Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  oració
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

ORACIÓ f.: cast. oración.
|| 1. Discurs, parlament pronunciat en públic. La oració que fa lo rey de la mayor India a la sua gent, Tirant, c. 320. Oració fúnebre: discurs en elogi o recordança d'un difunt. Oració inaugural: discurs que es pronuncia en la inauguració d'un curs, d'una assemblea, etc.
|| 2. gram. Mot o conjunt de mots que són l'expressió d'un judici (oració gramatical principal); secundàriament, grup de mots que conté un verb en un modo personal i constitueix un dels membres (oració subordinada) d'una oració principal. Com les diccions e les oracions són longues, no's pot l'enteniment mudar tan ivasosament ni tantes de vegades dintre cert terme d'una cosa a altra a entendre, Llull Cont. 335, 30. Per ell les relacions entre paraules eren oracions gramaticals o genealogies etimològiques, Vidal Mirall 54. Parts de l'oració: les diferents categories de mots d'un llenguatge.
|| 3. Elevació de l'enteniment a Déu per exalçar-lo o per demanar-li mercès. Qui'ns destorben en oracions, Hom. Org. 4. Un sanct religiós estaua en oració, Llull Felix, pt. ii, c. 4. Quant seràs en oració, tot ton cor sia en Déu, car si de cor no pregues Deus, en va se trabaylarà, Jahuda Prov. 90. Mi vullats auer per recomanat en vostres deuotes oracions, Valter Gris. 15 vo. Ni l'oració em sortia del cor, ni la poesia m'hi arribava, Ruyra Parada 17. Oració mental: la que es fa amb el pensament sense expressar-se amb paraules. Oració vocal: la que es fa amb paraules articulades.
|| 4. Fórmula amb què es prega a Déu o als sants. Cantaren la Salve Regina y altres oracions, Pere IV, Cròn. 309. Oració dominical: el Parenostre. a) pl. La part més elemental del catecisme, que comprèn les fórmules primàries del prec, com el Parenostre, l'Avemaria, la Salve. Fer dir ses oracions i donar la comunió, Alcover Cont. 66.—b) Oració de les ànimes, o més simplement Oració: toc de campana que es fa després de la posta del sol, per invitar els fidels a pregar per les ànimes del purgatori o a saludar la Verge Maria. No gos metre dins la dita vila, de nits, ço és, ans de dia e aprés que hagen tocat la oració, doc. segle XV (Aguiló Dicc.). De tocar la oració de las ànimas, doc. a. 1618 (BSAL, ix, 140).—c) Hora foscant, quan es fa el dit toc de campana. Com fou quasi la oració, la Princesa congoxaua de mort per veure a Tirant, Tirant, c. 277.
    Loc.

Trencar o Rompre les oracions a algú: destorbar-lo interrompent-li el treball o l'ocupació.
    Refr.
—a) «Oració curta puja al cel»: es per recomanar que no es pregui amb oracions llargues.—b) «Oració de ca, al cel no va»: significa que l'oració feta malament, sense devoció, no té cap eficàcia.—c) «Oració per força, no plau a Déu»: vol dir que les devocions han d'esser sinceres i no imposades per l'autoritat o per la por del què-diran.—d) «A toc d'oració, les minyones a racó».
    Fon.:
uɾəsió (or., men., eiv.); uɾəsiú (ross.); oɾasió (occ., val.); oɾəsió (mall.). En la pronúncia més vulgar és freqüent la pronúncia auració: əwɾəsió (or.); awɾasió (occ.).
    Intens.:
oracionassa, oracioneta, oracionota.
    Var. ort.
ant.: oratió (Carbonell Ex. Joan II, c. 18); horacio (Graal 61); horasio (Graal 20).
    Etim.:
pres del llatí oratiōne, mat. sign.