Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. dur
veure  2. dur
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. DUR v. tr.: cast. llevar, traer.
I. || 1. Anar amb una cosa damunt, sostenint-ne el pes. Fahian-lo caure sots la creu que al coll duhia, Cobles Passió (Cançon. Aguiló). Jo m'en cansaria de dur-lo a coll, Pons Auca 225. Pel gran feix que duia a l'esquena, Massó Croq. 29. La duc repenjada al coll | i en la terra se'm fa forta, Maragall Enllà 46. Duia a la mà una bombeta d'oli encesa, Ruyra Parada 25. S'alçava des del centre la gran columna mare qui duia tot el pes, Rosselló Many. 77. Especialment: a) Tenir una cosa dins si o dins el vestit que es porta. E que perden tot quant duran, doc. a. 1251 (Pujol Docs.). Bona atlota, no duc res, que Déu t'ho pach, Roq. 11. Duc l'infant en les entranyes | i encara no l'he parit, Maragall Enllà 42.—b) Anar amb un vestit o altra peça d'indument posada. Duhen collars de perles, Aguiló Poes. 69. El jach que duya el vell, Penya Mos. iii, 18. Si s'enveja fos tinya, tot lo món duria barret, Alcover Cont. 25. Encara no li dexen dur sabre de debò, Vilanova Obres, xi, 140. Esclops, calces i samarra, tot ho duu clavetejat o cusit l'una peça a l'altra, Massó Croq. 13. Dur dol: anar vestit de dol. «Si s'estimat se moria, | cosa que el meu cor no vol, | si m'estava bé dur dol, | tota la vida en duria» (cançó pop. Mall.).—c) Anar amb una part del cos de tal o tal manera. Dur barba: tenir barba. Dur mostatxos: tenir bigots. Y du es cap tot ple de grins, Ignor. 1. Dexar-se ses ungles llargues y dur-les una vegada netes y moltes amb rivets de dol, Ignor. 21. Per mares alletada que duyen sanch de braus, Collell Flor. 1. Duyeu vostres mans descloses, Riber Sol ixent 22.
|| 2. Anar amb certa disposició de cos o d'ànim; tenir determinats sentiments. «Jo no cant per bona veu, | perque Déu no la m'ha dada; | jo cant perquè no digueu | si duc pena o si duc creu | o si visc enamorada» (cançó pop. Mall.). «Duc una peresa que no m'aguant». «Duc tanta son, que no puc treballar». Com a penyora santa duré jo el teu recort, Costa Poes. 44. Lo derrer dels monjes... que duya a la Julita un afecte especial, Genís Julita 119. Cantaré am l'amor que't duia, | no amb el que'm duies tu a mi, Maragall Enllà 41. No duc pas intenció de fer cap mal an els llurs daurats vadells, Massó Croq. 11. No du curolla en so negoci, Roq. 4. Dur-la pensada: haver pensat abans allò que cal fer. Dur-ne una de moguda: tenir el projecte o la intenció de fer qualque cosa. Descapdelle't un poc, veiam quina la dus moguda, Alcover Cont. 29. Dur-les-se o dur-se-la: tenir-se enemistat o rivalitat dues o més persones. Dur-la de qualcú: estar-ne irritat o tenir ganes de molestar-lo. Es capellans la duen d'ell des que va neixe, Roq. 42.
|| 3. Anar d'una manera determinada en el seu obrar. En lo qual hac duyta molt aspre vida, Llull Felix, pt. i, c. 7. Allà he duit vida salvatge, Colom Juven. 155. Tres omes duent la meteixa vida, Massó Croq. 24. «El tren duu poca velocitat». El camí du molt de rost, Penya Poes. 159. En sis anys que duch de matrimoni, Roq. 36. Dur avantatge a qualcú: avantatjarlo, esser-li superior. Dur ritme o compàs: anar amb ritme. No hey ha cap pareya que duga es mateix ritme, Roq. 3. «El meu fill duia bon pas, i jo no el podia seguir».
|| 4. fig. Suportar, resistir. «Jo no puc dur tanta feinada».
|| 5. Menar en sa companyia; anar acompanyat (d'una persona, animal o cosa). Menys en la d'un tan nombrós hostol com lo que vós duheu, Hist. Joan Garí, 6. Ahont ès la meva dona, que diu que la duen presa?, Vilanova Obres, xi, 266. Duien sis, set i fins vuit bèsties de récula, Ruyra Parada 98. Dur davant (una persona o cosa): anar amb aquella persona o cosa, però tenint-la davant. Dur al costat (qualcú, qualque cosa): anar amb ell tenint-lo a un costat. Comparegueren amb ses majós que duyen s'enamorat en es costat, Ignor. 73.
|| 6. Fer anar; conduir, guiar. De las quinze o vint molas d'aygua que la riera duya, Oller Fig. pais. 76. Dur els comptes: estar encarregat de la comptabilitat. Dur la casa: regir una casa, tenir al seu càrrec l'administració domèstica. Dur plet: sostenir plet o disputa davant els tribunals. Si ets sastre, du els comptes bé, Penya Poes. 81. No duya sa possessió a ús y costum de bon llaurador, Roq. 42. L'ereu i la jove duien el regiment de la casa, Víct. Cat., Ombr. 16. Dur per bon (o mal) camí: guiar bé o malament amb l'exemple, els consells, etc. «La mare duia el fillet per la mà». Dur moltes assignatures: estudiar-ne moltes. Enguany en duré tres d'assignatures, Ignor. 68. Deixar-se dur d'una cosa: obrar per l'impuls d'aquella cosa (passions, consells, exemples, etc.). En cambi es podien deixar dur de son geni expansiu, Genís Julita 83. Dur un conill, una perdiu, etc.: tenir el caçador encanonat un animal de caça i seguir apuntant-li mentre l'animal es va movent, de manera que en qualsevol moment li pugui disparar i ferir-lo (Mall.). «En Pere veu es conillet que se'n ve per dins es clar; li dóna s'escopeta i el duu, el duu, i quan el té prop, li despara, i en terra!» (Campos).
II. || 1. Anar carregat amb una cosa fent-la arribar o anar a un lloc o persona. No avia dut a la casa més que la roba, Víct. Cat., Ombr. 26. Fulla de pàmpol que el vent hauria duta de qui sap on, Ruyra Parada 27. Amb càntirs argilencs a dur aigua del pou. Alcover Poem. Bíbl. 31. Un brot de ginebró dur-te he volgut, ibid. 79.
|| 2. Conduir o guiar fins a un lloc o terme. Que el vos duga a salvetat en tot loch on vós siats, Graal 19. Que m'ha duit de pena en pena | a un abisme de dolçor, Verdaguer Idilis. Més val que'm dugas a la fonda, Vilanova Obres, xi, 48. Ell, en els seus bons temps, avia dut a la montanya dos i tres i fins quatre centes vaques, Massó Croq. 13.
|| 3. fig. Induir, fer que qualcú faci una cosa (especialment allò que no tenia intenció de fer). «Amb afalagadures i promeses l'han duit a fer testament a favor d'ells».
|| 4. Anar dirigit (un camí) cap a cert lloc. Dels dos camins que duen a Formentor, | aquell de la badia diu que és millor, Costa Agre terra, 36.
|| 5. Anar a qualcú, a qualque lloc, amb una notícia, comanda, salutació, etc. Que ells no tornarien als altres ab aquesta resposta ni durien tal embaxada, Curial, i, 20. Ningú n'ha duytas novas, Aguiló Poes. 19. Quan amb un riu de ferro | aquells turons nos duien lo crit del brau Roldan, Atlàntida i. Per recrear-me y dur-me noves de la bondat de les vostres obres, Penya Mos. iii, 65. I David escollí de sa mainada... | deu joves que hi duguessin l'ambaixada pacífica d'amic, Alcover Poem. Bíbl. 52.
|| 6. aritm. Reservar d'una columna de sumands les unitats pertanyents a l'orde superior immediat, per a afegir-la a la columna d'aquest en sumar-la. «Vuit i vuit són setze, i duc un».
|| 7. Produir (un efecte); esser causa o ocasió. «Aquests negocis duen molt de guany». «Una casa de tants duu molta despesa». Les òlibes... duen mala sort, Rosselló Many 34. Mentre que no ens dugu malastrugança, Ruyra Parada 29. Sols sa reforma interior d'ets individuus pot dur sa reforma de sa cosa pública, Aurora, no 226. «Per què has dit això?—Perquè la conversa ho duia» (perquè venia bé, perquè la conversa hi donava ocasió). Amb ells jugava... a quants jochs se discurrian, encarant-se ab els espigats y estomacant als atrevits si la cosa aixís s'ho duya, Pons Auca 6.
III. refl. (i generalment acompanyat de la partícula pronominal o adverbial en: dur-se'n) Anar-se'n amb una cosa agafada o que segueix al subjecte. E exí'n lo capità ab tots los de la stablida ab aquella roba e arnès que se pogueren dur, Pere IV, Cròn. 196. «El torrent se n'ha duit molts d'arbres i animals». «Entraren lladres i se'n dugueren tot allò que trobaren». (En aquest ús la partícula en ha arribat a soldar-se amb el verb, originant-se la forma endur-se o endur-se'n). V. endur.
IV. refl. i recípr. Tenir semblança, retirança (Camp de Tarr., Sta. Col. de Q.). «Són germans que es duen molt». «Els ulls d'aquesta noia se duen molt als de sa mare». Refrany: «Molt fa qui als seus se duu» (Aladern Dicc.).
    Fon.:
(pir-or., or., occ., bal.); dúɾ (val.).
    Conjug.:
especial, indicada en els paradigmes adjunts. Advertirem que dur és un dels verbs catalans que conserven millor les formes de la flexió del verb llatí originari, ducere, car són relativament poques les formes analògiques postllatines que s'hi han introduït, i fins i tot en els temps verbals de dur que modernament han desplegat formes degudes a l'analogia, podem constatar l'existència de les respectives formes d'origen llatí en el català antic. Així les formes duim (< dūcĭmus), duyts o duys (< dūcĭtis), dux (< dūxit), dugam (< dūcāmus), etc.
taula 

    Sinòn.:
adur (ant.), portar. El verb portar ha pres molta preponderància en el català continental, eliminant al seu sinònim dur del parlar viu de certes comarques del Principat i del País Valencià, com també de la ciutat d'Alguer.
    Etim.:
del llatí dūcĕre, mat. sign.

2. DUR, DURA adj.: cast. duro.
|| 1. Molt resistent; que no és blan o moll. Molt mils enganen les fembres los hòmens bestials, quant a la vista, ab mamelles grans e molles, que ab les dures, Metge Somni iii. Cou-los en aygua los ous per que sien ben durs, Robert Coch, 24. Mas no serà dura la carn d'aquell, Proc. olives 49. No has vergonya, hom vell, que tu vages caualcant que ets dur, e menes aquexa criatura ten pocha que va a peu que és tendre?, Eximplis, ii, 303. Batia los forts membres sobre la dura terra, Alegre Transf. 41. Una mina oberta en la dura roca, Rosselló Many. 98. Un truc sec com de dos cossos durs que haguessin topat, Víct. Cat., Ombr. 84. Anar dur: patir d'obstrucció intestinal, tenir difícil l'evacució de les matèries fecals. En aquest dia fou-li administrat un crestyli per quant lo dit senyor Rey era molt dur de ventre, Carbonell Ex. Joan II, c. 14. Tenir la llet dura (una dona, una ovella, etc.): tenir dificultat per a expulsar la llet dels pits o del braguer.
|| 2. Difícil d'influir; poc sensible a les impressions. Dur d'orella: que sent difícilment els sorolls o impressions auditives. N'hi ha molts de cassadors, que, per bé que los crid sa guàrdia civil, són durs d'oreya, Roq. 34. Dur de cervell o de cap: que entén difícilment les coses. Lo fre mordent | de dur cervell, Spill 14485. Cor dur: cor insensible a la clemència, a l'amor. Dur de cor: que té el cor dur. Si tant és, Sènyer, que en Pere aja tan cruel e tan dur cor que per totes estes coses no pusca plorar, Llull Cont. 344, 20. Que fort havia dur cor qui no ploràs, Muntaner Cròn., c. 95. Qui serà tan dur que no ame sos proïsmes? Villena Vita Chr., c. 218. Home dur que no fa res per prechs, Esteve Eleg. Si cascuna per si no bastàs en doblar la sua dura pensa, Alegre Transf. 81. Una madrastra dura, Costa Trad. fant. 43. Coratge dur: valentia indomtable. Aquí es vol coratge dur | com ne té en Jordi!, Costa Agre terra 20.
|| 3. fig. Penós de fer, de suportar. «Un treball dur»: treball fatigós. «Una costa dura de pujar». Als ulls corporals és pròpria cosa que no sien sanats ni mundats ab coses dures e aspres e sutzes e seques, Llull Cont. 364, 3. Dur fet seria si los mercaders no eren tenguts al senyor de les naus, Consolat, c. 85. Dura cosa li semblava de dexar la orde, Desclot Cròn., c. 2. Nós portàvem una spasa... qui per lo guarniment que era stret, estava tan dura de traure del feure que no la poguem traure, Pere IV, Cròn. 105. Si desiges o et plau ohir les dures batayles dels romans e dels africans, lig lo libre de Lucari, Jahuda Cató 90. Per dura cosa e cruel que man esser feta, Valter Gris. 8. Un moviment d'horror contesta | al dur decret, Costa Agre terra 129. L'home naix en dura guerra, Guiraud Poes. 27. A dures penes: amb gran dificultat. A dures penes se pot dominar es tumulto, Roq. 14. Estil dur: estil mancat de suavitat. Aigua dura: la que cou malament els aliments i dissol malament el sabó.
    Refr.
—a) «Dur hi és lo bou a l'ast» (Dicc. Torra).—b) «Pa dur, més que un burro en puga dur» (Cullera).—c) «A bona son no hi ha llit dur» (Manresa).—d) «Dur amb dur, no pot fer mur» (Val.).—e) «Qui està a les dures, ha d'estar a les madures» (Urgell, Segarra); «Al qui menja lo madur, feu-li rosegar lo dur» (Barc., Tortosa): vol dir que aquells qui volen tenir els avantatges i profits d'una cosa, és just que també en sofreixin la part desagradable o mancada de profit.
    Fon.:
(or., occ., bal.); dúɾ (val.); dúɾt (pir-or., or.).
    Plural:
les formes normals del plural són durs per al masculí i dures per al femení. En alguns dialectes continentals s'ha desplegat una forma de plural analògic dusos (dúzus, Terrassa; dúzos, Sort), semblant a les formes crusos per cruus, nusos per nuus, etc. Per tenir-los dusos com pedres, Roger Pera plata 31.
    Intens.:
duret, -eta; durot, -ota; duríssim, -íssima.
    Sinòn.:
— || 1, fort;— || 2, clos, tancat;— || 3, aspre.
    Antòn.:
— || 1, moll, fluix, blan;— || 2, obert;— || 3, suau, dolç.
    Etim.:
del llatí dūru, mat. sign.