Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  lladre
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLADRE m. i f.
|| 1. El qui roba; cast. ladrón. Justícia ponex los ladres, Llull Blanq. 42. El monsonaguer és pus ladre que altre, per so com el ladre embla ton hauer e el monsonaguer ton seny, Jahuda Dits, c. 20. Un hom que lladres havien mort, Metge Somni i. Ladre és vist qui ab ladres practica, Ausiàs March, civ. Febre o vanitat t'atreu | a ser lladre de quelcom, Alcover Poem. Bíbl. 88. a) usat com a adj.: La rahó per què fan justícia dels hòmens ladres e homeyers, Llull Gentil 273. De aquellas mans lladres y sacrílegas, doc. a. 1811 (Segura HSC 110).Lladre de camí real: qui es dedica a assaltar els vianants en despoblat. Lladre de casa: un qui roba dins casa seva mateix o dins el lloc on habita o treballa. Lladre de Pisa: lladre declarat, no amagat (Men.). Lladre de Déu: lladre en grau superlatiu; que roba moltíssim (Camp de Tarr.). El bon lladre: sant Dimas, el malfactor que, crucificat al costat de Jesucrist, es penedí del seus crims. El mal lladre: el lladre Gestas, que, crucificat al costat de Jesucrist, no es penedí dels seus crims. El seny del lladre o la campana del lladre: ant., toc de campana que es feia a la nit, a hora de recollir-se a llurs cases les persones d'orde. A hora del seny del ladre reebem una letra, Pere IV, Cròn. 184. En torn lo seny del ladre, ballave ab molts, per vila... portant alscuns lums, doc. a. 1372 (Hist. Sóller, i, 392). Lo dissapte a vespre pus que'l seny del ladre haje tocat, doc. Barc., a. 1405 (Col. Bof. xli). Aprés de tocada la campana del ladre, Rúbr. Bruniquer, v, 17.
|| 2. Nom fortament insultant; cast. ladrón. «Es molt lladre lo teuladí» (Val.). Lladres, brètols!, Vilanova Obres, xi, 48.
|| 3. Dipòsit que comunica amb el tinell i al qual va a parar oli barrejat amb aigua, que constitueix un guany per al qui elabora oli d'altri.
|| 4. Forat que hi ha a la paret del fumeral, destinat a establir corrent d'aire per a fer pujar el fum (Vinaròs).
|| 5. Cos que interposant-se entre el motlle tipogràfic i el paper, impedeix parcialment l'estampació; cast. ladrón.
|| 6. Ble o tros de ble que es tomba i crema massa en contacte amb el cos d'un ciri o candela, de manera que li fa fondre de pressa la cera; cast. ladrón.
|| 7. Cilindre armat de dents que en les màquines de filatura agafa, neteja i destria les fibres del cotó, de la llana, etc.; cast. ladrón.
|| 8. Lladres i civils: joc de nois en què figura que uns són lladres i altres els guàrdies que els encalcen (or., occ., val., bal.).
    Cult. pop.
—En el Rosselló existeix una oració supersticiosa per a guardar-se de lladres, que diu així: «Que l'any vint -i-dos i vint-i-tres | no me vegi ni lligat ni pres! | Llops i cans les dents serreu! | Lladres facinerosos les mans lligueu! | Sant Llibori | sigui el nostre bon adjutori! | La creu de Sant Joan | me sigui per darrera i per davant! | La creu de Sant Pere | me sigui per davant i per darrera! | Lo manto de Nostre Senyor | me sigui bon cobertor! | Lo manto de la Verge Maria | me doni bona sort i bona guia! | Valga Nostre Senyor | que és la nostra salvació!» (Rev. Cat., vi, 307).
    Loc.
—a) No me'n faria pas lladre!: es diu referint-se a una cosa que no agrada (Llofriu).—b) Escarrassar-se o fer feina com un lladre: fer feina excessiva.—c) Esser un lladre de pa: no guanyar-se l'aliment, no fer la feina que pertoca (Mall., Men.).—d) Esser més lladre que una garsa (Barc.), o que Capa (Val.), o que el Gatet d'Otos (Val.), o que En Parragó (Mall.): esser molt lladre.—e) Esser com els lladres de Pisa, que de dia es barallen i de nits van a robar plegats: tenir alternatives freqüents d'enemistat i de bona companyonia (Mallorca).—f) Esser pitjor que el mal lladre, o Tenir tanta bondat com el mal lladre: esser molt dolent (Empordà).—g) Avindre's com els lladres a la fira: estar d'acord i ajudar-se mútuament els qui tenen males intencions (Val.).
    Refr.
—a) «Tots són lladres en Gormaig; i estaven el criat i l'amo»: es diu referint-se als qui pretenen disculpar-se donant la culpa a tothom en general (Alcoi).—b) «Per als lladres no hi ha res tancat» (Menorca).—c) «El lladre es pensa que tots roben»: vol dir que el qui té males intencions sol malpensar dels altres (Val.).—d) «Entre lladres no es perd res»: vol dir que, com que tots estan acostumats a robar, tot ho aprofiten. Es diu familiarment i en to humorístic quan es troba inesperadament allò que havien cercat debades.—e) «Els lladres de casa són els més dolents» (Men.); «Dels lladres de casa fa de molt mal guardar» (Barc., Manresa); «Lo lladre de casa fa de mal vigilar, perquè l'hora menys pensada us la fa» (Segarra, Urgell).—f) «Algutzir descuidat, lladres al mercat» (Manresa).—g) «Robar a lladres no és pecat»; «Qui roba a un lladre, té deu anys de perdó».—h) «L'ocasió fa el lladre»: vol dir que molts delinqueixen per la força de les circumstàncies més aviat que per mal caràcter.—i) «Qui té peus i mans, no pot dir lladre a ningú»: significa que tots som flacs i estem exposats a delinquir si la temptació és prou forta (Men.).—j) «El lladre, mai té repòs».—l) «A cada lladre lo que siga d'ell, i robar lo que es puga»: es diu en to humorístic quan es reclama la rectificació d'un compte (Val.).—m) «Entre lladres, la capa al coll»: es diu recomanant vigilància en els llocs on hi ha gent perillosa.—n) «D'un lladre petit se'n fa un de gros» (Mall.); «De lladre d'un ou, lladre d'un bou» (Mall.): es diu prevenint-se envers els nois que comencen robant coses petites, però que solen arribar a robar-ne de grosses.—o) «Home que té dos i gasta tres, lladre és» (Val.).—p) «De moliner mudaràs, i de lladre no sortiràs» (Mall., Men.); «De moliner canviaràs, però de lladre no t'escaparàs» (Val.); «De sastre mudaràs, que de lladre no podràs» (Collsacabra); «De masover mudaràs, que de lladre no podràs» (Pineda): signifiquen que és difícil de trobar una persona que manegi amb absoluta honradesa els interessos d'altri.—q) «Llit ni presó, no adoben lladre ni polissó» (Mall.).—r) «De porc, de lladre i de senyor, se n'ha de venir de mena» (Rubí, ap. Catalana, i, 401).
    Fon.:
ʎáðɾə (pir-or., or., bal.); ʎáðɾe (occ., val.).
    Intens.:
lladret; lladrot; lladregot; lladreguet; lladregàs.
    Etim.:
del llatí latro, mat. sign. || 1.