Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  dinar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

DINAR
I. v.
|| 1. refl. (ant.) Desdejunar-se; fer la primera menjada del dia; cast. desayunarse. Lo dimenge de matí anaren a oir les misses, e confessaren e combregaren..., e puix dinaren-se axí con los vench a talent, Desclot Cròn., c. 44. E lo diumenge aprés l'almirayll féu dinar tot hom per lo matí e manà que tot hom se guarnís qui fos en les sues galees, Muntaner Cròn., c. 285. E Nos dinam-nos un poch leugerament, e puis vers hora de mig dia recullim-nos en nostres galees, Pere IV, Cròn. 158.
|| 2. Fer la menjada principal del dia, aproximadament al migdia o a primeres hores de la tarda; cast. comer. a) refl. (ant.) E Nós haguem-los retenguts dos moltons vius e cinch galines ab què's dinassen ab nós, e axí con uengueren no volguem parlar ab els tro que fóssem dinats, Jaume I, Cròn. 250. Un forner qui hauia guasanyats dos pans al forn, la un pa... se retench per ço que se'n dinàs, Llull Felix, pt. viii, c. 37. E acostant-se la hora de dinar..., la Senyora e Joseph se dinaren ab sola fruyta e pa, Villena Vita Chr., c. 84. La Duch conuidà a tots los de sa parentela..., e dinant-se los conuidats, lo Emperador se fon primer dinat, Tirant, c. 209.—b) intr. (és l'ús normal en català modern): «A migdia tothom dina | i jo encara no he dinat, | una estona he entrecavat | i s'altra he guardat sa nina» (cançó pop. Mall.). Et dispensauit in pane tres solidos e mig inter sopar et dinar, doc. a. 1158 (Balari Oríg. 571). Als infants no deu hom donar a almorzar dematí sino pa tan solament,... per que no perden la sabor de menjar en taula quant és hora de dinar, Llull Blanq. 2, 7. Pregaren molt a la hospitalera que dinàs ab ells, Comalada Pierres Prov. 81. Noltros dinam a la una en punt, Roq. 39. Jo sé en Toni de què dina, Penya Poes. 66.—c) S'usa dialectalment com a tr. (en valencià), amb complement directe format pel nom de la cosa de què es dina. «Què has dinat avui?—He dinat arròs» (Val., Alcoi). «Ahir diní fasols». Si fores el rey d'Espanya, | ¿què dinaries tu vui?, Llorente Versos, i, 201.
II. m.
|| 1. Menjada principal del dia, que es fa aproximadament a migdia o a primeres hores de la tarda; cast. comida. Per uentura tal dan porien pendre que no'ns los ho valria lo seu dinar, Jaume I, Cròn. 63. Desijós de respondre li semblaua aquell dinar durar un any, Curial, i, 8. Amb un dinar d'aquells grossos | no creureu es gust que hi pas, Ignor. 23. «Hem fet un bon dinar». «He anat a un dinar de noces». No's dóna en los dinars de funerals cap entrant de suc, Serra Calend. folkl. 294. Aprés dinar o Després dinar: (ant.) l'estona que segueix al dinar; les primeres hores de la tarda. Que no's puga soterrar en l'endemà fins aprés dinar, doc. a. 1394 (Col. Bof. xli). Per què aprés dinar la veu és més aspra?, Albert G., Ques. 101. En aquest die després dinar los senors deputats... anaren consistorialment al moll, doc. a. 1620 (Bofarull Mar. Cat. 109).
|| 2. Les coses que es mengen en dinar; cast. comida. «El dinar encara no és cuit». Tenir el dinar a la boca: estar encara sadoll d'allò que s'ha menjat en dinar.
    Refr.
—a) «Un bon dinar fa de bon esperar» (or., oc.); «Bon dinar, bon esperar fa» (Mall.): es diu al·ludint a una cosa molt bona o interessant, que no sap greu d'esperar-la si es té la seguretat d'obtenir-la.—b) «A qui hagis de donar dinar, no li-planyis l'esmorzar» (or., occ.); «A qui hagis de donar dinar, no li planguis es berenar» (Mall., Men.); «Al qui haigues de donar sopar, no li plangues lo dinar» (Tortosa).—c) «A qui dina, no li diguis menja» (Mall.).—d) «En fer-se un bon dinar, com més ne resta, més festa fa» (St. Joan de S.).—e) «Un bon dinar vol un mal sopar»: es diu perquè haver sopat lleugerament el dia abans fa que es tingui més ganes de dinar (Tortosa).—f) «A mitjan dinar, qui no té pa, que se'n talli» (Mall.).—g) «Més val dinar que esternudar» (Alcoi).—h) «Qui mal dina i sopa pitjor, augmenta ses venes i sa sang no» (Marroig Refr.).—i) «Mal si dinen, mal si no dinen»: es diu al·ludint a coses contràries que són totes inadmissibles o blasmades (Mall.).—j) «A Pina, qui no hi duu pa, no hi dina»: vol dir que cal prevenir-se de portar menjar o altres materials allà on no hi ha seguretat de trobar les coses necessàries (Sineu).—l) «Amb fam o sense fam, a les dotze dinam» (Griera Tr.).
    Cult. pop.
—En el Camp de Llíria (País Valencià) conten que els de Vilamarxant, si reben una visita mentres dinen, pregunten al visitant: «¿Ja has dinat?», i si aquest contesta que sí, li asseguren que haurien tingut gust de convidar-lo; però si el visitant diu que encara no ha dinat, li contesten: «Xè, ves-te'n a casa i dina, que ja és hora!».
    Fon.:
diná (pir-or., or., occ., Maestr., bal., alg.); dináɾ (val.).
    Intens.:
dinaret, dinarot.
    Var. form.
ant.: disnar.
    Etim.:
del llatí vulgar *dis-jejunare, ‘desdejunar-se’. La forma del català antic disnar encara conserva la s etimològica del prefix dis-.