Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. fi
veure  2. fi
veure  3. fi
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. FI f. i m.: cast. fin.
I. f. (devegades m. modernament) El punt o moment en què una cosa acaba o cessa; l'última part d'una cosa. No'm desempareu en la fi de mos dies, Llull Blanq. 4. La falda, pas molt curta, dexava veure des del fi de la cama, tot lo peu ben calçat, E. Coromines (Catalana, ii, 195). Posar fi o Donar fi a una cosa: acabar-la; fer-la cessar, o bé fer-la completa i acabada. Dix nostre senyor a Noè: yo vull dar fi a totes carns qui viuen sobre la terra, Tomich Hist. 6. Portar o menar a fi: portar a acabament; acabar, realitzar completament. Lo dit senyor... la ha collida e portada a desitjada fi e deguda conclusió, Metge Somni iv. Hauia portades moltes batalles a fi, Tirant, c. 2. Anuides entre mil desauenturats se'n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi, Curial, proemi. Fer fi: acabar-se, cessar d'existir. Fer bona fi, o mala fi: acabar bé o malament. Avent ben comensat, ell féu una trista fi, Lacavalleria Gazoph. Prendre fi: acabar-se, cessar. En l'hivernada, | per la gelada | lo campejar | e assetjar | prenia fi, Spill 1465. Arribar a fi de bé: acabar bé, arribar a bon terme. «Aquell noi prou és al seminari, però no arribarà a fi de bé» (=no serà sacerdot). A la fi, o Per fi (i ant. A la per fi): finalment, després de tot això. A la fi lo clergue demana..., Llull Felix, pt. i, c. 6. Trobaren-ne més de XX qui foren cahudes, e a la per fi ells cridaren los falcons, Flos medic. 135. I a la fi, quan jo havia ja fet pensament d'aixecar-me, va sortir de polleguera, Ruyra Parada 30. Al cap i a la fi: després de tot, ben considerat tot. Y a's cap y a la fi no són ferides mortals, Aguiló Rond. de R. 4. De fi en fi: (ant.) completament, d'un extrem a l'altre. Son mal vinent no sab com lo sentrà, | lo que sofir no sab de fi en fi, Ausiàs March, cii. Voleu-ho veure de fi en fi | lo que yo us dich?, Somni J. Joan 2291. No tenir fi, o No tenir fi ni compte: esser molt gran o nombrós, que no es pot comptar. Si per bona al·lota, sa seva bondat no té fi, Alcover Cont. 4. Dient-li am veus dolcíssimes que'ls seus encants no tenen mai fi, Massó Croq. 7. Sense fi: molt gran o nombrós, que no es pot calcular. Con és petit aquest segle e frèuol e ple d'escàndel, e con l'altre ha glòria en si senes fi, Jaume I, Cròn. 1. Rebull l'espay sense fi, Costa Poes. 33. Una sens fi (modernament un sens fi), o Una mala fi: una gran multitud o quantitat, un excés. Fent ballar alhora un sens fi d'instrumentets, Pons Auca 15. «Enamorat un sens fi | estic de Na Catalina; | per davall terra, una mina | faria per anar-hi» (cançó pop. Mall.). «Hi havia una mala fi de soldats». La fi del món: l'extrem del món, el lloc més allunyat. «Me n'aniria a la fi del món per fugir de la guerra». La fi del món: la destrucció última del món, en què s'acabaran tots els vivents. Una fi de món: un gran renou, cridòria, aldarull (Men.). «N'hi ha hagut, de crits i fi de món!»A fi de comptes: després de tot, quan tot s'ha considerat. Prendre fi d'un dany o injúria: (ant.) rescabalar-se'n, prendre'n justícia o vindicta legal (?). Si per aventura s'esdevenrà... que aquel o aqueles a qui's faran les morts o les naffres... volran penre fi de les naffres o de les morts, que'ls sia feyta; e si per aventura no'n volran penre ffi, que no'ls ne puguam fforçar; stablim però e ordonam que tot hom que pendrà ffi de naffres o de mort e aprés la fi ociurà aquel de qui la fi aurà presa e ell donada, que sie tengut per traydor, doc. a. 1337 (Priv. Ordin. Valls Pir. 230).Especialment: a) Solució, desenllaç d'un succés o d'una sèrie de successos. E pensà que aquella carrera tengués tant tro que vehés a qual fi poria venir del trebayl en què era, Llull Gentil 7.—b) Mort, cessació de la vida. E perseverà tro al dia de la sua fi, Pere IV, Cròn. 34. Aprés nostra fi sobre nostra sepultura, doc. a. 1386 (Rubió Docs. cult. ii, 296). I sols los ulls me deixes per a plorar sa fi, Atlàntida vi. Tocar de fi: tocar de mort les campanes (Men., Eiv.).—c) ant. Àpoca o altre document que declara finit un deute; cast. finiquito. Oyr e definir tots los comptes de la present armada e fer fins e albarans, testimonials e debitoris, doc. a. 1363 (Capmany Mem. iv, 140).—d) pl. ant. Frontera, límits. De Salses entro a Tortosa e Leyda ab totes les fins, pau e treua sia stablida, Constitucions, segle XIII (Anuari IEC, i, 309).
II. m. (ant. f.) Objecte previst com a motiu d'una acció. Offici de caualer és la fi per la qual fo començat l'orde, Llull Cavall. 9 vo. La humana sement és ordenada a conservar natura humana, e aquesta és la sua fi, Eximenis Lux. 5. Que ens entràssem en la ciutat de Gerona, a dues fins, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 374). Segons la fi per què fonch instituit, Tirant, c. 1. A fi de bé, o Amb bon fi: amb bona intenció. A fi o A fi i efecte: conjuncions que indiquen el motiu de l'acció expressada per l'oració principal que uneixen. Encara ha fet açò la natura a fi de la generació, Albert G., Ques. 42. I a fi de no esqueixarte lo cor..., la imatge n'esborrí, Atlàntida iv. La ànima racional és creada a fi que tostemps entena, am y recort Déu, Metge Somni i. Sia feta extractió altre rodolí a fi y effecte que sie feta la presentatió a sa Magestat, doc. a. 1584 (Priv. Vilafr. 96).
    Refr.
—a) «En el món, tot té fi».—b) «Tot té fi, manco el poder de Déu».—c) «A la fi es canta la glòria»: vol dir que el resultat bo o dolent de les empreses no es pot proclamar amb seguretat fins que estan acabades.—d) «Any comencem, la fi vegem».—e) «El fi final: servir a Déu i no fer mal».
    Fon.:
(pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Var. form.
ant.: fin (Amor era e és ço qui fa ajustar volentats diuerses a una fin, Llull Felix, pt. i, c. 4; Aquesta resposta és la fin dels affers en què yo he tant trebaylat, doc. a. 1331, ap. Anuari IEC, ii, 329).
    Etim.:
del llatí fīne, mat. sign.

2. FI (ant. fin), FINA adj.: cast. fino.
I. ant. Extremat; que arriba fins al límit. Fina amor: amor extrema. Fin amant: el qui ama amb la major intensitat. Plens de fina amor natural, Muntaner Cròn., c. 14. Car home pec no pot ser fin amant, Ausiàs March, vii. Per fina força: per força extrema, irresistible. Cové per fina forsa que aquest món sia en camiaments, Llull Cont. 105, 23. Com vós siats dues natures ensems... per assò cové per fina forsa que lo nostre encercament sia en dues maneres departit, Llull Cont. 285, 2.
II. || 1. Extremadament pur, sense cap barreja. Alcuna obra que no fos de fin argent, doc. a. 1292 (RLR, v, 94). Es fornal qu'apura l'or y acaba | lexant lo fi, e l'àls en fum derrama, Ausiàs March, xcii. Bàlsem, si és ffi, axirn'a una gota ho dues de sanch viva, Conex. spic. 15. Lo tronch e tots los rams de perles, les fulles batents totes d'or fi, Curial, i, 24. Lo emperador volgué fossen en fin franc alou, Tomic Hist. 83.
|| 2. Molt delicat, d'excel·lent qualitat. Guarnida de diverses pedres fines, Pere IV, Cròn. 105. Dos parells de guants dels fins, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli). Colorida d'unes coloracions fines i simpàtiques, Ruyra Parada 84. Obra fina: objectes de ceràmica de bona qualitat. Quatre plats que tenia d'obra fina, Penya Mos. iii, 98. a) Aplicat a menges i begudes. Feya fer fin tartugat e caponat en letovari, Spill 2681. Pendríeu per fina aquella vianda que fa más profit, Viudes donz. 40. Y beu hom l'arcènit mesclat ab fin brou, Passi cobles 34. Vi fi: el vi que té el bevent agradable.
III. || 1. Just, cabal; exacte; que percep o senyala les diferències més subtils. «Balança fina»; «Rellotge fi»; «Pesos molt fins». Los dits peses e mesures que haurà, si fins e signats no stan, doc. a. 1372 (arx. mun. de Barc.). Que los pesos hagen de esser justs e fins e de quina statura tenen de esser, Mostass. Agual. (Jocs Fl. 1895, pàg. 211). a) substantivat, Al fi o En el fi: en el punt just, exacte, sense inclinar-se més a una banda que a l'altra. Crech yo que'n lo pes vendrà tant al fi, Proc. Olives 635. «Una fadrina ha d'estar | en el fi, com la balança: | a tots ha de dar esperança | i de cap s'ha de fiar» (cançó pop. Mall.). «La balança està al fi». «Aquest rellotge no està al fi». Al fi de la mitja nit: en punt de mitjanit.
|| 2. Agut, que percep (amb els sentits o amb l'enteniment) les coses més subtils. «Esser fi d'orella, de vista,» etc. «Tenir la vista fina, l'orella fina». Esser fi com un sard (Cat.), o més fi que l'Escot (Val., Mall.), o més fi que l'or portuguès (Eiv.): esser molt sagaç, viu d'enteniment. Que més doctors mostrar volia y, ab rahons fines, les Decretals hi Clementines, Somni J. Joan 2472. S'atlot no surt tan fi com jo voldria, Roq. 4. Bellugà un llampec de malícia fina, Galmés Flor 75.
|| 3. Que treballa molt bé, sense pertorbar-se per les dificultats. La «Santa Rita» és la barca més fina de la mar, Ruyra Pinya, ii, 40. Lladres més fins que tu, Penya Mos. iii, 194. Anar fina una baldufa, una màquina, etc.: funcionar amb lleugeresa i netedat, sense oscil·lacions brusques. Fer el fi: anar fina una baldufa (Calasseit). a) fig. Estar fi o Anar fi: trobar-se bé (de salut, de negocis, etc.). «Avui no estic gaire fi»: estic indispost, no estic gaire bé.
|| 4. Molt llis, de superfície uniforme i agradable al tacte. Car los draps fins, per esser vells, nengú no'ls lança, Somni J. Joan 1579. De la més fina i preciosa tela, Canigó x. Calses blanques y fines, Ignor. 5. Aquells brassos tan fins, Alcover Cont. 43. El buscaret d'ales fines, Salvà Poes. 124.
|| 5. D'aspecte o maneres delicades i agradoses; que no té regruixos ni brusquedat. Amb un parlar més escaient i uns aires més fins, Pons Com an., 47. «El seu germà és molt fi de tracte». «Mira aquella noia, quina cara més fina!»
|| 6. Prim; que té molt poc gruix. Estenen la fina tela dels filats, Rosselló Many. 78.
|| 7. Extremadament dividit en partícules. Una polseta molt fina, Penya Poes. 51. Quant caurà fina la brusca, Riber Sol ixent 10. a) Un vent fi i tallant, Massó Croq. 95.
    Fon.:
(pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Intens.:
finet, -eta; finó, -ona; finoi, -oia; finiu, -iua; fineu, -eua; finíssim, -íssima.
    Sinòn.:
delicat, prim.
    Antòn.:
grosser, gruixat, gruixut.
    Etim.:
del llatí vulgar *fīnum, ‘extremat’, derivat postverbal de fīnīre, ‘acabar, portar a l'extrem’.

3. FI m.,
pronúncia dialectal (Menorca), per fill.