Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. nom
veure  2. nom
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. NOM m.
|| 1. Mot amb què és coneguda o designada una persona o cosa, o una espècie de persones o de coses; cast. nombre. Indigne que mon nom sia escrit en est libre, Llull Gentil 3. Lo plaer e voler de aquell qui nom los imposa, Metge Somni iii. Es appellada donzell per altre nom, Macer Erbes. Designar (ant. apellar) per son nom: Apela om per son nom, Hom. Org. 7 vo. Esser de nom o Tenir per nom (tal o tal paraula): En Guillem de Montpestler hac d'aquela dona una fiyla per nom Maria, Jaume I, Cròn. 2. Donar nom (a algú, a alguna cosa): transmetre el seu nom o esser causa que algú o alguna cosa tingui tal o tal nom. L'ivernal vilatge que dóna nom als estanys tenebrosos, Massó Croq. 8. Haver nom (tal o tal cosa): tenir per nom (tal o tal mot). Aquest home hauia un fill que molt amaua e qui hauia nom Fèlix, Llull Felix, pt. i, c. 1. Lo primer dels mascles qui fo primogènit hac nom En Jaume, Pere IV, Cròn. 27. Prin lo such de la erba que ha nom meculera, Flos medic. 175. Que no sé qui sou ni com aveu nom, Proc. olives 602. Nom de fonts, o de pila, o de bateig, o de batisme: el nom de sant que es posa a un individu (per oposició a llinatge o cognom). Són escrits lo nom e cognom, doc. segle XV (Miret Bech oques 21).Nom de casa o Nom de família: el cognom. Nom de religió: el nom que adopta un en fer-se religiós. N'Angelina s'era feta monja de la Caritat, prenint a la professió el nom de Sor Francina, Galmés Flor 170. Nom de guerra: pseudònim, especialment en les polèmiques. Conèixer algú de nom: haver-ne sentit parlar, però no haver-lo vist. Mal nom (escrit també malnom): sobrenom, nom que es dóna a algú per escarn o per burla. Saber posar el seu nom: saber firmar. Donar els noms: presentar-se a la vicaria els qui s'han de casar, perquè els anotin en el llibre corresponent per a fer les amonestacions (Mall.). Dia que es donen es noms i se fa es titlet, Alcover Cont. 22. a) en la milícia, Senyal que es dóna i exigeix en la guàrdia per passar o deixar passar algú; cast. santo y seña. Demanar lo nom, mot o senyal de milícia: Tesseram poscere, Lacavalleria Gazoph. Tocada la arbolada, ja està acabat y romput lo nom, perquè sols se dóne pera la nit. Moradell Prel. 13. Dia del nom d'algú: festa del sant del nom. Tedeum laudamus per esser el dia primer de maig per esser el nom de sa Magestat, Actes Cap. Seu Mall., a. 1729, fol 450.
|| 2. Fama, anomenada; cast. renombre. Senyor, sol lo nom que hom diu que uós nos uolets mal, nos és fort mal, Jaume I, Cròn. 22. No prenes nom de mal metge, Cauliach Coll., pròl. Tenia nom de primorosa, Pons Auca 23. Bon nom: bona fama, reputació favorable. Va derrera servir bé es seus parroquians y donar bon nom a la casa, Roq. 42. Fer nom o Tenir nom: tenir fama, esser célebre. Sortir amb bon nom d'alguna cosa: sortir-ne victoriós o tenir-hi bon èxit. En va sebre sortir en bon nom, Alcover Cont. 57. a) En nom d'algú: per encàrrec d'ell, obrant en representació d'ell; invocant l'auxili o protecció d'ell. En nom de Déu, doc. a. 1330 (Col. Bof. viii, 178). En nom del Pare et del Fill e del Spirit e de la Verge, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 160). La possessió deu esser liurada en nom de la Ciutat, doc. a. 1390 (Ardits, i, 6). En nom vostre jo li dono tot lo que ell me demana, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Mot que designa una persona, animal o cosa (per oposició a verb, que indica una acció o un estat); cast. nombre. Paraula està en unió e en tres coses: nom e verb e preposició, Llull Cont. 327, 23. Els plurals des noms acabats en a, Aguiló Poes. iii. Nom comú: mot que designa un objecte com a un de tants. Nom propi: mot que designa un objecte considerat com únic. Nom adjectiu: paraula que expressa una qualitat o determinació d'un ésser (per oposició a nom substantiu, que indica l'ésser mateix).
|| 4. Denominació, qualificació; cast. nombre. Que lo Fenollar hi yo, som germans de nom hi de armes, Proc. olives 544. Que hu era de nom i de fets, Víct. Cat., Ombr. 23.
    Loc.
—a) Treure noms o Posar noms a algú: designar-lo amb sobrenoms, amb noms ofensius.—b) Dir el nom del porc a algú: dir-li paraules molt gruixudes i insultants.—c) No tenir nom: esser una cosa tan insòlita per la seva maldat, que no se troba nom adequat per a designar-la com mereix.—d) En nom del cel, o de Déu, o de tots els sants: fórmula intensiva amb què es reforça un verb de petició (demanar, pregar, etc.), per indicar la vehemència del prec.
    Refr.
—a) «Agafa bon nom, i cala't a jeure»: significa que en haver-se guanyat anomenada, es pot obrar de manera ben contrària sense perdre la bona fama.—b) «El nom no fa la cosa»: significa que el nom que es doni a una cosa és secundari, que el que importa és la realitat en si.—c) «El nom de Maria aigua m'envia»: es diu perquè la festa del Nom de Maria (12 de setembre) s'escau al principi de l'època de les pluges (Mallorca).
    Fon.:
nɔ́m (pir-or., or., occ., alg.); nɔ̞́m (val., bal.).
    Intens.:
—a) Augm.: nomàs.—b) Dim.: nomet, nomenet.—c) Pejor.: nomot, nomenot.
    Etim.:
del llatí nŏmĭne, mat. sign. || 1.

2. NOM ant.
grafia aglutinada de no'm (=no em). Senes mort e senes assolament de mon cors que nom sia fet, Capit. Llorens 1211. Tem-me que nom donàs maledicció, Serra Gèn. 26.