Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  estimar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

ESTIMAR v. tr.
|| 1. Determinar pel càlcul el preu o valor d'una cosa; cast. justipreciar. Que aquell drap sie estimat per los dits prohòmens, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 272). Lo dit alberch fou estimat a D lliures, doc. a. 1437 (Ardits, i, 362).«Han estimat la casa en tres mil duros» (Mall., Men.).
|| 2. Determinar pel càlcul el nombre, l'extensió, la importància, etc., d'una cosa; cast. evaluar, calcular. Els sarrains foren arrengats denant els, e foren bé cinch mília... E uench en R. de Munchada e dix que los estimaria, Jaume I, Cròn. 60. Fo estimat que'n moriren dels enemichs entorn mil e docentes persones, Pere IV, Cròn. 48. Segons que les dites naus seran estimades de port, doc. a. 1373 (Capmany Mem. ii, 146). Qui lo gran dan pot extimar? Spill 10160. Especialment: a) nàut. Calcular aproximadament, a bord d'un vaixell, la situació d'aquest; cast. estimar.
|| 3. Jutjar, considerar de tal o tal manera una cosa; cast. estimar, juzgar. E alí hon éls estimarien que fos bo al estol arribar, que alí arribàssem, e estimaren que alí era bon loch d'arribar, Jaume I, Cròn. 59. No stims esser bon ciutadà aquell qui molt despèn e poch posseheix, Scachs 94. No tenint speriència de aduersitat alguna, los pochs dans majors stimen e los grans sostenir no poden, Tirant, c. 17. Estimí que sols aquest meritava assistir en lo convit, Isop Faules 15. Era tan gran la deuoció que la gent li tenia, que se stimaua granment benaurat lo que de la sua roba algun trocet tallar li podia, Pereç St. Vicent 19.
|| 4. Tenir bona opinió de la vàlua o importància d'algú, d'alguna cosa; cast. estimar. Que'ls treballs del cors no deuen esser estimats en res, Llull Blanq. 5, 13. Engan és estimat en la qualitat del feyt e no en quantitat del preu, Cost. Tort. II, xiii, 1. Tots los reys senyors y prínceps no seran mas stimats que tots los altres homes de condició sotil y baxa, Pereç St. Vicent 49. Conexeran quants beneficis han agut e quant ho han poch estimat, Villena Vita Chr., c. 94. Estimar una cosa: considerar-la digna de fer-ne cas, de tenir-se present, d'esser agraïda. «Joan, si véns a veure'm, | t'estimaré sa visita, | però no mos casarem, | perque ets gran, i jo petita» (cançó pop. Mall.). Encare nosaltres vos ho stimarem molt, doc. a. 1487 (Capmany Mem. ii, 298). Jo lo y diré, car sé que u estimarà molt, Comalada Pierres Prov. 19. Si sou servits, us convidem a esmorzar.—S'estima, Vilanova Obres, xi, 102. Estimar més: tenir per millor; preferir. Més stime la mort que viure sens vostra senyoria, Tirant, c. 3. Lo mercader estimava més vendre los dits blats tots junts, Rúbr. Bruniquer, v, 128. Més m'estimo que'm trenquin lo cap que no la paraula, Vilanova Obres, xi, 252. Ens estimem més esser màrtirs que facinerosos, Ruyra Parada 52. Estimar-se: tenir bon concepte de si mateix. voler fer-se respectar. Que has vist may cap sabater que s'estimi una mica, que en bon dilluns fassa feyna?, Roq. 33
|| 5. Amar; tenir inclinació de la voluntat (or., occ., bal.); cast. amar, querer. T'estimaré com sempre t'he estimada, Canigó x. Jo estimava tant sa meva dona, que la m'hauria menjada a besades, Ignor. 72. I tu, tant que m'estimaves, | no'm podries redimir?, Maragall Enllà 39. Me l'estimi perque no té lley de traidoria al cor, Víct. Cat., Sol. 57.
|| 6. Besar (en llenguatge infantil) (Organyà, Costa de Llevant, Camp de Tarr.).
    Loc.
—a) Fins on m'estimes?—Fins al cel!: així respon un infant per significar que estima molt al qui l'hi pregunta. Si humorísticament vol significar que l'estima poc, en demanar-li «Fins on m'estimes?» respon: «Fins a Llançà», fent un joc de paraules entre els homònims Llançà i llançar (Palafrugell).—b) Si a qualcú li diuen: No t'estim, ell contesta: No m'han de vendre!, per indicar que tant se li'n dóna (Palma). En aquesta frase es relaciona el significat de ‘amar’ amb el de ‘determinar el preu’.—c) De tant que l'estima, l'abonyega: es diu d'un qui a força d'acaronar o fer compliments arriba a embafar o a fer-se molest (Ripoll).—d) T'estimaré dos (o cinc, o cent) sous més: es diu a qualcú a qui demanen un favor o proposen de fer una cosa (Mall., Men.). Gafa'l-me, Miquelet, an es borino; t'estimaria cent sous més si el m'agafaves, Alcover Cont. 268.—e) No m'estimo pas tan poc!: ho diu el qui no vol accedir a fer una cosa que li demanen i que ell considera poc honesta o inconvenient (Empordà).
    Refr.
—a) «Qui estima, serà estimat».—b) «Qui t'estima, s'arrima»: vol dir que el qui ens vol bé, se'ns acosta i ens fa els favors que pot (Men.).—c) «Qui t'estima, et farà plorar».—d) «Qui molt estima, sofreix».—e) «Qui pega, estima» (Menorca).—f) «Qui t'estima més que no sol, t'ha enganyat o enganyar-te vol» (Olot).—g) «T'estimo fins al cel; a la bossa no hi toquem»: es diu per aquells que no porten l'amistat més enllà de les pròpies conveniències.—h) «Tant s'estima pa com peix»; «Tant s'estima quatre com dos parells»; «Tant s'estima queso com formatge» (Men.): es diu del qui està indiferent i despreocupat.
    Fon.:
əstimá (pir-or., or., bal.); estimá, astimá (occ., Maestr.); estimáɾ, astimáɾ (val.).
    Var. form.
ant.: aesmar, esmar.
    Etim.:
del llatí aestīmare, mat. sign. || 1-3.