Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  romandre
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ROMANDRE (i ant. romanir). v. intr.: cast. quedar.
|| 1. No anar-se'n; no moure's del lloc on és; continuar existint en el mateix ésser. Alguns hòmens romandran en infern per tostemps, Llull Gentil 102. Tants són los vicis que a mi's són aplegats... que no és negun bé que en mi pogués romanir, Llull Cont. 29, 27. Nós romanguem en Carcassona, Jaume I, Cròn. 9. Al pendre comiat dels dos infants qui anaven ab los dos qui romanien, aquí vaérets piedat, Muntaner c. Cròn., 95. Tota la terra era nostra si romanir hic poguéssem, Epist. Pere 71. Alguns mals... los quals no podien romanir en la persona sens destrucció de tot lo cors, Canals Prov. 98. Lo cors terreny deçà vol romanir, Ausiàs March cvii. Un frare vell, qui a meditar va romandre de nit dins la tribuna, Costa Trad. 88. Especialment: a) Passar la nit (a tal o tal lloc) (Mall., Men.); cast. pernoctar, hacer noche. Dóna sopar als qui romanen, Costa Agre terra 152. Allà podia romandre de franc fins a tres nits, Riber Miny. 121. Hem d'anar a romandre: entre pagesos, significa «hem d'anar a dormir al lloc, a la casa de camp» (Men.).—b) Fer una romasa un conill (Campos de Mall.).
|| 2. No anar-se'n de la companyia de qualcú. Guilelm Arnall... si's partia de mi, che Mir Arnall me romasés aisí com lo m'auia al dia che ad él lo commanné, doc. segle XI (Miret Doc. 10). Yo romanguí ab el senyor rey, Muntaner Cròn., c. 238. En lo poder de les companyies que li eren romases, Pere IV, Cròn. 46. Pus que tu folla est, que no vols romanir ab mi, jo t'acoman a tots los diables, Eximplis, ii, 298. Axí romanits a Déu, Curial, ii, 69.
|| 3. Subsistir després de la separació d'una o més parts o coses anàlogues. Que solament hagués les rendes, e a Nós romanguessen les juredictions altes e baixes, Pere IV, Cròn. 93. Ço que romandrà de 60 lexarets en son loch, Gilbert-Corsuno Astrol. 8. Dix Jesucrist als dexebles: Cullits ço qui és romàs, que no's perda, Serra Gèn. 178. Si trencaua l'hu, que romanga l'altre, Dieç Menesc. ii, 4. Si d'ells vos romanen grans malenconies, Brama llaur. 181. La memòria que ens roman del temps primer, Aguiló Fochs foll. 85.
|| 4. (acompanyat d'un predicat o d'un complement circumstancial) a) Subsistir en el mateix estat d'abans. Prenent la divina natura la humana e romanent la divina natura si metexa, Llull Arbre Sc. ii, 210. Ne'l vidre no poria romanir entegre si'n passaua la roda del sol, Llull Gentil 193. Vostra filla ha concebut lo Macies e és romasa verge, Eximplis, i, 323. Lo sant cosset | del infantet | roman illès, Spill 3601. Tals actes no deuen romandre impunits, doc. a. 1459 (Ardits, ii, 309). Ha volgut que es dexebles no romanguessen en dejú, Roq. 45. Vaig romandre escoltant una bella estona, Ruyra Parada 20.—b) Pervenir a una determinada situació o manera d'estar, de la qual no es passa. No tinc fills als qual romanga esta casa, Llull Blanq. 1. E romàs lo regne a dona Berenguera, Jaume I, Cròn. 17. La illa romandrà desabitada, Muntaner Cròn., 117. Lo rey en Jaume e altres romangueren quasi envergonyits, Pere IV, Cròn. 32. Per ço que la dita ciutat romangués en concòrdia e tranquilitat, doc. a. 1391 (Ardits, i, 10). Giten de casa lurs pares... e roman-los sola la plaça, Metge Somni iii. Desparech l'aygua que era en la pila, per manera que la pila romàs exuta, Eximplis, i, 83. Lo qual minyó..., morint lo pare, romàs orfe, Curial, i, 1. De gel roman sa princesa, Aguiló Poes. 41. S'anirà buydant l'espay interior que romandrà entre penya y penya, Penya Mos. iii, 80.
|| 5. Arribar a un punt d'on no es passa; aturar-se un procés, una realització; cessar, no continuar. Jassia assò que les coses que vós avets creades sien fenides, per tot assò no roman que no y aja en elles molt de bé, Llull Cont. 5, 25. Lo mal qui és fet... en nulla gissa no deu romanir que no sia redert, Usatges 110. Per ço que nós hi haiam a fer, no romanga, Jaume I, Cròn. 47. Moltes vegades romandrien los matrimonis que no vendrien a acabament, Cost. Tort. IV, xxvi, 27. Ya no romandrà en mi, que... en re que sia honor e profit de Muntpesller... que yo no faça volenters, Muntaner Cròn., c. 3. Que aquell o aquells per qui romanrrà la pau de complir fos gitat de la confraria, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 238). El temps fo asclarit e la tempesta fo romase, Graal 180. Si pot aquest càlzer romanir que no'l begua, Serra Gèn. 208. Mas lo servici | e treballar | per son orar | no romania, Spill 16078. Digueren que la junta romangués fins demà, Paris e Viana 8.
|| 6. Deixar interromput en un punt o moment determinat; deixar de fer; desistir. Si'l mercader sabia que'l senyor de la nau degués romandre del viatge, Consolat, c. 194. Per tot lo món ell no romanguera, que al jorn que era emprès ell no fos al camp, Muntaner Cròn., c. 89. Yo no romanguera de venir per neguna manera, ibid., c. 90. Déu suplicat, | per tants pregat, | com li plagué | de Ninivé | ab En Jonàs | per ço romàs, | tot no's cremà, Spill 7572.
    Var. form.
ant.: remandre (Usatges 93); remanir (Commem. 180); romanre (doc. a. 1424, Priv. Ordin. Valls Pir. 263); romaner (Llull Arbre Sc. ii, 367; doc. a. 1313, ap. Finke Acta Ar. 781).
    Fon.:
rumándɾə (or., men., eiv.); romándɾe (occ., val.); romándɾə (mall.).
    Conjug.:
la flexió moderna i normal de romandre segueix el model de la de prendre. La flexió antiga va indicada en el paradigma adjunt.
taula 

    Sinòn.:
quedar, restar.
    Etim.:
del llatí remanēre, mat. sign.