Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  mariner
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

MARINER, -ERA adj. i subst.: cast. marinero.
I. adj.
|| 1. Pertanyent a la mar, i especialment a la navegació i als navegants professionals. Pompós parral que feya ombra a sa caseta marinera, C. Rosselló (Catalana, i, 361).A la marinera: a estil i manera de la gent de mar. Arròs a la marinera: guisat d'arròs amb peix i verdura.
|| 2. Apte per a la navegació; que té bones condicions per a navegar. La goleta «Caritat», la més marinera dels barcos de rey, Martínez Folkl. i, 78. De gent més marinera te volen tripular, Ignor. 52. a) fig. Expert i molt apte per al maneig o direcció d'un negoci.
|| 3. Poma marinera: varietat de poma estivenca, un poc àcida, molt bona i sucosa (Mall.).
II. m. i f. Persona que treballa professionalment en la maniobra d'un vaixell o de qualsevol embarcació. Los mariners... meten a les naus e als lenys timons, Llull Cont. 117, 2. Fugia de aquell loch com fugir acustuma lo mariner del grop, Alegre Transf. 51. Mariner de serviola: el qui en una embarcació mou el darrer rem de proa i substitueix el patró quan aquest manca. Mariner d'aigua dolça o de terra endins: mariner poc pràctic en la navegació. Entens, marinera de terres endins?, Ruyra Pinya, ii, 40.
Mariner: llin. existent a Alcanó, Almatret, Barc., Valls, Montbrió, Cast., Val., Cullera, etc.
    Refr.
—a) «Quan resa ellmariner, és molta la por que té».—b) «Qui no vol fer bondat, a mariner o a soldat».—c) «Mals mariners, bon vaixell».—d) «No pot dir cap mariner: d'aquesta aigua no beuré».—e) «Gelós i mariner, bona desgràcia té».—f) «Tot mariner de puny clos, creix dins s'aigo com s'arròs» (Mall.)—g) «Quan la mar va bé, tothom és bon mariner»; «En bona mar, tothom és bon mariner».
    Fon.:
məɾiné (or., bal.); maɾiné (occ.); maɾinéɾ (val.).
    Intens.:
—a) Augm.: marineràs, marinerarro.—b) Dim.: marineret, marineretxo, marinerel·lo, marinereu, marineriu, marineró.—c) Pejor.: marinerot.
    Etim.:
del llatí vulgar *marinariu, mat. sign., derivat de marinu ‘marí’.