Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. el
veure  2. el
veure  3. el
veure  4. el
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. EL (pl. els)
Partícula usada com a article determinat i com a pronom. Quan és article, pren la forma l' si va davant paraula començada amb vocal, i si es combina amb les preposicions a, de i per, pren respectivament les formes contractes al, del, pel. Quan és pronom i va precedit de verb començat amb vocal o h, pren la forma reduïda 'l (pl. 'ls); si va seguit de verb començat amb vocal o h, pren la forma reduïda l'.
I. Article determinat masculí; cast. el. Nostre aui el rey don Amfós féu parlar matrimoni, Jaume I, Cròn. 2. E el bisbe e els richs hòmens que uengren, ibid. Els reys són senyors de la gent, e los sauis senyors dels reys, Jahuda Dits, 13. És costum que els joves parlen primerament, Metge Somni iii. Pendràs el mig mouiment del sol a la hora que volràs, Gilbert-Corsuno Astrol. 13. Amb els braços plegats, Víct. Cat., Ombr. 9. Y porta a tota encontrada | el Déu-vos-guard dels humils, Salvà Poes. 1. Com la llum del dia eren els fruits de les branques, Alcover Poem. Bíbl. 13. a) En el llenguatge col·loquial del català continental, s'usa precedint a noms propis de persona: «La Marieta de ca el Joan»; «La tragèdia de ca el Pere Llarg». El llenguatge literari modern admet aquest ús, però limitat als casos en què el nom propi comença amb vocal, v. gr.: l'Ernest, l'Arnau, l'Alomar.
II. || 1. Article neutre, que es posa davant un adjectiu quan aquest indica una qualitat en abstracte; cast. lo. Si pican més fort del acostumat, Agustí Secr. 2. A més del dit se han de arrancar, ibid. 16. «Cridava l'atenció pel mal dit que estava» (Conca de Barbarà). «Van fer el més necessari» (pir-or.). «Sempre diu el mateix» (Andorra, Gir., Barc., Tarr.).
|| 2. Article o pronom neutre que precedeix al relatiu que, formant una combinació pronominal amb què s'introdueixen les oracions de relatiu substantives quan denoten una cosa (en oposició a el qui, que s'usa quan les dites oracions denoten una persona); cast. lo. «Pots comprar tot el que vulgues» (Gombreny). «Tothom fa el que pot» (Besalú, Gir.). «Tenint diners, un fa el que vol» (Bagà). «El que diré és això» (Berga). «Faràs el que voldràs» (Terrassa, Barc.). «Ja no et recordes del que el vaig contar» (Tarr., Reus). «Vull comprendre el que dius» (Reus). «Se pronuncia molt diferent del que s'escriu» (Valls). «Si es pogués inventariar tot el que hi ha en els arxius!» (Valls). «Això és la causa que poden fer el que volen» (Andorra). «L'amo fa el que vol» (Xerta). «Faràs el que vulles» (Tortosa). «Que facen el que vulguen» (Vinaròs, Alcalà de X., Penyíscola).
III. || 1. Forma d'acusatiu masculí del pronom personal de tercera persona ell; cast. lo (pl. los). E que no'ls nos uolia rendre, Jaume I, Cròn. 548. Qui els havie de comprar?, Guinot Capolls 11. «Els esperaré aquí», «Aquests llibres no són teus; torna'ls!»«Aquest llibre no el tornaré». «Els tornaria tots si sabés de qui són».
|| 2. Pronom personal de tercera persona usat abusivament com a complement del verb ésser, en lloc del pronom neutre ho, que és el correcte en aquest cas. Senyor comte d'Orlof?—Jo el sóc, Guimerà Jesús que torna, a. i, esc. 11.
    Fon.:
əɫ (pir-or., or., bal.); (occ., val.). Si va immediatament precedit o seguit de vocal, queda reduït a ɫ.
    Var. form.:
lo, forma arcaica i avui dialectal de l'article davant paraula començada amb consonant, i forma literària i normal del pronom personal de tercera persona quan va precedit de paraula acabada amb consonant; los, forma de plural (dialectal com a article i normal com a pronom personal precedit de paraula acabada amb consonant); else (elze), formes molt dialectals del pronom personal, que es trobaran documentades en l'article els.
    Forma femenina.:
la, pl. les.
    Sinòn.:
com a article determinat, es (fem. sa) i so corresponen en certs dialectes a el (la) i lo.
    Etim.:
del llatí ĭllu, ‘aquell’.

2. EL ant.
grafia aglutinada de la conjunció e i de l'article i pronom el (=e'l). A pochs dies vench lo maestre del Temple el maestre de l'Espital, Jaume I, Cròn. 232. Que nostro senyor Déus lo endreç mils el cresca en tot bé, doc. a. 1402 (Col. Bof. xli). Jo deffensava los cònsols els senadors (=e els senadors), Genebreda Cons. 39.

3. EL ant.
grafia contracta de la preposició en i de l'article el o lo (=en el, en l', en lo). La caritad de Déu sia espandida els nostres cors (=en els nostres cors), Hom. Org. 2 vo. En axí com vós, Sènyer, volgués el desert dejunar, Llull Cont. 54, 8. Aquest juhii se deu escriure el libre de la Cort, Cost. Tort. III, i, 3. No fóra hom el món (=en el món) qui li hi lloàs, Muntaner Cròn., c. 37.

4. EL grafia ant.,
per ell, pronom personal de tercera persona. Pus el serà desposseït de la senyoria, Consolat, c. 161. Mas el per la sua bondat m'aconortà, Muntaner Cròn., c. 237. Li consellaven que el los faltàs [sic] confermar per lo Papa, Pere IV, Cròn. 388.