Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  estar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT


taula 
ESTAR v.: cast. estar.
I. intr.
|| 1. ant. Trobar-se dempeus i aturat (per oposició a anar o caminar) S'esforsa... com pusca esser vertuós en son parlar e en son callar e en son anar e en son estar, Llull Cont. 315, 22.
|| 2. Consistir, esser equivalent. L'offici del qual estia en fer totes coses que són als cavalls necessàries, Ordin. Palat. 51. Altres crehen que sobiran ben estiga en honors e dignitats, Genebreda Cons. 110. Especialment: a) referint-se a preus, Valer, costar. «Aquesta funció li estarà en mil duros».
|| 3. amb complement adverbial de lloc, Trobar-se, esser present. Los meus ulls són vergonyosos d'estar davant la vostra presència, Llull Blanq. 4. Nos estigam tota la nuyt ací, Muntaner Cròn., c. 134. Set dies estiguí a la porta, Metge Somni iii. Que estigua cascun en son loch, Serra Gèn. 75. Una urna que per est efecte starà sobre una taula, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli.) No voldria estar dins la seva pell, Penya Mos. iii, 133. Estar per casa: trobar-se dins casa seva, amb la llibertat pròpia de casa seva. Roba d'estar per casa: roba còmoda i senzilla. Posar-se d'estar per casa: posar-se còmode, vestir-se amb robes lleugeres i sense miraments. a) usat com a refl.: Estigueren-se aquella nit en llurs llochs axí com se staven, Desclot Cròn., c. 139. Es quatre músichs s'hi trobaven tan bé, que s'hi estigueren molt de temps, Roq. 33. Qualsevol s'estigués al balcó, Ruyra Parada 96. b) especialment, Habitar, viure habitualment en un lloc. Pregam-uos que'ns donets part del moble e unes cases en què estiam, Jaume I, Cròn. 97. Edifficàs un bell palau en lo qual estegués tots los jorns de sa vida, Llull Felix, pt. i, c. 15. Per açò cogità de estar en aquell ermitatge per veher e odorar les flors, Llull Gentil 5. «On estàs?—Estic (o m'estic) al carrer Major». A tot estar: habitant completament en un lloc, menjant-hi i dormint-hi. «En aquesta casa s'admeten hostes a dormir i a tot estar».
II. Verb còpula que afirma del subjecte una qualitat o atribut o una manera d'esser o d'obrar (expressada per un adjectiu o un adverbi o per una locució adjectival o adverbial). a) Amb complement adjectival indicant una qualitat o atribut no permanent. Manà'ls que stiguessen apparellats tota ora que ell los ho manàs, Desclot Cròn., c. 148. Miraven lo combatiment de la torre e estaven-ne fort maravellats, Pere IV, Cròn. 200. Com ella no hu pogué axí tost obtenir, estech-ne consirosa, ibid. 391. Jamés no poses braços ne colze en taula, ne estigues corb, Eximenis Terç del Crestià, p. 13 (ed. Balari). En aquell temps que yo estiguí pres ab ell me dix coses singulars, Tirant, c. 97. Sa meua viuda estava soberanament guapa, Roq. 44. Que'n deus estar d'hermosa, Maragall Enllà 17. Jo fa temps que no estic gaire bo, Ruyra Parada 14.—b) Amb complement adverbial. Si los paria que bé stigués, Muntaner Cròn., c. 145. Elles creuen que totes coses los estiguen bé, Metge Somni iii. A vegades redortats en lo cap segons que'ls és vijares que mils los estiga, ibid. iii.c) Amb complement format per una locució, generalment introduïda per una preposició. Estec-ne XXX dies en pena, Hom. Org. 5 vo. En l'estol estigueren a arbre sech, Jaume I, Cròn. 94. Tuyt estegren aquella setmana en oració, Muntaner Cròn., c. 4. Que les galees estiguessen a cubert, ibid., c. 35. Que no sia hom ociós, ço és que hom no stigua en va, Scachs 11. Ells respongueren que ell se volgués seure, que ells tots starien de peus, Tirant, c. 39. Hi us estarà de molt bon ayre en la mà també la ploma, Somni J. Joan 811. May solen les vèrgens estar sens enueja, Viudes donz. 241. Volia estar a l'aguait de la fantasma, Ruyra Parada 21. Aquell homo n'estava seny a perdre d'aquella fiona seua, Alcover Cont. 8. Estar en parer o en la creença que...: opinar, creure que... E estich en parer que portant-li en dot ab mi esta ciutat..., Alegre Transf. 65. Elípticament, Estar que...: estar en parer que... «Estic que plourà». «Jo estava que tu vindries, i no has vingut». Estar a manament, a les ordes, a ordenació d'algú, a arbitri d'algú: estar subjecte a la seva autoritat. E qui contrefarà estarà a causiment del senyor rey, doc. a. 1283 (RLR, iv, 360). La paga del preu d'estar a ordinatió de la audièntia del senyor rey, doc. a. 1388 (Priv. Vilafr. 41). Per tal que estiguats al meu manament, Serra Gèn. 192. Estar a l'acostumat, a l'ordenat, etc.: atenir-se, obrar conforme al costum, a les ordes, etc. Quant a la distribució del escolà, que se estiga a lo acostumat, doc. a. 1595 (Hist. Sóller, ii, 845).—d) Amb complement adjectival indicant una qualitat o atribut permanent (el qual ús és raríssim, arcaic i dialectal, essent el verb esser el copulatiu normal per a aquests casos). Que prenguéssem muyler estan ioue (=essent jove), Jaume I, Cròn. 17. D'aquest vostre tan gran poder..., que finir no pot ne minvar no pot, e axí està infinidament gran e noble, Llull Cont. 14, 19. Si sens produir estegués poderós (=fos poderós), Llull Rim. 233. «A Déu no li està res impossible» (Sort). «Vam arribar a estar dotze» (=a esser dotze) (Benabarre).—e) Per influència castellana, s'usa estar en lloc de esser en el sentit de ‘trobar-se actualment en un lloc’ (principalment en el cat. occ. i valencià). «He anat a veure el rector, i no està en casa».—f) Molt dialectalment (occ.), s'usa també estar-hi com equivalent de haver-hi: «Este any hi ha estat bona collita» (=hi ha hagut bona collita) (Benabarre).
III. Verb auxiliar per a formar, combinat amb el gerundi d'un altre verb, els temps que indiquen continuïtat actual d'una acció. Ail fa tants dies que l'estic cercant!, Canigó xi. En tota la tarda que no he begut, que m'estich amagrint de set, Vilanova Obres, xi, 8.
IV. intr. o refl.
|| 1. Abstenir-se, deixar de fer una cosa. E aquests qui trayen les tarides estegueren-se de remar, Jaume I, Cròn. 97. Li ha manat què deja fer e de què's deja estar, Llull Gentil 86. Yo me stegra volenters de recontar aquestes coses, Muntaner Cròn., pròl. Com açò hach dit, estech-se de parlar, ibid., c. 114. Per ço com per lonch temps ha stat de ploure, e los blats se strenguen e s'esmayen fort, doc. a. 1452 (arx. mun. d'Igualada). Si vós voleu res, no estigau de dir-ho, que no restarà per moneda, Comalada Pierres Prov. 76. No sé si al sentir-la me'n podré estar de donar-li una abrassada, Vilanova Obres, xi, 240. En aquest mateix sentit s'usa estar unit amb l'oració subordinada per la conjunció que: Per re del món no podíem estar que no ajudàssem al rey de Castella, pus promès lo y hauiem, Jaume I, Cròn. 406. Per tot assò no estegués que no us encarnàssets e no muríssets per amor d'ome, Llull Cont. 345, 9. Per tot açò no estaré que no consell, Pere IV, Cròn. 92.
|| 2. Trobar-se aturat, sense obrar, per esperar qualcú o qualque cosa que es necessita. Estar per algú, per alguna cosa: trobar-se inactiu per causa de no tenir aquella persona o cosa, de no poder comptar amb ella, de tenir-li consideracions, etc. Vós, Senyor, no stigats per mi, que ab que sia fet a vós ço qui és honor de la vostra corona real, yo no'm cur de àls, Pere IV, Cròn. 99. Estar per algú, o estar a alguna cosa: dependre d'aquella persona o cosa el fer-se o no una acció determinada. Per mi no estarà que ell no isca de la presó, Lacavalleria Gazoph. Per vós sol està que la pau no se fassa; en vostra mà està de fer-nos gozar de la pau, ibid. Casi a no res estigué que ells no vinguessen a les mans, ibid. Deixar estar una persona, una cosa: deixar-la anar, prescindir-ne, no ocupar-se'n. Per les coses terrenals molts hòmens fan follies e necieses e lexen estar vertadera saviesa, Genebreda Cons. 24. Dexa'l estar per mi, Vilanova Obres, xi, 20. «Deixa'm estar!»: es diu demanant que ens deixin tranquils, que no ens molestin o importunin. Està! (estau! estigui!): formes d'imperatiu amb què es demana a qualcú que estigui quiet, que no ens toqui, que no ens molesti. Si n'hi cabrien de petonets ben arrenglerats!—Estigui, boig; sempre fa el plaga!, Vilanova Obres, xi, 131.
|| 3. Passar cert temps, invertir-lo en una cosa. Esdevench-se que'l rey estech lonch temps que no fo ab ella, Desclot Cròn., c. 4. Los quals yo vehia disceptar qui parlaria primer; e un poch estat Orfeu, fort graciosament començà dir, Metge Somni iii. Per bon spay stigué que no pogué parlar, Tirant, c. 3. Quant temps haueu estat en fer allò?, Lacavalleria Gazoph.
|| 4. Seguit de la preposició per, indica la disposició, preparació per a una cosa, o bé l'interés, favor, inclinació afectuosa vers algú o alguna cosa. Quatre vegades estech per a lançar lo tió en lo foch, Alegre Transf. 69. No estar per brocs, o per cançons, o per romanços: no estar disposat a allò que altri proposa, o que les circumstàncies porten. A dins Santa Clara casi m'has fet empeguehir, y jo no estic per aquestes, Roq. 44. No estic per comèdies: responeu, o no em mireu mai més sa cara, Ruyra Parada 31. Estar a tot: estar disposat a tots els esdeveniments, a lluitar contra tota adversitat. O bus, o barro, que jo ja estich a tot, Penya Mos. iii, 127.
V. (substantivat) m.
|| 1. ant. Manera, postura, presència. Los cauallers stigueren segurs, sens fer negun mouiment més de mija hora, sinó mirant l'estar e lo comport del rey, Tirant, c. 60.
|| 2. Fer bon (o mal) estar: estar-s'hi bé o malament en un lloc. Fer-hi un estar de Déu: fer-hi molt bon estar. «Dalt sa murada hi ha neu | i bon oratge que hi toca; | an es costat de s'al·lota | hi fa un estar de Déu» (cançó pop. Men.). Fer un estar d'àngels: fer molt bon estar.
    Refr.

—«Casa per estar i terra per conrar»; «Casa per estar i terra fins a la mar»; «Casa per ton estar i dona que sapi filar»: sentències que expressen allò que es necessita per a viure bé i tranquil (Mall.).
    Fon.:
əstá (pir-or., or., bal.); astá, está (occ., Maestr.); astáɾ, estáɾ (val.); astá (alg.).
    Etim.:
del llatí stāre, ‘estar dret, estar aturat, trobar-se (en un lloc), esser’.