleu..., es seu bull era rossegar es cul i perdre s'ase i ses magranes per dins tavernes i cassinos, i sobre tot devers ses cases de joc, Alcover Cont. 598.—aa) Tot ho paga el cul del frare: es diu al·ludint a qualcú damunt qui es carrega sempre la culpa o les conseqüències de les faltes d'altri.—bb) Ficat'ho al cul, o Que s'ho fiqui al cul: es diu per demostrar grosserament el menyspreu per una cosa que un altre ofereix.—cc) Torcar-se el cul amb una cosa: tenir-la en gran menyspreu.—dd) Tenir el cul llogat: no esser senyor de si mateix, estar subjecte a les ordres d'altri (Val., Bal.).—ee) Fer el cul gros a algú: adular-lo, dedicar-s'hi servilment (Val.).—ff) Fer de la boca cul: faltar a la paraula donada (Val., Mall., Men.). Bé se la poden traure del cap, que així faré de la boca cul, com ara plohuen gínjols, Rond. de R. val. 20.—gg) Anar cul a l'aire com ses papes-novies: estar molt irritat (Mall.).—hh) Alçar el cul: alçar un animal la part posterior del cos, principalment els cavalls i altres bèsties de càrrega quan estan irritats;—fig., donar una persona mostres d'irritació amb les paraules o amb el gest (Mall.).—ii) Anar de cul al marge: anar malament d'interessos o de qualsevol negoci (val.).—jj) Estar de cul al marge: estar barallats (Borredà, ap. Aguiló Dicc.).—ll) Posar-se de cul a la paret: entossudir-se, posar-se ferm i irreductible en son voler (Empordà).—mm) Tocar-se el cul amb els talons: córrer molt, a carrera oberta. Com pedra disparada per una fona, tocant-los els talons a cul, ixqueren els dos valents, Martínez Folkl. i, 46.—nn) Cada u s'entén, i matava es porc p'es cul (Mall.); Deixa fer qui fa, i matava es porc p'es cul (Men.): es diu quan un fa una cosa malament i no vol escoltar els qui l'aconsellen.—oo) Alenar pel cul de qualcú: parlar segons l'opinió d'ell, o al dictat d'ell (Mall.).—pp) No poder fer cul de gallina: esser un miserable i no poder fer res per distingir-se o sortir de la misèria (Manacor).—qq) Suar el cul a qualcú per fer una cosa: costar-li molt de treball o fatiga (Cat., Val., Mall.).—rr) No saber fer una O amb un cul de got (o de tassó): esser molt ignorant o desmanyotat, no saber fer res. Si vols esser mitx senyó, | una oficina't convé, | en que una O no sàpies fé | més que ab lo cul d'un tassó, Penya Poes. 76.—ss) Viure més que un cul de morter: viure molts d'anys o durar molt de temps (Castelló).—tt) Tot ve a esser un cul de sac, o un mateix cul de sac: tot ve a esser la mateixa cosa (Mall.).—uu) Veure el cul a la taleca: veure les acaballes d'un assumpte. Ya és hora que vejam el cul a la taleca y que anem donant carena a la Rondalla, Rond. de R. val. 81.—vv) Estrènyer el cul després d'haver fet el pet: prendre precaucions quan ja ha estat fet el mal.
    Refr.
—a) «Tal cul, tal braga»: es diu per significar que els fills solen semblar als pares, i en general les persones semblen a les que van amb elles amb més assiduïtat (Val., Mall.).—b) «Qui molt s'abaixa, el cul ensenya» (Cat., Val.); «Qui molt s'acota, es cul mostra» (Men.): vol dir que la humiliació pròpia, si és excessiva, resulta degradant i ridícula.—c) «Lo cul fa la faena»: vol dir que perquè el treball sia retent, cal bellugar-se molt (Val.).—d) «Pel cul entra la lletra»: sentència de l'antiga pedagogia, fundada en l'ús dels càstigs corporals per a ensenyar de llegir.—e) «Qui vol peix, que es mulli el cul» (Cat.); «Qui vol peix, que es banyi es cul» (Mall., Men.): vol dir que no s'obtenen resultats remuneradors sense exposició ni molèstia.—f) «Entre cul i cleta es fica una néta»: ho diuen quan algú intervé importunament en les coses d'un altre.—g) «Els més valents cauen de cul»: significa que per molta capacitat que es tingui, sempre hi ha el perill d'un fracàs.—h) «Qui té el cul llogat, no seu quan vol» (Empordà); «Qui lloga el cul, no s'assenta quan vol» (Val.): significa que el qui està sota el manament d'altri no pot fer allò que vol.—i) «Parlant de culs, tothom riu» (Olot).—j) «Quan li ha vist el cul, diu que és femella»: es diu quan algú acaba de descobrir o saber una cosa que tothom ja sabia.—l) «Qui té cul, no pot dir pet a un altre»: vol dir que tots som errables (Mall.).—m) «Al cul del sac es troben les engrunes»: significa que a la fi de les accions es veu llur resultat (Cat., Val., Bal.).
    Fon.:
kúɫ (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: culàs, cularro, culot, culatxo, culango.—b) Dim.: culet, culetxo, culeu, culiu, cularrí, culoi, cularrineu, cularrinoi, culingo.
    Sinòn.
eufèmics del || 1: anques, darrera, ses, posterme.
    Etim.:
del llatí cūlu, mat. sign. || 1.