Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  illa
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

ILLA f.
|| 1. Porció de terra voltada d'aigua de tots costats; cast. isla. Un clergue era de una illa sobre mar, Llull Blanq. 65. Hach a llexar la illa de Manorques, Muntaner Cròn., c. 8. Nós veents que'l regne de Mallorques ab les sues illes estava molt perillós, Pere IV, Cròn. 345. a) fig. Yo conech bé que la tua senyoria sta en la illa dels pensaments, Tirant, c. 345. L'eternal Déu per cloure's dins la illa del ventre sant, Trobes V. Maria [147].
|| 2. Cadascun dels edificis o conjunts de cases que en una població estan separats dels altres per carrer o plaça; cast. manzana. De la porta del obrador d'en Joan de Moya fins a la ylla apellada antigament la Glorieta, Mostassaf 20. Una relació de vehins... no's feya per llistes de carrers, sinó per illes de cases, Geogr. Barc. 386.
Illa: a) topon. Vila de 3.500 habitants situada en el Conflent, cantó de Vinçà, a la vora del Tet.—b) Llinatge existent a Cornellà, Vilademat, Pineda, Avinyó, Alella, Gurb, Caldes de Mo., Mataró, Tarr., etc.
    Fon.:
íʎə (pir-or., or., bal.); íʎa (Tortosa, Benidorm). En el llenguatge quotidià de moltes comarques, per influència dels llibres castellans, s'ha adoptat la forma isla, sobretot en el català continental i valencià. Però el nom illa es conserva en la toponímia, per exemple Illa Plana i altres topònims valencians.
    Var. ort.
ant.: ylla (Desclot Cròn., c. 46); ila (Jaume I, Cròn. 47; Muntaner Cròn., c. 95); yla (Pere IV, Cròn. 412); hila (Graal 185).
    Intens.:
—a) Augm.: illassa.—b) Dim.: illeta, illeua, illona, illot.—c) Pejor.: illota.
    Etim.:
del llatí insŭla, mat. sign. || 1.