Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. llevant
veure  2. llevant
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  Termcat

1. LLEVANT adj.
Productiu; que lleva, que produeix fruit (Camp de Tarr.); cast. fértil. «Aquesta vinya és molt llevanta».
    Etim.:
forma de part. pres. de llevar.

2. LLEVANT m.
|| 1. Punt de l'horitzó sensible per on surt el sol en els equinoccis; est, orient; cast. levante, oriente. En Pere qui és a ponent no pot membrar ni entendre ni voler tot so qui és a levant, Llull Cont. 318, 24. Les ciutats vehines a la mar de levant són més humides, Albert G., Ques. 56. De llevant i de ponent: de totes direccions, de les parts més oposades. Exiren de ponent e de llevant los serrahïns, Desclot Cròn., c. 39. Adés en leuant y adés en ponent, Proc. olives 1622. Costa de Llevant: comarca litoral catalana situada a l'est-nord-est de la ciutat de Barcelona.
|| 2. Terres o països situats envers el punt per on surt el sol. a) Països situats a la part oriental de la Mediterrània; cast. Levante. Fflorins de vers que vénen de lavant, Conex. spic. 8. Nauegaren en lo leuant deués Alexandria, Tomic Hist. 286. Catifas de levant, Tar. preus 47.—b) abusivament i per influència castellana, hi ha qui anomena Llevant el País Valencià, cosa inadmissible si no ens situem com a observadors des de la meseta castellana.
|| 3. Vent de l'est; cast. levante. Depuys uench el leuant e començà quant lo sol era en la posta, e féu-ne molt tota la nuyt, Jaume I, Cròn. 485. Per què lo levant tira les nuus plujoses, Metge Somni iv. Quan los llevants plorosos amaren la muntanya, Atlàntida i. «S'han girat els llevants, i plourà molt» (Empordà). Llevant de Roses: vent del nord-est (Gir.). Llevant de Fígols o de Ter: vent del sud-est (Organyà). Llevant de dalt: vent del nord-est (Organyà). Llevant grec o llevant gregal: vent de l'est-nord-est (Mall.). Llevant bord: vent d'entre xaloc i llevant (Falset). Llevant xaloc: vent de l'est-sud-est (Cadaqués). Llevant de Dénia: vent de l'est (Benilloba). Llevant de València: vent del nord-nord-est (Benilloba). Llevants rodats: nom que els mariners donen al vent que en les primeres hores del matí ve de l'est, i va rodant a poc a poc cap a xaloc i migjorn, fins a confondre's amb l'embat (Palma).
|| 4. Vi que queda dins una bóta perquè no han pogut arribar-hi bé per a treure'l, i que després es buida i es mescla amb el d'altres bótes (Cassinos).
|| 5. fig. Gana de menjar; fam (Mall.); cast. cazuza. «Tenc un llevant, que m'aixeca!»
|| 6. Llevant de taula: a) Acte d'aixecar-se de la taula en acabar un àpat. Jesuchrist dix la benedicció del levant de la taula, Pere Pasqual Obres, i, 22. Diga la benedicció la qual és acostumada de dir al levant de la taula, Ordin. Palat.—b) Fruita, dolços i altres coses que es serveixen com a final d'un àpat; cast. postres. Servir o portar lo llevant de taula: Inferre secundae mensae ferula, Lacavalleria Gazoph. Per a menjar a llevant de taula, Agustí Secr. 48. Després del llevant de taula, que consistí en algunes galetes i confítura, Ruyra Pinya, ii, 48.—c) Capta domiciliària, acompanyada o no de música, que fan els obrers o majorals de la festa major mentre la gent dina, per recollir diners destinats a sufragar les despeses de la festa (pir-or., or., occ.). Majorals portant un silló guarnit amb cintes i ple d'aigua colorada en los llevants de taula, fent costat a la majorala... que porta la bacina, Serra Calend. folkl. 214.
    Loc.
—a) De llevant o de ponent, o Surta del llevant surta del ponent: de totes maneres; sia com sia; sens falta.—b) Se menjaria un llevant: es diu d'una persona o animal molt menjador (Mall.).—c) Sortir de llevant a ponent: sortir de la qüestió; contestar lluny de l'assumpte de què es tractava (Men.).—d) Portar més fúria que el llevant de darrera la Seu: estar molt furiós, anar molt abrandat (Barc.). Diuen que és perquè el dimoni, una vegada que anava a cavall del vent cercant una ànima, en passar per la Seu de Barcelona va sentir-hi raons, i va entrar-hi, deixant el cavall fora; les raons eren dels canonges que estaven reunits en capítol; i el dimoni encara no n'ha sortit, perquè les raons no s'han acabat mai (Amades Seu 65).
    Refr.
—a) «Llevant, aigua davant» (Men.); «Llevant, la pluja al davant» (or., occ.); «Lo llevant porta l'aigua al davant» (Tortosa); «Llevant bufador, pluja en abundor»; «Llevant de matinada, aigua assegurada»; «Llevant per la matina, prepara la capotina» (Altea); «Els llevants són donants» (Molló): es diu perquè el vent de llevant sol portar pluja.—b) «El ponent la mou, i el llevant la plou» (or., occ., val.).—c) «Vent llevant fa fugir sa gent del camp» (Mall.) o «fa fugir s'ombra del camp» (Men.): es diu també perquè el llevant és un vent plujós.—d) «Llevant i xaloc, tres dies és poc»: són dos vents que solen durar (Mall., Men.).—e) «Es llevant mai és xorc»: vol dir que sempre produeix pluja (Men.).—f) «Llevant marinada, fon la neu de l'obaga» (Montblanc, ap. Griera Vents).—g) «Llevant al matí, a la tarda garbinada»; «Llampa a llevant, vent a ponent» (Manresa); «Llevant d'hivern, volta a ponent».—h) «El llevant se'n va a dormir amb sa mare»: ho diuen perquè el vent de llevant sol cessar a la posta del sol (Altea).—i) «Sol amb banyes, llevant amb cames»; «sol roig, llevant prop» (Cullera); «Lluna morta, llevant a sa porta» (Men.); «Cel tavellat, llevants» (Mall.); «Cel de cotó, llevant bufador»; «Peix surant, boira o vent de llevant» (Xàbia): són diferents indicacions de presagis del vent de llevant (cf. Sanchis Vents 45).—j) «En es llevant neixen dies»: es diu per indicar que sobra temps per a fer una cosa, que no hi ha urgència (Mall.).—l) «De llevant o de ponent, de la dona sies parent»: significa que la dona té preponderància dins la casa, i que els qui estan en bones relacions amb ella solen tenir avantatges.
    Fon.:
ʎəβán (pir-or., or.); ʎəván (Camp de Tarr., Eiv.); ʎeβán (occ.); ʎeván (Cast.); leβánt (Val.); ʎevánt (Al.); ʎəvánt (mall., men.).
    Intens.
(del nom del vent llevant): llevantada, llevantarro, llevantàs, llevantet, llevantó, llevantol.
    Etim.:
del llatí levante, ‘que s'aixeca’.