Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  geni
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

GENI m.: cast. genio.
|| 1. Esperit que, segons els pagans, presidia el destí d'una persona o d'un lloc; deïtat tutelar. Lo vell semblava el Geni de l'Atlàntic, Atlàntida, introd. Com les vibrantes cordes d'un salteri | que l'aspre geni del mestral punteja, Canigó x. Sembla... lo geni de l'aspra tempesta que sona, Llorente Versos, i, 49.
|| 2. Ésser al·legòric que personifica una idea abstracta; figura que representa aquest ésser. Amb pintures mitològiques, genis, infantons o paysatges, Ignor. 74.
|| 3. Caràcter peculiar, tendència pròpia d'un poble, període, llenguatge, religió, etc. Ja el geni de ma terra se'm mostra cara a cara, Collell Flor. 37.
|| 4. Aptitud superior de què està dotat un esperit creador; poder altíssim d'invenció o d'organització. Ell té un gran geni pera la eloqüència, Lacavalleria Gazoph. La portada contemplen per son geni dibuixada, Canigó xi. Del geni n'és ell la viva imatge, Costa Poes. 44.
|| 5. Persona dotada d'aquesta aptitud o poder creador. El geni de Bonn parlava, Ruiz Poes. 82. Hem de cercar entre les dones l'Hèroe, el Geni, el Sobrehumà?, Rosselló Many. 134.
|| 6. (amb predomini de la forma familiar gènit) Natural, índole, manera d'esser qualcú, principalment en quant a la seva adaptabilitat a l'execució de certs actes o com a propensió a l'enuig, a la impaciència, etc. Bon gènit, mal gènit, gènit curt, etc.: índole benèvola, irritable, etc. Tenir un gènit de foc: esser molt irritable. Està en lo geni de les persones, Penya Mos. iii, 36. Del cavall... remarca'n, doncs, ben bé l'edat i el gènit, Riber Geòrg. 65. Li conec el gènit, Ruyra Pinya, ii, 92. Treure el gènit: manifestar la irritació, deixar-se dur de la ira.
    Refr.
—a) «Gènit i figura, fins a la sepultura»; «Primer muden muntanyes que gènits».—b) «Els gènits, ni mo'ls compren ni mo'ls venen» (Val.).
    Fon.:
ʒέni, ʒέnit (or.); ʤέni, ʤέnit (occ., Cast., Al.); ʧέ̞ni, ʧέ̞nit (Val.); ʒέ̞ni, ʒέ̞nit (bal.).
    Intens.:
—a) Augm.: geniàs, geniarro.—b) Dim.: geniet, genió.—c) Pejor.: geniot.
    Etim.:
pres del llatí gĕnĭum, mat. sign. || || 1, 2.