Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. popa
veure  2. popa
veure  3. popa
veure  4. popa
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. POPA f.
|| 1. La part posterior del buc d'una nau o d'una altra embarcació; cast. popa. Les galees posaren les popes en terra, Jaume I, Cròn. 119. Ferí en la popa de la dita galea, Pere IV, Cròn. 134. Que les naus qui seran en Portupí, les majors stien en la endana primera ab les popes defora, doc. a. 1387 (BSAL, ix, 59). Ell de nàufrag tresor omplint ta popa, | del Pirineu, niu d'àligues, t'atraca als penyalars, Atlàntida i. Popa quadrada: la que acaba amb un jou limitat per una superfície transversal quasi plana, que surt enfora del codast i abriga el timó. Popa rodona: la que des de la tremuja cap amunt acaba amb una superfície corba i embotida. Popa estreta o punxaguda: la que té la seva secció horitzontal molt aguda. Popa magra o Popa robada: la que té poca amplària. Popa de dos cossos: la que a cada banda té les planxes o taules corbades en forma de mitjos canons. Popa de cul de mona: la que té completament llisa la seva part exterior. Popa de violí: la que és molt sortida per la part de la coberta, formant inferiorment una corba molt pronunciada. Anar en popa o vent en popa: navegar amb el vent en direcció del mateix camí que segueix. Tenint vent en popa per no perillar, Viudes donz. 170. En popa rodó: amb el vent exactament de popa. Donar la popa, o Córrer en popa, o Fer en popa, o Amollar en popa: córrer una empopada. De popa a proa: en la direcció o sentit longitudinal d'un vaixell o embarcació; fig., enterament, en tota l'extensió. Apparellat de popa a proa de bandes, doc. a. 1354 (Bofarull Mar. 77). Lo navili atapit de guerrers de proa a popa, Aguiló Poes. 203. Amb la popa primera: (ant.) amb la popa per davant; caminant la nau cap enrera. Amenà les tres galees ab la popa primera, Muntaner Cròn., c. 82.
|| 2. nàut. La part posterior d'un pal de vaixell, o sia, la cara del pal que mira a la popa del vaixell (Mall.).
|| 3. fig. El cul o darrera d'una persona (en llenguatge molt vulgar o d'argot).
    Loc.

Anar o Dir en popa o vent en popa: anar prosperant ràpidament. Aquells qui an tot açò que volen en qui ve en popa lo bé e plaer de aquest món, Canals Prov. 99.
    Fon.:
pópə (or., bal.); pópa (val.).
    Etim.:
del llatí pŭppe, mat. sign.

2. POPA f.
Mamella; pit de dona o d'animal femella (Ripoll, Borredà, Pallars, Ribagorça, Balaguer, Fraga, Ll., Pla d'Urgell); cast. teta, ubre. Les dues filles prengueren sengles pollastres e posaren-se de les carns d'aquells sots les lurs popes a fin que les popes d'aquelles pudissen, Scachs 24. La Mare de Déu de la Popa: imatge de la Verge que es venera a la parròquia de Borredà (Berguedà).
    Refr.

—«Ovella manyaga, de totes popes mama».
    Fon.:
pópə (Ripoll); pópɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Fraga, Ll., Pla d'Urgell); pópa (Pont de S., Sopeira).
    Etim.:
del llatí *pŭppa, ‘nina de pedaç’.

3. POPA o POLPA f.
|| 1. Part musculosa, blana, del cos d'un home o d'un animal (en oposició a os); cast. carne. Tots mos ossos sent malautes e cascats e totes mes polpes e mes carns emmalautides, Llull Cont. 23, 28. La gran fervor que vós nos portàs en la crou féu obrir vostres polpes e féu decórrer vostre cors de sanc preciosa, Llull Cont. 130, 22. Tals actes fent, que'l cors és defallint, | en poch de temps, una gran part de polpa, Ausiàs March, ii. Leve'n la popa e trau-ne hom los ossos, Flos medic. 203. No'm vendrien malament un parey d'ossos, maldament tenguessen un poch de popa, Roq. 33. La Xica... amb un parell d'ulls més grossos que ametllons i uns costats plens de polpa, Víct. Cat., Ombr. 67. Tenir bones popes: estar gras, tenir el cos abundant de carn. Totes ses popes me tremolen: ho diu el qui tremola intensament per efecte d'un gran esglai. a) Polpa o popa del dit: el palpís del dit; cast. yema, pulpejo.b) La polpa del braç: el bíceps (Priorat).
|| 2. Part carnosa, blana, d'un fruit o llegum; cast. pulpa, carne. Separats els pinyols de la polpa del gra, Agustí Secr. 99. Els pits ufans i altius que ells creu pastats amb polpa de magnòlia, Santamaria Narr. 28.
|| 3. Massa humida lleugerament coherent formada per una substància animal o vegetal no dissolta; cast. pulpa. Polpa cerebral: la part medul·lar del cervell. Polpa dentària: la part blana de l'interior d'una dent. Polpa de betarrave: substància de betarrave reduïda a pasta.
|| 4. fig. La part millor, més substanciosa o productiva d'una cosa; cast. meollo. L'olivar és la popa de Son Ginebró, Pons Llar 24.
    Refr.

—«Qui menja la popa, que rosegui els ossos»: significa que el qui gaudeix dels beneficis d'una cosa o d'una situació, convé que en sofreixi també la part dolenta o molesta.
    Fon.:
póɫpə (or.); pópə (mall., men.).
    Intens.:
—a) Augm.: popassa o polpassa, poparra.—b) Dim.: polpeta, popeta.—c) Pejor.: popota, polpota.
    Etim.:
del llatí pŭlpa, mat. sign. || || 1, 2.

4. POPA f.
Sopes, en llenguatge infantil (Vic, Valls).