Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  destí
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESTÍ m.: cast. destino.
|| 1. El fat o potència sobrehumana que, segons els pagans, fixava els esdeveniments futurs i la sort reservada a cadascú. Qual fortuna o destí ans del derrer dia ací te mena?, Febrer Inf. xv, 46. El destí inexorable preparava llur perdició, Ruyra Parada 35. Ironia del destí: paradoxa inevitable que sembla esser una burla de la fatalitat. El ventre inflat per la idropesia, última grossesa sense fruit que encara en els darrers camins li distenia els flancs com una terrible ironia del destí, Víct. Cat., Ombr. 97.
|| 2. Sort reservada a cadascú. Segons la trama fosca d'aquells tres germanes | qui los destins cantussen, Costa Trad. 174.
|| 3. Finalitat a què s'ha d'aplicar una cosa, una persona. «Aquestos ferros tenen un destí ben trist: serviran per a fer bombes». ¿Què hi fa morir, essent tan alts els nostres destins?, Ruyra Flames 72.
|| 4. Lloc on va destinada o dirigida una cosa. «La carta no ha arribat al seu destí».
|| 5. Càrrec al qual és destinat qualcú. «He obtingut un destí en el Ministeri».
    Fon.:
dəstí (pir-or., or., bal.); destí (occ., val.). Predomina en el llenguatge parlat la forma castellana destino: dəstínu (or.); destíno (occ., val.); dəstíno (mall.).
    Etim.:
derivat postverbal de destinar.