Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. gall
veure  2. gall
veure  3. gall
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. GALL m.
I. || 1. Mascle de l'espècie d'aus Gallus domesticus, de la família de les gal·linàcies, que es distingeix de la femella o gallina per tenir la cresta més grossa i carnosa i els tarsos armats d'esperons llargs i aguts; cast. gallo. En un arbre staua un gall ab gran res de gallines, Llull Felix, pt. iv, c. 11. Arpies, que són aucells ab cara de donzella e ab peus de gall, Metge Somni iii. Quina hora és, que el gall ja canta?, Maragall Enllà 38. Al cant del gall, o Al gall cantant: de bon matí, a punta de dia. Aquesta hora, que era al gall cantant, Desclot Cròn., c. 38. Com lo gall cantà..., cobrà la paraula, Muntaner Cròn., c. 171. Gall de llavor o Gall cantador: el que no està capat, que és apte per a la fecundació. Gall capó: el gall castrat. Gall de baralla o de brega: el que té un fort instint de lluita i es sol aprofitar per als espectacles anomenats bregues de galls. Anar de galls: anar a veure aquests espectacles (Mall.). Els diumenges vas de galls, | de cusses, bous y cavalls, Penya Poes. 88. Gall nan o nanell: el que és de casta petita, de còrpora no gaire més gran que les gallines. Gall quic-quiri-quic o querequic: el de casta més petita, que sol esser molt baralladís. Gall de puput: és una varietat de gall no gaire gros, i que té un plomall damunt el cap (Manacor). Gall cresta-rosat: el qui té la cresta curta i semblant a una rosa (Bagà, Plana de Vic). Gall de set crestes: el qui té la cresta gruixada i amb set fileres de puntes (Mall.). Gall moronat: el qui té la cresta plana (Alt Pallars). Gall de corona de rei: el qui té la cresta plana i enrevoltada de puntes (Mall.). Gall amb polaines: el qui té les cames peludes (Morella). Gall carlista: el qui té la cresta planera, a manera de boina (Morella). Gall lliberal: el qui té la cresta dreta, en oposició al gall carlista (Morella). Gall faraó: varietat de gall que té la cresta petita (Mall.). Gall betzà: el de casta més grossa, de molt poca cresta i molt poc apte per a les baralles (Mall.). Gall anglès: és de casta petita i molt furiós en les bregues. Corregudes de gall: espectacle de festa major, en què els homes es proven a córrer i el guanyador rep com a premi un gall (val.). Joc del gall: espectacle de festa de carrer en què uns homes amb els ulls embenats, proven d'atènyer amb un bastó un gall que hi ha penjat d'una corda enmig del cós (Castelló de la Plana). Tirar a's gall: espectacle de la festa de Sant Jaume, en què proven la punteria tirant a un gall amb pedres o amb escopeta fins que el maten (Eiv.). Missa del gall: nom de la missa que se celebra a mitjanit de la festa de Nadal.
|| 2. Figura o objecte que imita la forma del mascle de la gallina. Especialment: a) Peça d'aquesta forma que acaba un penell i serveix per a indicar la direcció del vent; cast. gallo, veleta. Gall de ferro en una teulada pera assenyalar lo vent, Lacavalleria Gazoph.—b) Tros de pasta dolça amb confits de colorets (Benassal).—c) Suro gros que va posat a l'extrem del sardinal o del palangre, fondejat per un pedral, i que sol portar una bandereta de dia i un fanal de nit per a indicar el lloc on estan calats els ormeigs (Costa de Llevant, Vinaròs, Val., Al.).—d) Galet o broc d'un càntir (Fraga); cast. pico.e) Gall d'alguer: branca petita coberta de pèl de color terrós, que creix al tronc de les algues (Roig-Amades Voc. Pesca).
|| 3. Nota o veu estrident i desafinada dins un cant o so d'instrument; cast. gallo. «El tenor ha fet dos o tres galls i l'han siulat».
|| 4. fig. a) Persona o animal que predomina o pretén de dominar entre els altres; cast. gallito. Ell és lo gall del lloch: ell és lo primer del lloch, Lacavalleria Gazoph.—b) Persona irascible, baralladissa, que crida molt i és propensa a envestir; cast. gallo, fiera.
II. Nom de diferents animals als quals s'atribueix semblança amb el gall I. Especialment:
|| 1. Gall dindi (or., occ., val., men.) o gall de les Indies: mascle de l'au gal·linàcia Meleagris gallopavo, generalment de color negre vellutat amb irisacions a les plomes grosses, amb el cap i coll nus i coberts de carúncules vermelles així com la membrana erèctil que té sobre el bec i que s'anomena moc; cast. pavo. Los galls de Indi a rahó de deu reals, doc. a. 1659 (Catalana, i, 269). Gall y gallines de las Indias, Agustí Secr. 159. He enviat... un gall de indi el més gros, doc. a. 1786 (BSAL xxv, 114). Estava encès mateix que una barballera de galldindi, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 290).
|| 2. Gall salvatge o gall fer: au gallinàcia de l'espècie Tetrao urogallus, de mig metre de llarg i de plomatge negrós; cast. pavo silvestre.
|| 3. imatge  Gall de canyar (val.), o gall faver (mall., eiv.), o gall de riu (men.): au aquàtica de l'espècie Porphyrio veterum, de color blau fosc amb el bec i peus vermells, que habita a llocs d'aigües embassades; cast. calamón. No és gall-faver ni sabatlí, collblau, tudó, flamench, martí, Oliver Obres, i, 237.
|| 4. Gall faver: ocell més conegut amb el nom de puput, de l'espècie Upupa epops (Vayreda, Olot).
|| 5. Gall de Sant Pere: ocell més petit que una merla, amb clapes blanques i de color de xocolata i amb un plomall damunt el cap (Pollença).
|| 6. imatge  Gall de mar, o gall de Sant Pere, o simplement gall: peix de l'espècie Zeus faber, que és de color vermellós, de cap aplanat, amb una taca negra a cada costat; cast. gallo de mar. Hi ha la creença que en les espines del cap porta totes les eines d'un terrassà (Empordà) i que duu en emblema els martiris que sofrí Jesucrist en la passió (Men.). També diuen que les dues taques negres provenen de les ditades que li féu Sant Pere quan agafà aquest peix per a pagar el tribut amb la moneda que el peix tenia agafada amb la boca. Liura de guayl | ss. VI drs., doc. a. 1361 (Hist. Pollença, i, cxi).
III. En els jocs i festes infantils:a) Gall corregut: nom del joc de passagims (Eivissa).—b) Gall i gallina: entreteniment que consisteix a agafar una planta de civada, cogula o altre cereal i treure'n les flors mentres es diu: «Gall o gallina», o bé: «Si em casaré, no em casaré, frare seré», com demanant quin serà l'esdevenidor de la persona que ho fa (Menorca).—c) Gall-gallina: joc infantil, en el qual cullen un manoll de roselles en poncella, i preguntant-se un a l'altre: «Gall o gallina?», les van obrint d'una en una prenent-les amb la punta dels dits i esclafant-les amb un cop sobre el front; si surten, vermelles, són galls; si surten color de rosa, són gallines (Borén).—d) Gall de Santa Caterina: festa infantil que es feia la vespra de la festa d'aquesta santa, en què els nois corrien a entrada de fosc fent estol pels carrers, amb sabres de fusta en la mà, cantant: «Gall de Santa Caterina, vine, | tu que em passes la farina; | si m'espatlles el sedàs, | amb un cop de sabre et llevaré el nas» (Ripoll).
    Cult. pop.
—Existeixen una partida de supersticions referents als galls. Diuen que el gall blanc crida les bruixes; que en cantar el gall a deshora de la nit, assenyala desgràcies; que en cantar abans de les dotze de la nit, és senyal de canvi de temps. També hi ha qui creu que els galls ponen, sobretot en esser vells; diuen que l'ou de gall és petit com un ou de colom i no té rovell, i que, si es colga dins un femer, en surt un basilisc o una serp molt feresta (V. gallimarsot); conten que si aquest basilisc o serpent veu l'amo de la casa abans que aquest el vegi a ell, mor l'amo; ara si aquest veu l'animal abans que aquest el vegi a ell, mor l'animal (cf. Gomis Zool. 249-250).—Sobre la influència dels galls en la predicció del temps, els empordanesos diuen que si un gall puja a una garbera i crida: «Quin sol més ric! quin sol més ric!», i la gallina escarbotejant li contesta: «Durarà poc! durarà poc!», és segur que farà sol i plourà tot seguit, degut a la batussa que sostenen el gall i la gallina (Catalana, ii, 21). Al Rosselló hi ha un altre mimologisme del cant dels galls. Diuen que segons llur talla canten:—«Quiquiriquic! Lo gall petit!—Cocorococ! Lo gall més gros!». La nit de Nadal s'interpreta llur cant:—«Cacaracac! Jesús és nat!—A on és nat?—A Betleem!—Tots irem!!!» (Rev. Cat. i, 85).
    Loc.
—a) Cantar de gall: parlar i obrar superbiosament.—b) Posar-se com un gall: enfurir-se o ensuperbir-se molt.—c) Anar coll tort, com es gall de Son Punta: anar amb el coll tort (Men.).—d) Estar amb es gall dins sa pastera: estar aturats o entrebancats i no poder sortir de l'estat en què es troben (Men.).—e) Més prompte que canta un gall: amb gran rapidesa, en molt poc temps (val.).—f) No cantar-ne gall ni gallina (o galls ni gallines), d'algú o d'alguna cosa: no parlar-se'n més, esser cosa passada i oblidada. Ho començaria demà... i per dimecres no se'n cantaria gall ni gallina, Oller Pap. x.—g) Pujar més el farciment que el gall: esser més nombrosa o voluminosa la part accidental que la principal d'una cosa.—h) Es gall i tot els pon: es diu parlant d'algú o alguns que són molt sortats i tot els surt bé i els dóna profit (Mall.).—i) Esser com el gall, que quan ha cantat no sap què ha dit: esser molt xerraire i poc discret (Mall.).
    Refr.
—a) «Un bon gall no és pas mai gras» (Rosselló).—b) «Allà on hi ha galls, no hi canten gallines»: vol dir que són els homes i no les dones els qui han de comandar.—c) «Cada gall canta en son galliner»; «Cada gall en son galliner canta molt bé»: vol dir que tothom actua profitosament en el seu ambient propi o en el lloc que correspon a les seves aptituds.—d) «Dos galls dins un galliner no canten bé»: significa que no va bé el govern dividit entre dos o molts revestits de la mateixa autoritat.—e) «El gall petit no canta que no hagi cantat el gros» (Men., Urgell).—f) «Qui tot sol menja el seu gall, tot sol ensella el seu cavall»: vol dir que el qui té tot el profit d'una cosa també ha de tenir-ne tots els mals de cap o els desavantatges.—g) «A gall que fa renou, li estrenyen el coll»: vol dir que el qui es declara contra els poderosos sol esser víctima del poder d'aquests.—h) «Dotze gallines i un gall mengen tant com un cavall» (Gomis Zool. 263).—i) «Gall aquí, gall allà, la cua queda en la mà»: es diu referint-se als qui es barallen per obtenir una cosa i acaben per inutilitzar-la de tant forcejar.
    Fon.:
gáʎ (pir-or., or., occ., val., bal., alg.); ɟέ̞ʎ (Palma, Manacor, Felanitx).
    Intens.:
—a) Augm.: gallàs, gallarro, gallot.—b) Dim.: gallet, galletxo, galleu, galliu, galló, gallarrí.
    Sinòn.:
—I. || 1, pollastre;— || 2d, galet, gallet, broc.—II. || 1, indiot.
    Etim.:
del llatí gallu, mat. sign. I || 1.

2. GALL m.
|| 1. Grell de taronja; cast. gajo (Vall de Cardós).
|| 2. Grell o quarta part d'una nou (Empordà); cast. gajo.
|| 3. Gra de blat de moro esclatat per l'ardor del foc (Labèrnia Dicc.).
|| 4. Figa de moro que té una part de fulla i una altra de figa (Felanitx).
|| 5. Pinya, fruit del pi (Benavarre).
    Etim.:
del llatí *gallĕum, derivat de galla ‘agalla’ (cf. Meyer-Lübke REW 3657).

3. GALL m.
|| 1. pl. Bambolles d'un líquid bullent (val., ap. Ros Dicc. 118: «Quando yerbe una cosa a borbollones se dice en valenciano: bull a galls, yerbe a borbollones»). Arrossegat rech avall entre 'ls rochs y'ls galls de l'aygua, Maria Domènech de Cañellas (Catalana, vi, 172).
|| 2. pl. Onades que es rompen enmig de la mar (Tarr.).
    Etim.:
segons Eguílaz Glos. 405, de l'àrab gāliya, «bullitus unus» en Freytag i Dozy. Es etimologia dubtosa; és possible que galls en les accepcions d'aquest article no sigui sinó una evolució semàntica de gall art. 1.