Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  forca
veure  força
veure  forcà
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

FORCA f.: cast. horca.
I. || 1. imatge  Instrument format per un pal de fusta acabat per un extrem en dues o més puntes, que serveix per a alçar o regirar la palla, l'herba, etc., especialment en les operacions agrícoles de ventar a l'era i d'apilar la palla o l'herba (pir-or., or., occ., val., bal.). Forca clara: la que no té més que dos o tres forcons (val.). Forca espessa: la que té més de tres forcons (val.). Forca manera: la que només té dues puntes o forcons (Tortosa). Forca pallera: la que té el mànec molt llarg i cinc o sis forcons, i serveix per a alçar la palla i apilar-la en el paller (or., occ.). Forca bollera: la que té tres forcons i serveix per a aixecar el boll (Rupit). Forca ventera (Empordà) o forca ventadora (Plana de Vic): la que serveix especialment per a ventar la palla. Forca pallissera: la destinada a remenar la palla (Plana de Vic). Forca assoladora: la que té quatre forcons i serveix per a ventar per segona vegada, després d'haver ventat amb la forca de tres forcons (Manacor). Dos cartrons atarguinadors e dos forches poches, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Fan de sa bossa | ample crivell, | arer, garbell, | forca e pala, Spill 541. Dues forques de dos forcons, Inv. Grau (a. 1489). La palla amuntegada amb les forques i el tiràs, Salvà Retorn 105.
|| 2. Pal acabat per un extrem en dues puntes, que els forners empren per a ficar la llenya dins el forn (or., occ., val., bal.).
|| 3. Bastó acabat per un extrem en dues puntes, que serveix per a sostenir alguna cosa, com les branques d'una parra, les barres d'una peanya de sant en les processons, la pena de l'antena d'una barca, etc.
|| 4. Peça de la màquina de segar, semblant a un rastell de moltes puntes, per a tombar i apartar les gavelles segades (Mall.).
|| 5. Pal acabat per un extrem en dues puntes, que serveix per a penjar i despenjar objectes del sostre o per a collir fruita de les branques altes dels arbres.
|| 6. Instrument semblant a una forca agrícola, amb molts de forcons, que els tenyidors empren per a girar el cotó i treure'l de la tina.
|| 7. Barra de fusta de devers 90 cm. de llargària, que per un extrem acaba bifurcada i que serveix als vidriers per a agafar i transportar la copa o altra peça que tingui coll (Palma).
|| 8. La peça anterior de l'arada d'un sol animal (Bellpuig, segons Griera, BDC, xi, 94).
II. Instrument de suplici, format per un o dos pals plantats en terra i un altre entravessat a la part superior, en el qual són penjats els reus condemnats a morir ofegats per suspensió. Lo canonge dix que'l rey devia esser penjat enans que'l ladre e en pus altes forques que'l ladre, Llull Blanq. 76, 11. Donam ple poder que puxats mollonar los térmens, plantar forques en aquells e pacificar tots odis, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 548). La forca vil li és perdonada, Costa Agre terra 129. Gent de forca: mala gent, malfactors, mereixedors d'esser enforcats. Senyor de forca: senyor feudal amb dret d'executar els vassalls malfactors.
|| topon. Les Forques: nom d'un poble en el Rosselló (cantó de Tuir), de diferents caserius (en els termes municipals de Culla, de Cella, etc.), partides de terra (en terme de Sta. Col. de Q., de Sarral, etc.) i muntanyes (Maestrat, Vall d'Hostoles, etc.).
    Loc.
—a) Déu te faci ençà i enllà amb una forca ventera: es diu a qualcú humorísticament, com dient-li «Déu te faci sant», «Déu te protegeixi» (Palafrugell).—b) Esser bo per la forca i el rampill: esser bo per a tot, servir per a moltes coses, tenir moltes habilitats (Vendrell).—c) No tenir pala ni forca ni lloc on ventar: no tenir res, esser molt pobre (St. Joan de S.).—d) Esser més alt que la forca: esser una persona molt alta (Mall.).—e) Eixir amb les forques al coll: sortir malament d'un negoci o empresa (Val.).—f) Dur qualcú a la forca: portar a mala fi. «Aquest vici t'ha de dur a la forca».—g) Estar bé, com En Pepis dalt la forca: iròn., estar malament (Mall.).—h) Posar les forques per davant: exposar inconvenients, dificultats, destorbs que encara han de presentar-se, per tal de negar o impedir una cosa.—i) Ves-te'n a la forca!: expressió amb què s'envia qualcú a mal viatge.—j) Pudir a forca: fer molt mala olor (Eiv.).
    Refr.
—a) «La forca és feta pel desditxat»: vol dir que molta gent fa mala fi més per dissort que per maldat.—b) «La forca és la trona dels malvats» (val.).—c) «Tan bé està un lladre a la forca com un Sant Cristo a l'altar» (mall.).—d) «A casa d'un penjat no s'ha d'anomenar la forca» (mall.).—e) «De l'ou al sou, del sou al bou, i del bou a la forca»: vol dir que la carrera del crim comença amb delictes lleus i va augmentant gradualment la gravetat de les faltes.
    Fon.:
fóɾkə (pir-or., or., bal.); fóɾkɛ (La Seu d'U., Sort, Tremp, Pla d'Urgell, Ll., Priorat, Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi, Maó); fóɾka (Andorra, Esterri, Calasseit, Tortosa, Maestr., Cast., Val.); fóɾko (Pobla de S.); fɔ̞́ɾkɔ̞ (Gandia); fóɾсə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).
    Intens.:
—a) Augm.: forcassa, forcarra, forcota, forcot.—b) Dim.: forqueta, forquetxa, forqueua, forquiua, forcona, forcó, forcoia, forcarrina, forcarrineua, forcarrinoia.
    Etim.:
del llatí fŭrca, mat. sign. I || 1.

FORÇA f.: cast. fuerza.
|| 1. Qualitat de fort; capacitat per a obrar vencent resistència. En axí com l'home met més de forsa corporal en levar un quintar de terra que en levar una palla, Llull Cont. 323, 7. Vahem sovint que cavallers per no perdre la forssa se abstenen de fembres, Eximenis Dones 27 (Aguiló Dicc.). Si aquells jóvens sotsmesos a les forçes d'amor, ans follia han fet o fan ço que no deuen, Curial, i, 11. Una força potent me reanima, Salvà Poes. 30. «Aquest vi té molta força». Perdre les forces; Cobrar forces; Donar forces. Amb força: fortament, vigorosament. Demunt aquell cap, ab forsa | deixava caure el llenyam, Penya Poes. 250. Amb tota força o Amb totes les forces: amb tot el poder que es pot aplicar. La tua saviesa am e ador de totes les mies forces corporals e espirituals, Llull Gentil 291. Evocà En Claudi amb totes ses forces, Pons Com an., 16. De nostra força: (ant.) amb tota la nostra força. Acceptau lo desig ab lo qual continuadament de nostra força vos adoram, Villena Vita. Chr., c. 196.
|| 2. fís. Acció entre dos cossos que canvia o tendeix a canviar qualsevol relació física entre ells. Força centrífuga: tendència d'un cos a allunyar-se del centre de son moviment. Força component: cadascuna de les forces que s'apliquen simultàniament a un mateix cos. Força resultant: la que per si sola és capaç de produir el mateix efecte que totes les components plegades.
|| 3. Densitat, grau de concentració. Si és tant forts que lo march sie fort més de dos diners, deu-se triar la força, emperò si són forts dos diners poden-se delliurar, doc. a. 1417 (BDC, xxiv, 115).
|| 4. Intensitat, potència. «Lleva força al llum, que m'enlluerna». Devant ell lluhu ab més força, Penya Poes. 318. A pesar de la forsa de son buf, Pons Auca 11.
|| 5. Vàlua, eficàcia. «Aquest costum té força de llei». Aqueles sentències donen... no seruans la força ni'l poder dels priuilegis apostolicals, doc. segle XIII (Miret Templers 341). La carta de la Paeria dels homeis... romanga en sa força e en sa virtut, Cost. Tort. I, i, 14. Les coses en aquelles contengudes stiguen en sa força e valor, doc. a. 1401 (Col. Bof. xli). Fer força (un argument, una raó): tenir eficàcia. Aquestes rahons, encara que contràries, tenen una forsa igual, Lacavalleria Gazoph. Potser s'han descuydat algun document dels que fan forsa, Vilanova Obres, xi, 64. La imposició de callament que suara m'havia cohibit amb tanta de força, Ruyra Parada 26. a) Per ext., Document fefaent o acreditatiu. «He pagat el deute, però no m'han donat cap força». «Aquest paper és una força com mentres està saldat el vostre compte».
|| 6. Actuació d'una potència contra una resistència. Fer força o forces: obrar per vèncer una resistència. Car no fa forçes | ia part carnal | servicial | a la rahó, Spill 10074. No fasseu forces debades, Penya Poes. 101. Força d'armes: actuació armada. Lo prelat de religió més deu usar de simples paraules que de poder e força d'armes, Eximplis, i, 12.
|| 7. Gent que pot actuar eficaçment. Forces vives (d'una ciutat, d'un país, etc.): les persones i corporacions capaces d'intervenir i contribuir a resoldre problemes d'interès col·lectiu. La major força: (ant.) la major part d'un conjunt de persones. Y podia hauer tro a CCC hòmens a caual, e a peu la major partida dels hòmens de València, Jaume I, Cròn. 258. Si tots los personers o la maior partida volran encantar la dita nau... deu esser seguit tot ço que la maior partida o força volrà, Consolat, c. 56. Especialment: a) Gent de guerra; conjunt de combatents. Fos rebut honradament per lo rey Porus, a qui demanà de les forces d'Alexandre, Scachs 39. Forces de terra (de mar, de l'aire): l'exèrcit de terra (de la marina, de l'aviació).
|| 8. ant. Fortalesa; edifici fortificat, destinat a la defensa d'una plaça, d'un territori, etc. Tolguem-li CXXX forces entre torres e castels, Jaume I, Cròn. 21. Los cavallers veem que fan castells e forces en los auts munts, Llull Cont. 112, 22. Que no combatessen lochs ne forces algunes dels dits regnes, Pere IV, Cròn. 379.
|| 9. Emprament de la força per constrènyer la voluntat d'altri o per obligar-lo contra sa voluntat. Aquell en deguna manera no y volia anar, fins a tant que lo gentil hom hi hagué a mesclar una poca de força, Tirant, c. 149. Fer força d'una cosa a algú: obligar-lo a fer aquella cosa. Curial demanà a Festa ella si hauia dit lo seu nom a algú; ella respòs que sí hauia dit al rey e a la reyna que li'n hauien feta força, Curial, ii, 69. Fer (ant. posar) força a una dona: violar-la. Per cosa en lo món yo no posaria força en dona ni donzella, Tirant, c. 213.
|| 10. ant. Exacció forçosa d'un tribut. Són francs e quitis e deliures d'ost, e de caualcades, e d'encalcs, de cenes, de questes, de toltes, de forces, de leudes..., Cost. Tort. I. i, 5.
|| 11. A la força, o Per força: per necessitat, encara no volent. Altres gents hi van per força e ab gran temor, Muntaner Cròn., c. 55. Lo afligit rey hagué de exir per força de Londres, Tirant, c. 5. Fent-los seruar de castedat per força'l vot, Somni J. Joan 2862. De grat o per força, o Si us plau per força: tant si es vol com si no es vol. Aleshores vaig haver de comprendre, si us plau per força, com això del talent és una cosa de Déu dóna, Ruyra Parada 4. Per força (ant. per fina força): necessàriament, per conseqüència certa. Com vós siats dues natures ensems..., per assò cové per fina forsa que lo nostre encercament sia en dues maneres departit, Llull Cont. 285, 2. Per força havia d'esser una calaixera, Ruyra Parada 19. A viva força (ant. a més força): vencent violentament tota resistència. Sinó perque'ls goths, a més força, contra'ls fills de Ervigi lo'n faeren, Boades Feyts 86.
|| 12. A força de...: a còpia de, per abundància o insistència d'una cosa. Un zelós se fa avorrir a forsa de amar, Lacavalleria Gazoph. A forsa de diner ella ha guanyat son plet, ibid. A força de forces: amb gran dificultat, vencent gran resistència. Sa malalta a forsa de forses y de pregàries bevia un such color de fanch, Roq. 24.
|| 13. adv. i adj. Molt; cast. mucho, muy. «Ha plogut força». «Me trobo força bé». «Hem arribat força lluny». «De pa n'hi ha força, però és dolent». «Aquests tenen força diners». Aguantar força estona a dintre el riu les mans, Massó Croq. 70. El Ros, que també coneixia força el seu matxo, Víct. Cat., Ombr. 51. (En el llenguatge parlat el mot força usat adjectivament pren la terminació de plural, forces: «Hem comprat forces vestits»; Que reposi, y... forsas costellas!, Pons Auca 50).
    Loc.
—a) Treure forces de flaquesa: fer els esforços suprems, quan ja s'està molt dèbil.—b) No tenir la força mesurada: esser molt forçarrut (mall.).
    Refr.
—a) «Qui té força, alça pes» (val.).—b) «On no hi ha forces, no s'alcen arroves» (val.).—c) «Per força els pengen»: «Per força van en galeres»; «Per força va el moro a missa»: es diu referint-se a coses que un es veu obligat a fer sense tenir-ne ganes.—d) «Contra força no hi ha resistència».—e) «Força fa trotar, i a vegades córrer»: vol dir que davant la necessitat tothom s'esforça tot el que pot.—f) «Per força, no plau a Déu»: significa que els actes meritoris, especialment els de religió, perden llur mèrit davant Déu si es fan per pressió dels homes.—g) «Les coses fetes per força, surten malament».—h) «Els bocins per força, són mals de tragar»; «Bocí per força no fa profit» (val.).—i) «Sa raó no vol força»: vol dir que la raó s'imposa per ella mateixa, sense pressió de fora (men.).
    Fon.:
fɔ́ɾsə (pir-or., or.); fɔ́ɾsɛ ('Sort, Tremp, Balaguer, Ll., Pla d'Urgell, Priorat, Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi, Maó); fɔ́ɾsa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestr.); fɔ́ɾso (Pobla de S.); fɔ́ɾsɔ (Al.); fɔ̞́ɾsa (Cast., Val.); fɔ̞́ɾsə (mall., men.).
    Intens.:
forceta, forçota, forçassa, forçarra, forçarrassa, forçarrota.
    Etim.:
del llatí vulgar fŏrtĭa, mat. sign. || 1, derivat de fŏrte fort' i que substituí al mot clàssic vis, desaparegut del llenguatge popular. (Cf. Grandgent Vulg. Lat. 37).

FORCÀ m.
Instrument per a traginar boïgons al coll, i que consta d'una branca de freixe d'uns 10 pams, afuada d'un extrem perquè es clavi bé al boïgó, i aforcallada del mig amb dues, tres o quatre branquetes escapçades per a impedir que s'ensorrin les argelagues en traginar el boïgó (Alt Pallars) Cf. Violant Tragí 17.
    Fon.:
foɾká (occ.).
    Etim.:
derivat de forca amb el fufix -à (<llatí -ānum).