Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  orgue
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ORGUE (i ant. també orga, pl. orgues o òrguens). m.: cast. órgano.
|| 1. Òrgan. Lengua és estrument e orga a effar, Llull Arbre Sc. i, 146. Angel ateny sens orgue corporal, Llull Lòg. 11. Orgue és instrument, axí com los hulls qui són instrument a veure, e la lengua a parlar, Llull Am. 395. La virtut de la ànima fretura de orgue corporal, Metge Somni i. Músculus donques és orgue del moviment líquid, Cauliach Coll., ll. i, d. 1a, c. 2. Sa revista... que se diu orga oficial d'aquella Junta, Roq. 6. Li semblava un orgue nou del seu propi cos, Ruyra Pinya, ii, 146. a) ant. Per orgue de: per mitjà, per conducte de. Los del consell... per orgue de mossèn Pere de Belloch respongueren que ells se recomanaven, doc. a. 1465 (Col. Bof. xxiii, 321).—b) ant. Instrument. La dona seglar és orgue de Satanàs, Canals Carta, c. 58.
|| 2. Instrument de vent que consta d'un gran nombre de tubs que sonen insuflant-hi aire mitjançant unes manxes i es toca per un o més teclats. Antigament era freqüent usar el mot en plural: els òrguens o orgues. Lo segon fill de Lamech trobà struments, axí com òrguens e cítares, Eximenis II Reg., c. 16. Per un libre appellat de cant d'orgue de motets, doc. a. 1404 (Rubió Docs. cult. ii, 372). Sonen la dolçayna y la guitarra y al so dels òrguens se alegren, Cordial 5 vo. Uns òrguens d'ala ab ses manxes de contrapès, doc. a. 1500 (arx. Agustins d'Igualada). Sonant lo dolç orgue ab veu diuinal, Passi cobles 22. En la capella deuall lo orga mayor, doc. a. 1622 (BSAL, vii, 27). La bramulada harmoniosa de l'orgue de la Catedral, Ruyra Parada 136. Petits òrguens: (ant.) orgues portàtils, que eren de dues castes: òrguens de coll i òrguens de peu (cf. un doc. de l'any 1389, citat ap. Est. Univ. iii, 24). «Òrguens de coll... dits de regalia, que es començaren a construir des del sigle X. Fou instrument molt usat en Catalunya y Aragó. S'anomenava orgue de coll el que es penjava al coll del organista que el sonava: ab la mà dreta feya funcionar la manxa y ab l'esquerra feya funcionar les tecles d'un teclat molt reduhit. L'orgue de peu era més gran; s'apoyava a terra y es sonava el teclat ab les dues mans» (F. Pedrell en Est. Univ. iii, 29). Orgue elèctric: el que té com a motor l'electricitat. Orgue electrònic: el que produeix sons musicals mitjançant un sistema electrònic que transforma les vibracions elèctriques en acústiques.
|| 3. pl.
Acordeó (mall., men.); cast. acordeón.
|| 4. Aparell compost d'alguns canons cònics que es comuniquen entre ells i serveix per a refrescar líquids.
|| 5. Orgue de gats: conjunt de gent que discuteix o enraona confusament, sense entendre's.
|| 6. Orgue de raons: persona o cosa que porta molta discussió sorollosa i confusa.
|| 7. L'orgue d'Arbeca: el tres d'espasa (Reus).
|| 8. L'orgue de Caldes: cosa desigual o desbaratada, mancada d'harmonia o de claredat.
    Loc.
—a) Esser com l'orgue de Sollana, que sempre li falta una tecla o altra: esser una cosa difícil de posar així com cal, d'enllestir-se, d'estar a punt (Val.).—b) Tenir més bemols que un orgue: presentar moltes dificultats (Vinaròs).—c) Si tens maldecaps, compra't un orgue: es diu per manifestar menyspreu o indiferència envers les dificultats o tribulacions d'altri (Barc.).—d) Donar orgue a algú: tractar-lo cerimoniosament o amb consideració; cast. dar coba. He vist que donaves orga a la Nieves del Carolí, tractant-la com si fos una senyora, Víct. Cat., Mare Bal. 57.—e) A punt d'orgue: així com cal, tot ben disposat.—f) Temprar l'orgue: preparar una cosa ordenadament per aconseguir un resultat determinat.—g) Estar temprat com un orgue (o com uns orgues): estar molt bé, de bon humor, xalest.—h) Com va l'orgue?: es diu per preguntar a algú com està, com li van les coses (Al.).—i) Anar l'orgue mal parat: anar malament una cosa, o anar pitjorant (Val.).—j) Estar d'orgues: estar de broma, de bon humor. Vós, Pau, esteu de moltes orgues, Ruyra Pinya, ii, 58.—l) No estar per a orgues: no estar d'humor, no anar de bromes o de coses insubstancials. Marxava o s'assentava al cap de la taula volguent menjar; que no estava per orgues, J. Berga Boada (Catalana, ii, 61).—m) Deixar-se d'orgues: deixar anar beneitures, coses fútils, petiteses. Deixa't d'orgues, beneit, que a ell no li ve d'aquí, Santamaria Narr. 137.
    Refr.
—a) «A Mallorca tenc uns orgues» (Men.); «A Menorca tenc uns orgues que toquen per si mateixs» (Mall.); «A València tinc uns orgues» (Vinaròs): es diu irònicament quan algú parla d'una cosa llunyana com si la tingués disponible i la pogués aprofitar.—b) «Es temps que manxen no toquen l'orgue»: vol dir que no es poden fer bé dues feines al mateix temps (Mall.).—c) «No és igual manxar que tocar l'orgue»: significa que no és igual manar que esser manat, o que són molt diferents dues coses que algú vol presentar com a semblants.
    Fon.:
ɔ́ɾɣə (pir-or., or., bal.); ɔ́ɾɣe (occ., val.); ɔ́ɾɣi (Sta. Col. de Q., Tortosa, Vinaròs, Morella, Cast., Batea); ɔ́ɾɣən (pagesia d'Eiv.).
    Pl.:
normalment el plural d'orgue és orgues; però en valencià i en eivissenc es conserva la forma òrguens, que manté la n etimològica.
    Gènere:
el gènere normal del mot és el masculí, com a procedent de paraula llatina neutra en -um; però és freqüent sentir-lo usar vulgarment com a femení («una orgue desafinada», «unes orgues», etc.). Aquest ús ja es troba documentat a textos molt antics, per exemple en aquest: Mana scriure per sonador de les sues òrguens de la sua capella n'Anthoni Sanxis, doc. a. 1407 (Anuari IEC, v, 609).
    Etim.:
del llatí orgănum (< gr. ὄργανον), ‘instrument’.