Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  rar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

RAR, RARA adj.: cast. raro.
|| 1. Mancat de densitat. Los corses rars ho plens de sanch, leugerament són agreuyats per mudamentz soptoses, Arn. Vil. ii, 107. Per aquesta raó los corses que són de rara composició suan més que los durs e densos, Albert G., Ques. 32 vo. Essent l'ull molt passible dèbil e de rara substància, Albert G., Ques. 83 vo.
|| 2. Poc freqüent o que es troba en molt petit nombre. Tots sos mals | són per natura | de rara cura | o incurables, Spill 6988. La gent de bé és molt rara, Lacavalleria Gazoph. Que rares vegades se castiguen amb rigor, Ignor. 4. La rara formosor d'una cativa, Alcover Poem. Bíbl. 19. Manté a rares obres de rars poetes el renom de clàssiques, Riba Joc 99.
|| 3. Extraordinari, fora del curs normal; que desperta l'admiració per esser insòlit. Se succeí una cosa rara y portentosa, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 767). En veurem, de coses rares, Aguiló Poes. 110. Quina coincidència més rara!, Penya Mos. iii, 30.
|| 4. Extravagant, que obra de manera anormal, fora del sentit comú i d'allò que es considera assenyat. Si m'he tornat vell y raro, Penya Poes. 124. Criatura rara: infant que plora molt o que fa malcriadeses.
    Fon.:
ráɾ (en llenguatge refinat o literari); ráɾu (or., men., eiv.); ráɾo (occ., val., mall.).
    Intens.:
raret, -eta; rarot, -ota; raríssim, -íssima.
    Sinòn.:
|| 3, estrany.
    Etim.:
pres del llatí raru, mat. sign. |||| 1, 2. La forma raro, general en el llenguatge parlat, indica que el mot ens ha vingut per conducte del castellà.