Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. mel
veure  2. mel
veure  3. mel
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. MEL m.
Pòmul (bal.). Dicta Paschala habebat los mels de la cara macats e apunyejats, doc. a. 1328 (BSAL, iv, 35). Puix per lo mel de la cara e per les seyes que tot correch de sanch, Muntaner Cròn., c. 179. Los mels de la cara eren axí vermells com a flor de magrana, Bernat Metge (Est. Univ. xviii, 118).
    Fon.:
mέɫ ðə sə káɾə (mall., men., eiv.).
    Etim.:
del llatí melum, var. de malum, ‘poma’ (observi's la coincidència de metàfora entre mel de melum i pòmul que és un diminutiu de pomum, que també significa ‘poma’).

2. MEL f.
|| 1. Substància viscosa, molt dolça, de color més o menys groga, elaborada per les abelles dins una distensió de llur esòfag i que dipositen en les cel·les de la bresca; cast. miel. Quintal de mel, Leuda Coll. 1249. E mel e mantega e molt peix, Muntaner Cròn., c. 85. Una poca de mel no poria fer dolç un riu, Egidi Romà, ll. iii, pt. 1a, c. 8. Per la quintana es vessa d'un buc rosada mel, Atlàntida i. Mel verge: la primera que elabora cada eixam. Mel de siprell, d'ametller, de garrofer, etc.: noms que rep la mel segons la planta d'on han xuclat les abelles per a elaborar-la. Mel de maig: la millor de totes, que és feta en el mes de maig quan totes les plantes són florides. Mel de Miquinença aytal la conexença que sia ben granada e aie color d'or. Mel de Banyollas aytal la conexença que sia ben granada e blancha e neta e que no tingua roya. Mell de Golada (=Igualada) aytal la conexença que sia ben granada e ben blancha he que no sia roga ni tingua roya, Conex. spic. 24. Mel i mató: mescla d'aquestes dues substàncies, que constitueix una menja exquisida. Mel i mantega: menja composta de mel i de mantega en parts iguals, que es cou dins la paella i s'hi tiren llesques de pa o de coca fins que són ben frites (Men.).
|| 2. fig. Cosa molt dolça; cast. miel. Puix són la mel hon se confiten perfections, Viudes donz. 665. Volgué tastar la mel de les diversions, Pons Llar 58. Mots de sucre y mel, Llorente Versos 53. Esser algú tot mel: esser una persona molt suau de tracte, molt amable.
|| 3. La mel: nom de diferents formes d'un joc infantil, general en el regne de València. a) A Gandia hi juguen així: una xiqueta està asseguda a una cadira a la qual va lligada una corda, i una altra noia té l'altre cap de la corda; entre les altres jugadores i ella es dialoga així: «A quant va la mel?—A set i a deu.—¿I la talladeta?—A pesseta.—¿I la confitura?—A duro.—Que córrega el burro!»; es posen a pegar a la que està asseguda, i l'altra, sense soltar la corda, ha d'agafar una de les que li peguen, i aleshores aquesta para.—b) A la regió de Pego i Sanet, lliguen el cap d'una corda a una reixa, arbre, etc., i una xica agafa l'altre cap; les altres van a pessigar-la, dient: «Jo menge mel, jo menge mel...», i ella les ha d'encalçar sense amollar la corda, fins que n'agafa una.—c) A Morella, una colla de nois agafen una corda llarga, la nuguen pels dos caps de manera que formi un gran cercle, i se'n van a rondar pels carrers; quan troben una noia, li tiren la corda i ella queda dins del cercle, i no en pot eixir fins que arriba a agafar un dels xics que tenen la corda.
|| 4. Mel!: exclamació, variant eufèmica de merda, que s'usa principalment per a indicar incredulitat, disconformitat o disgust.
    Loc.
—a) Esser més dolç que mel: esser una cosa molt dolça o agradable.—b) Esser mel i mató, o mel i mantega: esser una cosa deliciosa.—c) Esser pa i mel: esser una cosa molt fàcil.—d) Caure o venir com un bunyol dins la mel: escaure's amb gran oportunitat.—e) Esser Na Mel-i-Sucre: esser una dona molt bleda o delicada (Empordà).—f) Esser sa mel d'es sogre: esser molt estimat i tractat amb gran suavitat (Mall.).—g) Donar una ditada de mel a algú: afalagar-lo amb bones paraules, amb elogis, etc.—h) Deixar a algú amb la mel a la boca: privar-lo d'acabar d'assaborir o fruir una cosa que li era molt agradable.—i) Posar la mel a la boca i no deixar-la tastar: despertar en algú les ganes d'una cosa i no permetre que en frueixi.—j) Tenir mel a la boca: esser molt amable i agradós de paraules, tenir gran suavitat de tracte.—l) Tenir mel a la boca i fel al cor: esser hipòcrita.
    Refr.
—a) «¿A on va En Miquel? A on hi ha mel»: vol dir que cadascú cerca allò que li és agradable o convenient.—b) «La mel se la mengen perquè és dolça»: significa que les persones amables de tracte són estimades de tothom.—c) «Agafen més mosques amb una gota de mel que amb un barril de vinagre»: vol dir que la suavitat de tracte és més eficaç que la severitat per a obtenir dels altres allò que volem.—d) «Mel en la boca, i guarda la bossa»: recomana que es tracti amb amabilitat els qui demanen diners o favors, però sense esser massa condescendents a concedir-los-ho.—e) «No hi ha mel sense fel»; «Qui té la mel, que tinga la fel»: significa que cal acceptar les adversitats i desavantatges des del moment que volem gaudir de les prosperitats i avantatges.—f) «A qui es fa de mel, les mosques se'l mengen»: vol dir que l'amabilitat o condescendència excessiva és causa que els altres abusin d'aquelles qualitats.—g) «Qui mel maneja, els dits se n'unta»: significa que el qui maneja diners o intervé en coses perilloses, sol caure en la temptació o en el perill.—h) «La mel no és feta per a la boca de l'ase»: vol dir que les coses exquisides o molt enlairades no poden esser assaborides o compreses per persones grosseres o incultes.—i) «Qui menja fel, no pot escopir mel».
    Fon.:
mέɫ (or., occ.); mέ̞ɫ (val., bal.); mél (Felanitx).
    Var. ort.
ant.: mell (Flos medic. 121 vo).
    Etim.:
del llatí mĕl, mat. sign. || 1.

3. MEL ant.
grafia aglutinada de me'l (compost dels pronoms personals me i el). No us ho diré ni mel cal dir, Muntaner Cròn., c. 97.