Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  escriure
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

ESCRIURE v. tr.: cast. escribir.
|| 1. Representar per mitjà de lletres, xifres o altres signes convencionals; traçar aquests signes de manera que tinguin sentit. Escriure dret (tort, clar, embullat, etc.): traçar les lletres o signes de manera que resultin torts, clars, obscurs, etc. «Saber escriure»; «Aprendre d'escriure»; «No saber escriure ni llegir». Com lo cors sab dir o líger o escriure aquestes paraules, Llull Cont. 325, 6. Indigne que mon nom sia escrit en est libre ne en altre, Llull Gentil 3. El mestre de poquea és axí com qui fa escriptura cauada en pedra, e aquell de granea axí com qui escriu en aygua, Jahuda Dits, c. 6. Les paraules que són escrites en la bíblia, Pere IV, Cròn. 162. De la sua lum enlumín lo meu enteniment e la mia mà escriva dret, Corbatxo 10. Sobre lo seu cap escrivien aquestes paraules, Genebreda Cons. 20. Si yo scriu alguna cosa, primerament vull scriure lo preciós nom de ihesús, Psaltiri. Y escriu ella tostemps aquelles caplletres, Viudes donz. 164. Com lletra mal escrita, la esborraré del món, Atlàntida iv.
|| 2. Consignar idees, ordes, fets, etc., per mitjà de lletres o altres signes convencionals. E escrivam la regla a la qual nos obliguem en fer penitència, Llull Blanq. 4. Les benediccions que Evast e Aloma donaren a lur fill, qui les vos puria escriure?, Llull Blanq. 6, 16. Vull que tot ço que vós havets dit... lo notari ací escriva llargament, Muntaner Cròn., c. 90. So que per mi se escriurà sia honor e glòria del seu sant nom, Corbatxo 10. Hoc dels philosofs: açò que scriviren de veritat, del Sant Sperit ho hagueren, Sermons SVF, i, 124. Com ploma ta arma escriga per tot la santa llei, Canigó i. a) fig. Són auisos principals | que en lo cor deuen escriure, Cons. casada 202. Si ja ho porta escrit als ulls, Pons Auca 80. A sa seua cara hi vérem escrita s'enveja, Ignor. 49.
|| 3. Posar una cosa amb lletres (a un paper, pergamí, etc.) i dirigir-la a qualcú; comunicar per escrit. a) Amb el nom del paper o matèria on s'escriu, com a complement directe. Escriure una carta, un bitllet, etc. Reebem una letra vostra escritta del castell de Bonayre, doc. a. 1325 (Capmany Mem. ii, 87). Lo dia següent tu la primera letra escrivist a aquesta madona, Corbatxo 78. Un pagès que duya plet hagué d'escriure una carta an es seu misser, Ignor. 58.—b) Amb el complement directe format per l'assumpte que es comunica per escrit. Lo missatge escrisc aquesta cosa al cardenal, Llull Blanq. 88. És mester... que vós escriscats al senyor rey de França que les coses no són axí com hom ha mès en fama, doc. a. 1329 (Anuari IEC, ii, 311). Jo vos escriuré en una sola carta tot lo que ha passat durant aquest any, Lacavalleria Gazoph.—c) Sense complement directe. Que axí meteix nos en escriscats, doc. a. 1379 (Rubió Docs. cult. ii, 209). E no us maravellets quom tan larch vos escriu, doc. a. 1390 (RLR, vi, 365). Y afanya't a escriure'ls, que el desfici ningú el detura, Pons Auca 326.—d) recípr. Tenir correspondència epistolar. Se feren comandes..., cada setmana s'escriurien, Galmés Flor 104.
|| 4. Compondre (una obra literària, científica, musical). Lo libre que has fet escriure és per la segona intenció, Llull Gentil 312. Son pare li mostrà un libre que ell hauia escrit, Llull Felix, pt. i, c. 4. Jo no escrich aquest articlet per res de mal, Ignor. 26. Cal que procurem escriure'ns una bona solfa, Ruyra Parada 77. || a) absol. En certes ocasions l'escriure és una necessitat i una delícia, Ruyra Parada 5.
|| 5. Inscriure, anotar en una llista, corporació, etc. Preseren una nau on havia moros e mores, e com s'escrivien los moros e les mores dehien que eren de Tunis e de Bugia, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 75). Ne sia escrit y assentat entre los confrares, doc. a. 1599 (Col. Bof. xli).
|| 6. ant. Titular, denominar; donar nom públicament. Li era gran càrrech com no u conquistava, pus que havia tant de temps que se n'escrivia rey, Muntaner Cròn., c. 271. Cerres, quant és a Venus ordenada, | e son marit, qui Bacus se fa scriure, Ausias March lxxv.
    Loc.
—a) Estar-li escrit (a qualcú) un vestit, una cosa que duu posada: estar-li molt bé, molt ajustat, molt adient (Mall.). «Es vestit nou t'està escrit» (Santanyí).—b) Entretant, mestre Pere Joan escriviu (Mall.); En substància, mestre Joan escriviu (Men.): es diu com a resum d'una cosa que s'ha anat recontant i sobre la qual ja no es sap què més dir ni què fer.—c) Escriure a la mar (o a l'arena, o a la sorra): despendre temps o esforç inútilment.—d) No hi ha res escrit sobre això: es diu quan algú afirma com a certa una cosa que és prou dubtosa.—e) Anar escrivint: escoltar una conversa i procurar de retenir-la en la memòria per fer-ne ús oportunament (Ripoll).
    Refr.
—a) «Tal vegada, no ho escriuen»: es diu quan un fa una suposició dient «tal vegada...» sobre un assumpte molt dubtós o discutible (Men.).—b) «L'escriure fa perdre el llegir» (Cat.); «Es llegir fa perdre s'escriure» (Mall., Men.); «Massa escriure fa perdre es llegir» (Men.): es diu per indicar que no és possible dedicar-se intensament a una ocupació sense llevar intensitat a les altres.—c) «Escriure, tothom en sap; per llegir es veuren ets homos» (Men.).—d) «Lo que no es diu, no s'escriu» (Vinaròs).
    Fon.:
əskɾíwɾə (pir-or., or., bal.); askɾíwɾe (occ.); eskɾíwɾe (val.); askɾíwɾa (alg.).
    Conjug.:
és peculiar d'aquest verb, i va indicada en els paradigmes adjunts. En el de la flexió moderna indicam amb lletra negreta les formes normals del català literari, i amb lletra rodona les que són molt usades en el llenguatge parlat però menys acceptades en l'escrit.
taula 

    Etim.:
del llati scrībĕre, mat. sign.