Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  dir
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

DIR v.: cast. decir.
I. tr. Expressar amb el llenguatge.
|| 1. Asseverar; expressar amb paraules una asseveració (afirmant o negant una cosa). E digats a Don Nuno que mala uim vuy la sua tarda, Jaume I, Cròn. 63. E li atribuhim major honor en ço que dehim que Déu ha en si mateix obra eternal, Llull Gentil 82. Ço que vós deyts és veritat, Muntaner Cròn., c. 67. Qui diga açò, ment per la barba, Pere IV, Crón., 268. Axí és, dix ell, com tu dius, Metge Somni i. a) impersonal (usat en 3a pers. pl., diuen, o sing., diu) per indicar la manera general d'opinar o parlar la gent sobre un assumpte. «Diu que a França passen coses grosses» (or., occ., eiv.). «Diuen que enguany no hi haurà oliva» (mall., men., val.). «Deien que hi havia mala anyada, i hi ha hagut una gran collita». Encontram en Guillem de Mediona, que deyen que en tota Cathalunya nuyl hom no junyia mils que eyl, Jaume I, Cròn. 64. Les quals robes se diu que són de don Bort, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 29). Lo murmur de aquestes paraules diuen que arribà a les orelles de una vella dida sua, Alegre Transf. 87. Guarda'l per ara; que'ls petons sobtats, diuen que reprenen, Vilanova Obres, xi, 230.—b) Voler dir: significar. Membra'ns bé una paraula que'ns retrau la Sancta Scriptura..., que uol dir aytant, que la meylor cosa que l'hom pot hauer..., Jaume I, Crón. 1. Mercader voll dir aytant com hom anant e viandant, Conex. spic. 1 vo. Rei vol dir la tirania | que arbora un llamp per fuet, Alcover Poem. Bíbl. 44. Què vol dir aquest vostre tremolament?, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. Expressar amb paraules la pròpia voluntat (un manament, un prec, una prohibició, etc.). Si tu es fill de Déu, di a les pedres que's tornen pa, Hom. Org. 6. «Cercaré el metge i li diré que vingui».
|| 3. Manifestar, declarar amb paraules l'essència, l'existència o la manera d'esser d'una cosa. Pregà lo caualer que li dixés l'orde de cauayleria qual és, Llull Cavall. 6. Poríem molt bé dir d'ella; mas deim-ne aytant que fa compliment a tot l'àls, Jaume I, Cròn. 7. Fo deliberació de tots, que dixéssem la nostra missatgeria, doc. a. 1308 (Finke Acta Ar. 519). Tot quant li han dit los nostres missatgers deym Nós, Muntaner Cròn. c. 72. Tornà a Nós lo dit frare preycador qui'ns dixé la dita trayció, Pere IV, Cròn. 128. Los prechs teus me estrenyen de dir-te lo que yo may sinó a un fael amich e companyó meu no diguí, Corbatxo 26. Mas si no ho vols, dir-te-n'he de tals que en actes virtuosos... són estades eguals, Metge Somni iv. Los béns que't són romasos, dir-los t'e, Genebreda Cons. 71. Que tingan les qualitats y conditions que abaix se diran, Ordin. Univ. 1596, pàg. 4. Donau alè a mon càntic, i diré el colp terrible que... féu desbotar els amples Mediterrà i Atlàntic, Atlàntida i. Som nuvis i tenim de dir-nos les nostres coses, Vilanova Obres, xi, 124.
|| 4. Expressar una interrogació. E li dixeren com podia esser que ell no parlava ab lo príncep, Muntaner Cròn., c. 38. Dix lo rey a Tirant quina significança tenia lo que hauia fet, Tirant, c. 87.
|| 5. absol. o intr. Parlar, tractar d'una cosa. E direm primerament del stament de nostre pare, Pere IV, Cròn. 28. Dels quals se dirà en la anothomia del coll, Cauliach Coll., ll. i, d. 2a, c. 1. Dir bé: parlar bé (correctament o amb veritat) o parlar en lloança d'algú. Dir mal: malparlar. Ordonament contra aquels qui disen mal de Déus, doc. a. 1289 (RLR, iv, 508). Començaren a cridar: Ben diu l'almirall! Muntaner Cròn., c. 83. Molt bé dieu, ma filla, Tirant, c. 87. En temps de la tua abundància menyspreaves e dehies mal de la fortuna, Genebreda Cons. 58.
|| 6. Expressar un judici (generalment desfavorable), una queixa, sobre una cosa. Tenir què dir: estar queixós, tenir motius de lamentar-se o d'oposar-se a una cosa. Donar què dir: donar motius de censura, sobretot en l'aspecte moral. No haver-hi res a dir: estar tot bé, no haver-hi motiu de reprensió o de queixa. Què teniu vos donchs a dir sobre de aqueixa confederació?. Lacavalleria Gazoph. Havia donat que dir a la gent, Verdaguer Exc. 36. Tothom hi tenia que dir, Vilanova Obres, xi, 77. No dir res a ningú: no renyar ningú, no manifestar cap objecció o disconformitat. Que vols dir que'm diran res si hi trenco una mica el son?, Pons Auca 147.
|| 7. Pronunciar, articular (paraules, frases). a) Amb el complement directe format per les mateixes paraules o frases que es pronuncien. «Tenc número vint-i-dos, | no sé si m'arribarà; | si pel cas me'n tenc d'anar, | vindré a dir-vos adiós» (cançó pop. Mall.). A mi parech li digués «hoc», Corbatxo 29. Ne que'm diguésseu, quant yo m'anava colgar: «Déu vos do bon vespre», Metge Somni iii. Pregant als que u lligen que diguen tots: «Amen», Viudes donz. 468. Com ella'm veu ab lo gest trist, | dix: «Què teniu?», Somni J. Joan 105. Per molt que li diguen: «xo!» «fora!» ni «çap!», Proc. olives 291. La garsa, griva y gaig | diuen: «Ja ve el maig», cançó pop. (ap. Pelai Briz Cans. iv, 9). Ara dieu-me, doncs, o «sí» o «no», Alcover Poem. Bíbl. 36.—b) Amb el complement directe format pel nom de la classe gramatical o lògica (paraula, frase, raó, veritat, mentida, etc.) d'allò que es pronuncia. De les fols paraules que dezim aurem a redre radó al dia del judici, Hom. Org. 7. Déu uos confona perque ara deits tals paraules, Jaume I, Cròn. 27. Com lo primer jorn que jo't coneguí no'm diguist aquestes paraules, Jacob Xalabin 3. No us vull dir injúria, Proc. olives 108. La boca tota hora no diu veritat, Llull Cavall. 18. Volem Nós azò qu'en pusquen dir fe e veritat a vosaltres, doc. a. 1270 (Capmany Mem. ii, 36). E els oiren que raó los deiem, e aturaren-se, Jaume I, Cròn. 63. Y no me diu cap mentida?, Penya Poes. 258.—c) Dir que si (o de sí), dir que no (o de no): afirmar o negar pronunciant aqueixes partícules, o no. Mas tant hauíem ab ell que no volíem dir de no a la seva aiuda, Jaume I, Cròn. 480. Dir que no: moure el cap horitzontalment amb el gest del qui nega; fig., moure's horitzontalment una cosa, de manera anàloga al moviment del cap d'un qui nega. A vegades, el llum, sedejant d'oli, deya que no per sos tres brochs alhora, Pons Auca 11.—d) Dir entre si: formular un pensament sense arribar a pronunciar-lo en veu alta. Com si algun desengany crudel li fes envejar l'altre món, deia entre si: ditxosos d'ells! Oller Papall. 25.
|| 8. Recitar; anar pronunciant una cosa de memòria o llegint. «Dir missa»; «dir la lliçó»; «dir el rosari»; «dir una oració». Dir bé per l'ànima de qualcú: dir missa o altres oracions en sufragi de la dita ànima. E dita la missa, en Guillem de Muntcada combregà, Jaume I, Cròn. 103. Sien tengutz dir per ànima del dit deffunt deu pater nostres, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 26). Lo sant home qui'ls dix la missa preicà, Llull Blanq. 1. E tots nostres dies... sien en dir oració, ibid. 5. Un banquet ab cadena qui serveix com dien ores ab lo dit breuiari, doc. a. 1436 (Miret Templers 570). Un monge estant mort en la esgleya, deynt missa de requiem per ell, quant digueren Agnus Dei, ressuscità lo dit monge, Eximplis, ii, 130. Jo també me vull fer dir bé per la meua ànima, Penya Mos. iii, 18.
|| 9. Oferir preu en un encant o subhasta. Que sia donat alguna auantatge a aquell qui primer dirà li deu esser dat, Consolat, c. 6. E foren dites en dit devantlit quatre lliures y un sou, doc. a. 1569 (Ardits, v, 86). Mirau que en Batle fa encantà la primera, y són ben molts es qui la volen; ja hi diuen per dotze lliures y sous, Roq. 48. Dir-hi més: oferir més del que un altre ha ofert en una subhasta. «Donar-ho al més dient, o al qui hi diu més». «Diga-hi qui dir voldrà, que al més donant se vendrà»: fórmula de les vendes en les subhastes (Aguiló Dicc.).
II. || 1. Servir de mitjà una cosa per a expressar el pensament. «El diari diu que la guerra acabarà aviat». «Això diu la Doctrina Cristiana». «¿Què diu el testament?—Diu que ho deixa tot als seus nebots». Lex an Berenguer filio meo... així com dizen las altras cartas, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 7). La primera part diu sots qual rey aquest joch fou trobat, Scachs 8. La una bandera ab letres d'or que deyen: Viana filla del dalfí de França, París e Viana 6 vo. Història... no gose dir alguna cosa de falsia, Tomic Hist. v. Ara conech per verdader lo proverbi que diu que... sempre és bo de tenir ab sa parentela, Faules Isòp. 4. Mes diuen els llibres sants | que els fills de Déu s'ajuntaren | amb les fembres, Alcover Poem. Bíbl. 18.
|| 2. fig. Manifestar, fer conèixer (parlant de coses inanimades o irracionals). E si lo cor no t'ho diu, sàpies cert que t'és mal senyal, Eximenis Conf. 2. Açò que els cels nos diuen amb llengües de misteri, malalta en sos desvaris la terra ho diu ben clar, Atlàntida iii. Ton mirall diu que som bella, Costa Poes. 4. No sé què em diuen les ones, ibid. 36. Si el seu parlar no digués | quins són els uns y qui els altres, | ja ho diria el seu vestir | tant o més que son llenguatje, Picó Engl. 58.
III. Designar amb un nom, títol, tractament, etc.
|| 1. Donar nom, designar amb un nom determinat. «Toni diuen a mon bé | i Toni li diu tothom, | i jo, per no errar-li es nom, | també Toni li diré» (cançó pop. Mall.). Venguem-nos atendar prop un loch que li dihuen Sanct Steve, Pere IV, Cròn. 174. A mi dien Tirant lo Blanch, Tirant, c. 29. Bruto... intitulà-la (a Hibèrnia) de son nom dient-li Bretanya, Tomic Hist. 14. La farina que diem prims del segó, Agustí Secr. 88. Senyorejaua deuers aquella terra que vuy en dia diem reyalme de València, Boades Feyts 12. Ni't deman això, mas digues-me com te diuen, Faules Isòp. 1.
|| 2. refl. Tenir per nom; anomenar-se. La primera figura d'oració se diu de sensualitat, Llull Cont. 315, 4. Los desigs carnals qui's dien voluptats, Egidi Romà, ll. i, Mal de costat qui's diu pleuresia, Albert G., Ques. 13 vo. Aquell loch se diu la spera del foch, Egidi Romà, introd. Es un homo que es diu Tià, veí de casa, Ruyra Parada 28. «Com te dius?»: fórmula per a demanar a un que digui el seu nom.
|| 3. Atribuir una qualitat, una manera d'esser, expressada per un nom. «Hermosa no m'ho digueu, | perque mai ho som estada; | digau-me desgraciada, | i això no ho errareu» (cançó pop. Mall.). Qual és menys mala | com l'agre vi | és dit bon vi, | és dita bona, Spill 6674. Los qui exeroexen sobre ells són dits benfactors, Gerson Passió, c. 5. Molts ignorants dient-se mestres se atrevexen de voler mostrar a molts hòmens lo que ells mostrar no saben, doc. a. 1599 (Col. Bof. viii, 526). Fuy la major de totes, podria dir-vos filles, Atlàntida i. Tots doscents me diran traidor, Canigó, ii. Y llavò vos quexareu si vos diuen mentider!, Aurora 228.
|| 4. Donar un títol o tractament. Dir «tu» a qualcú: tutejar-lo. Dir de «tu» o de «vós»: tractar de tu, de vós. Ja que has begut a câ meua, te vull dir de tu, Massó Croq. 90.
IV. intr.
|| 1. Correspondre, anar (bé o malament) respecte d'una cosa o persona. «Si la sort li diu com fins ara, aviat serà ric» (Mall.). «El joc no li diu»: el joc no li va bé, no li és favorable. «Les coses comencen a dir-me bé». «Tot li ha dit malament, i s'ha arruïnat». Encara poria esser que mos digués bé, Alcover Rond. ii, 273. Sa vinya veya fa poca verema y diu malament, Ignor. 67. Ses coses no li diuen gaire bé, Pons Llar 31. Dir bé sa guiterra: anar per bon camí els negocis, els assumptes. Perque li digués bé de tot sa guiterra, Alcover Cont. 13.
|| 2. Adir-se, harmonitzar, estar amb bona proporció o correspondència una cosa amb una altra. «Per tu no diu, anar vestit d'aquesta manera». «Per un senyor no diu el fer aquestes coses». Senyoretes ab vestits clars... Tan bé que s'hi dirian los colors frescos ab sos ulls tafaners, Vilanova Obres viii, 54. Perque els flocs diguessen ab les castanyoles, Penya Mos. iii, 175. Axò no diu amb sa rebellada de finestres de que antes hem parlat, Roq. 9. Y ses dues collades dels punys han de dir amb sa botonada, Pons Llar 43.
V. (substantivat) m. Acte i efecte de dir. Y vent la seruenta que cert d'aquells era, | mirant-lo de ferm li dix semblant dir: | Ben par que tu sies..., Passi cobles 18. Lo llur fals dir | la féu morir, Spill 3495. Aquells que menyspreen lo dir meu, Mort Antoni Roca (Cançoner Aguiló). Ara que sento el dir de ton llaüt, m'apar que es fil tri, la música dels déus, Carner Lluna 110. El dir de la gent: allò que diu la gent en general, i principalment les murmuracions. E no cures del dir de les gents, Eximplis, ii, 304. Segons el dir de la gent, Penya Poes. 186. Al seu (teu) dir: segons la seva (o teva) manera de parlar, segons l'afirmació d'ell o teva. «Al teu dir, no fan res bé». A son dir, ell és lo més innocent del món, Lacavalleria Gazoph. És un dir, o Anem al dir: es diu per a suavitzar l'efecte d'una cosa que s'ha manifestat, com volent indicar que no és tant com s'ha afirmat, o que és una simple suposició. A tot dir: extremadament, a més no poder. En Lluís... era, en efecte, simpàtic a tot dir, Oller Papall. 13.
    Loc.
—a) Dir-hi la seva: intervenir en un assumpte manifestant la seva opinió.—b) No dir-hi res: reservar-se l'opinió, no manifestar-la.—c) Com qui no diu res: expressió per a fer fixar l'atenció en la importància de la quantitat, categoria, etc., que acabam de manifestar. «Ha guanyat tres-centes mil pessetes, com qui no diu res». «Han assistit a la festa el bisbe i el governador, com qui no diu res».—d) No saber algú què es diu: no raonar bé, estar privat de l'ús normal de la raó, estar trastornat. «El qui digui això, no sap què es diu». «Estic tan nerviós, que no sé el que em dic». Dexa'm ferte un petó, que no sé lo que 'm dich, Vilanova Obres, xi, 229.—e) Dir una cosa per riure: dir-la sense creure-la i sense intenció de fer-la creure. «No ho creguis, si ho he dit per riure!» (Mall., Men.).—f) Dir per dir: dir coses sense fonament, només pel gust de parlar.—g) Dir i fer: obrar amb molta resolució o rapidesa; fer totd'una allò que s'ha pensat. Dit i fet: obrant amb gran rapidesa, fent totd'una allò que s'ha pensat de fer. Tan aviat fet com dit, Lacavalleria Gazoph.—h) Diguin el que vulguin, o Digues lo que vulguis, o Digau lo que voldreu: es diu manifestant menyspreu del que puguin dir els murmuradors o els contradictors.—i) El «què-diran»: l'opinió d'altri en quant critica o fiscalitza els nostres actes. Mes avuy p'el que diran tots feym uy, Penya Poes. 314.—j) Arre burro, i deixa dir: es diu parlant d'un qui segueix obrant així com li sembla bé sense fer cas del que els altres diuen. A ell molt bé que li sabia: y arre burro, y deixa dir, Rond. de R. Val. 25.—k) Com ara diguem: com per exemple o per una suposició. Si la voldràs menjar en altra manera, com ara digam bullida, Robert Coch 36 vo.—l) Com si diguéssim, o Que diguéssim: es diu per indicar una gran analogia o semblança, quasi identitat entre un i altre concepte. Avançaven les dues ales de núvols... mes tot seguit escorrien son caudal, com si diguéssim acabaven ses municions, i s'anaven esvanint, Verdaguer Exc. 66. Mes tan a prop, tan a propet! a l'altra banda d'embà!, com si diguéssim dins mateix de sa casa!, Pons Com an., 81.—m) Esser de dir (una cosa): poder-se dir, esser digna de manifestar-se. No esser de dir: esser molt extraordinari, que gairebé no es pot expressar. Una cosa de no dir: una cosa extraordinària. «Ens hem divertit una cosa de no dir»: ens hem divertit extraordinàriament. Fon tanta la alegria que no és de poderse dir, Paris e Viana 30. Em vaig trobar desorientat d'una manera que no es pot dir, Ruyra Parada 19. Això li donava una alegria de no dir, Pons Llar 35.—n) És a dir: es diu per explicar o aclarir un concepte. La verdadera buniquesa, és a dir, la virtut, té afalachs que no poden explicarse, Lacavalleria Gazoph. Casada, y tres cops!—Es dir, que s'ha reganxat, Vilanova Obres, xi, 86. També pot usar-se iniciant la conversa, però en to d'aclariment o explicació d'allò que es pensava interiorment; així, si un veu un amic seu vestit de soldat, li dirà: «Es a dir, que fas el servei militar!»—o) No esser a dir: no poder-se dir, no esser lògic o just dir-ho. Per esser entrat una vegada en taverna, no és a dir que jo sia un borratxo, Lacavalleria Gazoph. Qui ha fet una falta, no és a dir que sempre ne fasse, ibid.—p) Com aquell qui diu: en certa manera, sota cert aspecte. Y a la fi, com aquell qui diu, va esser el vicari el qui amb una creu va adobá l'esfondrament del cotxo, Penya Mos. iii, 33.—q) Diríeu que...: es diu per expressar l'aparència extraordinària d'una cosa, que sembla real. E quan uench a la mija nuyt diríets que en tot lo nostre nauili no parlaua nuyl hom, Jaume I, Cròn. 59.—r) Qui ho diria!: exclamació per a manifestar l'estranyesa que causa una cosa extraordinària. Mes qui ho diria, al veure-la tan bella!, Atlàntida ii.—s) Què diríeu que...?: interrogació equivalent a «què us sembla que...?», per a preparar l'oient a sentir una cosa extraordinària, quasi increïble o molt estranya. Y què diríeu que contestà En Lerroux?, Aurora 228. «¿Què diries que m'ha costat aquest vestit? Cent vint duros!».—t) Si va a dir ver, o a dir veritat, o a dir cert: expressions amb què s'introdueix una declaració que pot semblar estranya o inversemblant. «Si va a dir ver, ni sé quants anys tinc».—u) M'has dit: es diu per a manifestar irònicament el dubte referent al que un altre ha afirmat. «Me sembla que menjarem pollastre.—Sí, pollastre m'has dit!» (Montblanc).—v) S'ha dit!: reforç de frases imperatives com «a ballar!», «a dinar!», etc. «A sopar s'ha dit!»: vol dir que cal anar totd'una a sopar. A callar s'ha dit! Roq. 42.—x) Què us diré? o Què us direm? o Què me'n direu? o Què en direm?: frase que s'empra en les narracions, per a lligar emfàticament el que s'ha contat abans amb la part de contarella que segueix. E la regina e los infants posaren cascú en honrades posades. Què us direm? Quinze dies tots entegres durà la festa..., Muntaner Cròn., c. 23. Mas, diu ell, què us dire d'ells? Hòmens valeroses e virtuoses, Ajustaments 20 v. (ap. Balari Dicc.). Y ho dius de bo?—Y ben de bo. Hala, depressa!—Què me'n direu? Ell un gigant ja li venta s'espasa y li fa botir es cap..., Alcover Rond. ii, 105.—y) Què direm? o Què em diràs? o Què em direu?: expressions per a continuar una enumeració aplicant-la a altra gent que la que s'havia citat abans. Y què'm diràs dels poetes...?, Metge Somni i. Donchs què direm del matrimoni?, Somni J. Joan 1873. Y què'n direm de les mosques?, Penya Mos. iii, 118. Idòs, què diries d'aquell hereu de Les Planes qu'empaita a totes les fadrines?, Massó Croq. 70.—z) Per dir-ho així: fórmula per a preparar una frase que podria semblar inexacta. «El meu criat és, per dir-ho així, el meu braç dret».—aa) No cal dir: frase per a introduir-ne una altra que es dóna com a suposable o indubitable per tothom. «No cal dir que de tot això no has de dir-ne res al teu pare». S'arrencà a córrer a tall de soldat... No cal dir si el seguírem entusiasmats, Ruyra Parada 33.—bb) Per dir millor, o Per millor dir: locució amb què s'introdueix una rectificació del que s'ha dit abans. «No m'han donat permís per a sortir, o per millor dir, m'ho han prohibit».—cc) Dir-ne de coentes, o Dir-ne de verdes i de madures, o Dir-ne per a salar, o Dir-ne de tot color: dir molts de penjaments o insults, atacar amb paraules molt ofensives. Mentres qu'es Prior li va dar un axabuch que la posava an es banch d'es negres y ni en va dir per a salar, Aguiló Rond. de R. 23. An En Lerroux n'hi digueren de verdes i de madures i d'aquelles que no estan a sa llibreta, Aurora 226. Si n'hai dita alguna de coenta, teniu, ja me'n netejo sa boca, Ruyra Parada 31.—dd) Diga-li atxe, o Diga-li sombrero diga-li barret: es diu al qui vol distingir amb diferents noms coses que són idèntiques.—ee) Dir-ne una de freda i una de calenta: dir coses contradictòries (Mall., Men.).—ff) Dir ver: anar bé, funcionar així com cal. «Ses cames no me diuen ver; tan just puc caminar» (Mall.).—gg) No enviar-ho a dir: dir les coses tot dret, cara a cara, sense por ni intermediaris.—hh) No poder dir «fava», o No poder dir «pruna»: estar molt cansat o molt sadoll. Estich que no puch dir pruna, Penya Mos. iii, 201.—ii) No dir ase ni bèstia: no saludar o no avisar els altres d'allò que caldria avisar-los. «Te n'has anat sense dir ase ni bèstia».—jj) Sense dir «fes-te ençà» ni «fes-te enllà»: sense avisar degudament, sense cap cortesia de tracte.—kk) Dir lo que fa al cas: dir tot allò que cal dir, encara que sigui desagradable. Deixau-me'l estar que vengui, | que, com ell motiu no tengui, | li diré lo que fa al cas, Benejam FyF, acte i.—ll) Dir tot lo que ve a la boca: dir tot allò que un pensa, sense mirar si convé dir-ho o si no convé.—mm) Què vaig haver dit!: exclamació amb què s'introdueix l'exposició de les conseqüències d'una paraula o frase pronunciada abans.—nn) Diuen i dic: es diu per indicar que allò que manifestam no ho hem vist, sinó que ho hem sentit a dir, i per tant, no responem de la seva veracitat. També es diu en el mateix to de reserva: Tant hi dic com hi sé (Mall.).—oo) Digues tu! o Digueu vós!: exclamacions per a emfatitzar la narració o exposició de fets extraordinaris, increïbles, com si diguéssim: «Tu mateix judica!».—pp) Ja ho diràs! o Ja ho direu! o Ja ho diran!, etc.: exclamació d'impaciència que s'usa quan un espera que un altre contesti o faci qualque cosa, i aquell no obra ni contesta.—qq) Tu ho diràs! o Vós direu! o Vostè dirà!: es diu contestant al qui ha fet una pregunta o una observació excusable per massa òbvia.—rr) Què vol dir!: exclamació de sorpresa davant el que un altre afirma o nega.—ss) Tot lo que diu: fórmula intensiva per a indicar l'absoluta totalitat d'una cosa, en el llenguatge dialectal de certes comarques catalanes. «Tot lo que diu d'aquelles parades és seu»: tot el que comprenen aquelles parades... (Blancafort). «Tot lo que diu del puig a l'era, ho té sembrat» (Blancafort). «Portava un cinturó ample tot lo que diu el cos» (Olot).—tt) Vol dir, o Vol dir que: expressió equivalent a ‘de manera que’ i que serveix per a demanar confirmació d'una cosa que hem arribat a saber. «¿Vol dir ja no ets soldat?»«Vol dir que vosaltres gasteu el que jo havia arreplegat!».—uu) Vol dir? (o Vols dir? o Voleu dir?): interrogació amb què manifestam estranyesa i algun dubte sobre el que un altre acaba de manifestar. ¿Veus? Són allí.—¿Vols dir?—va fer ell, avançant alguns passos, Ruyra Parada 32.
    Refr.
—a) «Al dir, no li feren casa»: significa que no cal fer cas del que diu i murmura la gent (Tortosa, Maestr., Val., Alcoi).—b) «Dius-dius no trenca el dijuni»: significa que les promeses no basten (Tortosa).—c) «Al qui diu mal, la llengua li caiga» (Bayerri Refr. Tort. i, 492).—d) «¿Vols mentir? Digues lo que sentes dir» (Alcoi). «Qui diu lo que dir sent, molt ment» (Tortosa).—e) «Lo que no vulguis que es sàpiga, no ho diguis».—f) «Està ben posat, qui del que diuen no fa cas» (Bayerri Refr. Tort. i, 496).—g) «Ningú diu mal d'una cosa, sinó qui la vol per a ell» (Men.). «Qui diu mal de s'ase, aquell el compra» (Men.).—h) «Infant i orat, diu la veritat»; «Infants i orats, diuen les veritats».—i) «Dient les veritats, es perden les amistats».—j) «Qui diu les veritats, va al cel» (Mall.).—k) «Qui diu la veritat, el pengen» (Men.).—l) «Mentres hi haurà món, hi haurà què dir».—m) «Dels teus voldràs dir, però no mal oir» (Mall., Men.): significa que molta gent malparla dels seus parents, però no tolera que altri en malparli.—n) «Qui en vol dir, n'ha de sentir» (Mall., Men.); «Qui diu lo que no hauria de dir, sent lo que no hauria de sentir» (Eiv.); «Qui diu lo que vol, òu lo que no vol» (Val., Alcoi); «Qui diu lo que vol, ha de sentir lo que no vol» (Men.): significa que els qui es prenen molta llibertat de llengua i malparlen dels altres, solen esser també objecte de la murmuració.—o) «A tu t'ho dic, sogra; entén-t'hi, nora» (Cat.); «A tu t'ho dic, ma filla; entén-ho, ma nora» (Mall., Men., Val.): es diu quan renyam o avisam qualcú amb la intenció que la reprensió o avís sia aprofitat per un altre.—p) «Ho diu, no ho farà» (Cat.); «Lo que es diu, no es fa» (Val.); «Ho diu i no ho fa» (Men.): es diu parlant d'un qui amenaça però no compleix les amenaces.—q) «Que diguin, que de Déu digueren» (Men.); «Més ne digueren a Cristo» (Mall., Val.): es diu per menysprear les murmuracions i el malparlar de la gent.—r) «Lo que tots diuen, o és, o vol ser»: significa que quan molta gent diu una mateixa cosa, sol tenir qualque fonament de veritat (Val.).—s) «Acabat de dir, acabat d'oferir»: es diu per aquelles persones que fàcilment obliden el que ha passat, i especialment per les que obliden aviat els greuges.—t) «No és cert tot lo que es diu» (Cat., Bal.); «No tot el que es diu, és ver» (Men.); «Tot lo que es diu, no són misses» (Val.): significa que no cal creure tot el que la gent diu.—u) «A un mentider, quan diu ver, no el creuen» (Mall., Men.).—v) «De dir-ho a fer-ho, no hi ha comparació»: significa que molts diuen que faran i faran, i no fan res (Mall.).—x) «Tantes me'n diguis, sols que no em feris»: ho diuen per aquells qui no fan cas de reprensions i d'insults (Mall., Men.).—y) «Antes, antes, va dir En Canyot»: es diu al·ludint als remeis que s'apliquen quan ja no és hora (Mall., Men.).—z) «En Què-diran se morí de fam, i en Què-diré se campa molt bé»: indica que és perjudicial preocupar-se massa del que diu la gent, i és saludable mirar més la pròpia conveniència que el parer dels altres (Palma).—aa) «Tant diràs, que em faràs riure»: ho diem a aquell qui, en el curs d'una discussió, treu a darrera hora proves convincents, que podria haver adduïdes més prest (Mall., Men.).—bb) «Qui diu amèn, dóna raó» (Mall.).—cc) «La millor ha de quedar sempre per dir»: significa que en les discussions convé sempre guardar arguments decisius per a darrera hora.—dd) «Fé el que et dic, i no facis lo que jo faç» (Mall.); «Fes lo que bé et dic, i no lo que mal faig» (Mall.): indica que cal obeir els superiors en el que aconsellen de bo, encara que ells donin mal exemple.—ee) «Val més ho dir, que s'ho pensar» (Ross.): significa que és millor dir les coses a la cara que pensar-les i no dir-les francament.—ff) «No facis, i no diran»: es diu a aquells qui es queixen que la gent parla malament d'ells, però no es preocupen de llevar les ocasions de murmurar (Men.).—gg) «Digues lo que saps, i no diguis qui ho ha dit» (Cat.).—hh) «Al riu, hi ha una aueleta que tot ho diu»: significa que tot el que es fa, arriba a saber-se (Val.).—ii) «En lo que no et va ni et ve, no hi diguis re» (Verdaguer Folkl. 52).—jj) «I doncs, què diuen?—Que sense menjar no viuen»: així es contesta humorísticament al qui demana què diuen (Avinyonet).—kk) «Només ho diré a tres: qui va, qui ve i qui trobaré»: es diu al·ludint a les persones incapaces de guardar un secret (Llofriu).—ll) «Ma mare, digueu-l'hi antes que no vos ho diga»: es diu quan disputen dues persones acusant-se de defectes que tenen totes dues (Mall.).
    Fon.:
(pir-or., or., occ., bal., alg.); díɾ (val.).
    Conjug.:
va indicada en els paradigmes adjunts.
taula 
Les formes usuals en l'idioma literari modern són: Pres. d'indic.: dic, dius, diu, diem, dieu, diuen.—Pret. imperf.: deia, deies, deia, dèiem, dèieu, deien.—Perfet simple: diguí, digueres, digué, diguérem, diguéreu, digueren.—Futur: diré, diràs, dirà, direm, direu, diran.—Condicional: diria, diries, diria, diríem, diríeu, dirien.—Pres. de subj.: digui, diguis, digui, diguem, digueu, diguin.—Optatiu: digués, diguessis, digués, diguéssim, diguéssiu, diguessin.—Imperatiu: digues, dieu o digau.
    Etim.:
del llatí dīcĕre, ‘dir’.