Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. rallar
veure  2. rallar
veure  3. rallar
veure  4. rallar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. RALLAR v. tr.
Reduir pa o altra cosa a trossets menuts, a miques, pel fregadís insistent d'un objecte raspós; cast. rallar. Lo pa que sia ben dur pendràs, e rallar-l'has bé, Robert Coch 11. E formatge rallat que sia fi, doc. a. 1568 (BSAL, viii, 118). Rallar lo formatge: Radere, disterere minutatim caseum, Pou Thes. 151. Se picarà un canonet de canyella y s'hi rayarà mitja llimona, Ignor. 71.
    Fon.:
rəʎá (Puigcerdà, Ribes, Olot, Empordà, Bagà, Plana de Vic, Manresa, Penedès); rəʎʎá (Llofriu); raʎá (Pallars, Urgell, Calasseit, Tortosa, Cast., Gandia, Alcoi); rəјá (Mall., Eiv.); rəá (Men.).
    Var. ant.:
rayllar (Flos medic. 230); rellar (doc. a. 1429, Ordin. Hosp. 106).
    Var. ort.
moderna: ratllar (Fabra Dicc. Gen.).
    Etim.:
del llatí vg. *rādŭlare, derivat de radĕre ‘raure’. Radŭlare es degué contreure en *rallare, com ho prova la forma rallum, documentada en llatí amb el significat de ‘ralladora’.

2. RALLAR v.
|| 1. intr., ant. Parlar excessivament o indiscretament; cast. charlar. Te maldeia... solament per voluntat de garruleyar e de rayllar, en què molt se adelita, Corbatxo 81. No és axí dels hòmens, lo parlar e rellar dels quals és abominable, Metge Somni iv. Aprés rallava, | si yo callava | no responent, | deya: Dolent..., ¿no'm responeu?, Spill 2363. Comparats a les piques qui garrulen e rallen e no saben ço que dien, Curial, iii, 1. ¿Què sab en philosophia sinó rellar ab poca vergonya e sens algun fre...? doc. a. 1488 (BSAL, ix, 285).
|| 2. a) intr. Parlar malament d'algú, murmurar (Mall., Men.); cast. chismorrear, murmurar. Perque no rallassen d'ell o no el marmulassen, Roq. 27.—b) tr. Fer objecte de murmuració, criticar (Men.); cast. criticar. «Aquesta al·lota l'han rallada molt» (o «ha estat molt rallada»).
|| 3. intr. Parlar; expressar pensaments o sentiments mitjançant el llenguatge (Mall., Men.); cast. hablar. «De rallar amb tu estic privada | i prou alerta que em van, | però no m'aturaran | en venir per s'encontrada» (cançó pop. Mall.). «Mu mare em va dur a Sant Blai | perquè aprengués de rallar, | i ara m'hi vol tornar | perquè diu que no call mai» (cançó pop. Mall.). Entra a s'antesala y vé que es misser rallava amb sa seua senyora, Ignor. 73. Quant la ràbia los cega, no rallen molt, Orlandis Poes. 26. Rallar de nas: parlar de cap de nas (Men.). Rallar francès: parlar francès (Men.). a) Tenir relacions amoroses preliminars; començar a festejar (Men.); cast. pelar la pava. «En Toni ralla amb Na Guida». «Ja fa mig any que rallen».
    Loc.

Rallar més que set taconers (Mall.); Rallar com un cadellet de molí (Men.): xerrar molt, parlar incessantment.
    Refr.
—a) «De tot se'n ralla tres dies»: significa que de les coses se'n parla només quan són novetat, i després la gent les oblida (Men.).—b) «Ets al·lots rallen quan ses gallines pixen»: es diu per corregir els nens que es fiquen en la conversa de la gent gran (Men.).—c) «Com més rallen, més s'entenen, per petit que ho diguen»: significa que per a posar-se d'acord convé parlar llargament dels assumptes (Mall.).—d) «De rallar i de ploure, mai s'hi ha posat que no se n'hagi deixat»: vol dir que les murmuracions arriben a cessar quan l'objecte de la murmuració perd actualitat (Llucmajor).
    Fon.:
rəʎá (bal.).
    Etim.:
del llatí *ragŭlare, que pot esser derivat de ragere ‘cridar’ (REW 7009) però que també pot esser resultat d'una simple metàtesi de garrŭlare ‘garlar’.

3. RALLAR v. tr.:
V. ratllar.

4. RALLAR v. tr.
Guarir un animal aplicant-li foc viu (Barc., ap. BDC, xxii, 192).